Crisi alimentària a la vista? Les polítiques econòmiques que poden agreujar-la o evitar-la
La foto superior és una imatge de protestes derivada de la crisi alimentària de l’any 2007 i 2008. Ja en fa 4 anys, i va ser notícia perquè hi va haver una fortíssima escalada dels preus dels aliments bàsics. Al 2010 hi va tornar a haver un increment de preus, sense tanta repercussió. Però hi ha un risc enorme que els titulars de l’any 2008 es tornin a repetir aquests propers mesos. La raó: la inesperada sequera als principals països productors està fent que un any en que es preveien bones collites i permetés abaratir preus acabi sent una causa d’alarma global. Per exemple, Reuters informava que el departament d’agricultura dels Estats Units, després d’anunciar el mes passat una disminució del 12% de la seva collita de blat de moro, aquest mes afegia una retallada extra del 15%. Els mercats financers de futurs alimentaris, òbviament, estan a l’alça.
No cal dir-ho. Que la situació esdevingui una crisi alimentària implica no només emportar-se per davant nombroses famílies al llarg del planeta, sinó posar entre les cordes països sencers on la inflació és fortament dependent del preu dels aliments (sobretot és el cas dels països menys industrialitzats). Per a aquests països, significarà més pressió per a la seva política fiscal (molts ja estan subvencionant actualment la importació d’aliments), alhora que pot implicar endurir la política monetària en un moment de baix creixement (augmentar el tipus d’interès per a frenar la inflació). De seguir la tendència de preus així, en poques setmanes poden començar a emplenar-se els carrers de les ciutats del Sud. L’atenció que rebrà per part dels mitjans de comunicació? Probablement baixa, de la mateixa manera que la crisi alimentària del 2008 va desaparèixer ràpidament dels noticiaris al fer-se palesa la crisi de les hipoteques subprime.
Ens centrem en comentar breument 3 elements de caire econòmic que giren al voltant d’aquest increment agut del preus dels aliments i que determinaran si se’n pot acabar dient crisi o no –deixant de banda les potencials inclemències climàtiques, fora de l’abast de la política econòmica–.
Els graners es buiden: tanqueu fronteres?
Un representant de la FAO, l’agència de les Nacions Unides per a l’alimentació, s’ha afanyat a advertir als països d’evitar dur a terme “males polítiques”, en declaracions a Reuters. Aquestes males polítiques consisteixen sobretot en intervencions directes sobre el mercat de productes agroalimentaris en forma de prohibicions a l’exportació o aplicació d’aranzels prohibitius. Són accions que molts països ja van aplicar de manera unilateral durant la darrera crisi alimentària del 2007-2008 en busca de protegir el seu mercat nacional però amb resultats totalment contraproduents. La FAO remata: “si aquestes polítiques es repeteixen de nou, qualsevol cosa es possible”, en referència a que es poden tornar a veure situacions tan greus com les de l’any 2008. De moment, només s’han registrat declaracions de polítics comprometent-se a no fer quelcom similar.
Una intervenció directa al mercat d’aquest calat no fa més que empitjorar la situació al reduir la disponibilitat d’aliments i augmentar-ne molt més el preu als mercats internacionals. Provoca un panic buying, és a dir, compres impulsives a gran escala per por a restriccions que no fan més que distorsionar negativament el mercat. A més, fa que sigui un ambient òptim per a que apareguin especuladors a gran escala ja que els preus són molt volàtils, per no parlar dels mercats negres locals. Aquí, tan la teoria com la realitat econòmica coincideixen: una acció pensada per a beneficiar a un país acaba tenint conseqüències nefastes a nivell global quan tots ho fan descoordinadament, afectant negativament als propis països impulsors. Altres tipus de regulacions són possibles i la FAO té aquest rol.
Vistes les conseqüències que una mala política genera, sembla més recomanable fer el que fa Barack Obama, ni que se l’acusi d’oportunisme polític: donar ajudes i compensacions als productors de blat de moro afectats per la sequera. Si ho fan els altres països productors al veure que es buiden els seus graners, el món podrà esquivar majors escalades de preus dels aliments bàsics.
La part de culpa dels biocombustibles
La política energètica és una de les principals preocupacions de molts països occidentals: molts són dependents del petroli i, a més, consumir combustibles fòssils contamina. Per tant, la majoria de governs han llençat polítiques per intentar fer més verda l’energia. Els Estats Units ho han fet amb la Renewable Fuels Standard, mentre que la Unió Europea ho fa a partir de l’estratègia Europa 2020. Un dels objectius d’ambdues normatives és que un 9% i un 10%, respectivament, de la gasolina consumida provingui de l’etanol. En el cas americà, això implica que 4 de cada 10 panotxes de blat de moro produïdes s’enviï a una refineria per a fer biocombustibles en lloc de destinar-lo a l’alimentació (estadístiques pre-sequera, ara la ràtio serà major).
Sigui perquè és obligació o sigui perquè destinar la collita a produir energia es paga millor, el cas és que cada cop es destina menys producció agrícola cap als mercats alimentaris (sigui per a consum humà o per a bestiar). És una tendència tan alarmant que fins i tot el director general de la FAO, Jose Graziano da Silva, ha demanat explícitament que els Estats Units suspenguin cautelarment la seva política de biocombustibles per a permetre “respirar” els mercats alimentaris. O com a mínim que flexibilitzin els seus objectius davant augments del preu del blat o de la soja. Veient els potencials resultats d’aquestes polítiques en situacions com aquestes, és fàcil preguntar-se: negligència o innocència? No es va preveure que una política així tindria efectes perversos sobre les finances dels aliments?
Addicionalment, és curiós veure com, davant aquests esdeveniments, el lobby ecologista i el lobby liberalista dels Estats Units es posen de costat per a denunciar aquestes polítiques intervencionistes. Destacar, per exemple, una agressiva editorial del conservador Wall Street Journal titulada ‘Ethanol vs. the World’ on, a més d’atacar el lobby de productors d’etanol, hi trobem frases com “el blat de moro és un ingredient principal en aquesta combinació de poder polític i amiguisme corporatiu que és la política energètica alternativa d’EUA” o “l’etanol és un desastre de la mà de l’home que podria ser aturat si l’EPA (agència americana de protecció ambiental) o Washington es preocupessin de la salut humana tant com es preocupen del poder polític”.
La relació entre finances i aliments: evitaran els bancs jugar amb les commodities?
A partir de la crisi alimentària del 2007-2008, va tenir lloc un intens debat sobre el rol que hi havia jugat el sistema financer en tot plegat. De fet, un informe del Banc Mundial va atribuir part de culpa a la “financialització” dels aliments, és a dir, considerar els productes agroalimentaris com a béns d’inversió i subjectes a una especulació que pressionava els preus a l’alça.
En aquest punt, són els propis agents financers els que tenen la possibilitat d’empitjorar o alleugerir la situació. Aquí hi juga un paper clau el risc reputacional que vulguin assumir. Per exemple, el banc d’inversions alemany Commerzbank ha decidit eliminar la inversió en béns agrícoles d’un dels seus fons d’inversió, el ‘ComStage ETF Commodity EW Index’. Les commodities de blat, blat de moro, sucre i soja, cotitzades al mercat de futurs, representaven el 25% de la cartera total de 140 milions de dòlars (era un fons relativament petit), i ara es centra únicament en combustibles fòssils i metalls industrials i preciosos. L’acció de Commerzbank, que no ha estat l’únic banc en fer-ho, ajuda a que aquesta vagi sent una iniciativa més estesa al món financer.
Notícies per a ampliar la perspectiva:
[1] Conclusions del Banc Mundial sobre la crisi alimentària 2006-2008: especulació i descoordinació de polítiques com a factors clau. eKonomicus, 16 agost 2010.
[2] Timing Is Everything: Are We Heading to a New Global Food Price Crisis?. Banc Mundial, 8 agost 2012.
[3] U.S. drought, food prices fan fears of new crisis. Reuters, 10 agost 2012.
http://in.reuters.com/article/2012/08/10/drought-idINL2E8J9C7X20120810
[4] U.S. should change biofuel policy to avoid food crisis: U.N. Reuters, 10 agost 2012.
http://www.reuters.com/article/2012/08/10/us-food-biofuels-fao-idUSBRE8790K420120810
[5] Ethanol vs. the World. Wall Street Journal, 11 agost 2012.
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390443404004577581140907497810.html
eKonomicus 
4 Responses to “Crisi alimentària a la vista? Les polítiques econòmiques que poden agreujar-la o evitar-la”
Arrel del G-20, els països presents i les institucions internacionals que es dediquen a supervisar l’agricultura global van impulsar una iniciativa molt interessant però encara molt buida. Li van dir AMIS (Agricultural Market Information System).
Pretén incrementar la transparència en això que moltes vegades és tan opac: el comportament dels preus dels aliments. La web és la següent (moltes pàgines encara estan en construcció): http://www.amis-outlook.org/home/en/
Si bé no és la panacea, és un primer pas…
Fins quan es permetrà que la especulació provoqui pujades de preus desproporcionades, i sigui responsable de mes fam, mes miseria, mes patiment, al món. Fins quan.
[…] reproducido con el permiso de Ekonomicus. El artículo original (en catalán) se encuentra aquí. VN:F [1.9.20_1166]please wait…Rating: 0.0/10 (0 votes cast) /* Tweet(function() { var s = […]
[…] https://ekonomicus.com/2012/08/14/crisi-alimentaria-a-la-vista-les-politiques-economiques-que-poden-… […]