El Fons Monetari Internacional evadeix una reforma més equilibrada del seu funcionament
Des dels darrers anys de la dècada dels 90, en plena crisi financera del sud-est asiàtic, la relació entre els països “emergents” i les institucions econòmiques internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) no és la mateixa. Hi ha desencís i frustració i, a mesura que aquests països en vies de desenvolupament van guanyant pes econòmic, cada cop la relació grinyola més. No es senten representats dins d’aquesta institució, sense poder de decisió, i es veuen només com a receptors d’unes polítiques imposades per un FMI dominat pels interessos occidentals que, com va ser el cas durant la crisi asiàtica dels 90, impliquen unes condicions i reformes molt severes. Per exemple, el intent dels països no-occidentals (liderats per Brasil, Rússia, Índia i Xina) per a elegir un Director del FMI que no fos europeu per primer cop a l’història, sota l’argument que així s’aconseguiria una major legitimitat i es reconeixeria el nou rol d’aquests països al món, es va veure frustrat per l’elecció de la francesa Christine Lagarde.
Per a acabar-ho d’arrodonir, la darrera reunió conjunta del FMI i el Banc Mundial a mitjans d’octubre passat va estar fortament monopolitzada pels problemes dins Europa. Aquest fet i l’absència de debat sobre la manca d’influència dels països emergents en la forma en que funciona el FMI, va fer que el ministre d’economia brasiler digués que la cimera era decebedora i que “en cada reunió hi ha sempre els mateixos problemes a discutir”. Fins i tot, uns mesos abans de la cimera, l’executiu de l’Índia al FMI, Arvind Virmani, va declarar que “a menys que la balança de poder al FMI es modifiqui per a reflectir els canvis en l’economia global, el FMI inevitablement perdrà credibilitat com a institució internacional”. És a dir, comença a fer-se sentir un debat entorn a com assolir una governança més equilibrada en institucions com el FMI o el Banc Mundial. Assolir-la sembla ser clau no només per legitimitat sinó perquè la solució d’aquesta crisi i les futures ja no està únicament en mans d’Europa i Estats Units.
Per entendre la crítica que fan els BRIC, és interessant veure quina és la font de recursos financers del FMI. La institució funciona segons quotes, és a dir, aportacions de capital dels països membres. El percentatge de quota aportada es tradueix en percentatge de vots a l’hora de prendre decisions. Aquells països més desenvolupats econòmicament aporten més quota, de tal manera que Estats Units controla el 18% i els 5 primers països (EU, Japó, Alemanya, França i Regne Unit) controlen més del 40%. Es va fer així sota l’argument que són els països creditors, no els deutors, els que haurien de controlar les polítiques que s’apliquin.
Fa algunes dècades, aquesta distribució de quotes reflectia la realitat econòmica al món. En termes de PIB, els països occidentals superaven amb escreix el dels països en desenvolupament. Però agafant aquesta mateixa mesura actualment, resulta que la Xina és la segona potència mundial en PIB i Brasil la cinquena, per exemple. Per tant, sembla raonable discutir que el sistema de representació canviï –i així es va comprometre el FMI aquest 2012 (sense acord –posposat per al 2014). Els països emergents es carreguen de raons per a reajustar les quotes segons el barem del PIB actual; els països europeus intenten imposar altes barems (per exemple, grau de liberalització del sistema financer nacional); els nord-americans, s’ho miren amb ambivalència (el seu predomini en qualsevol de les alternatives no es veurà afectat).
Augmentarà la legitimitat si redrecen el sistema de vots segons el PIB?
Realment no té perquè. Els professors Robert Wade (LSE i un dels experts més reconeguts en l’àmbit de l’economia del desenvolupament) i Jakob Vestergaard (Institut Danès d’Estudis Internacionals –DIIS) argumenten que el resultat de fer-ho així és un domini de poder per part d’un petit nombre de països emergents de tamany gran però relativament pobres. Bàsicament es passaria d’un monopoli occidental a un monopoli del sud-est asiàtic i els dubtes sobre la legitimitat del FMI seguirien presents.
Wade i Vestergaard proposen una distribució més equilibrada que, segons defensen, seria beneficiós per a totes les parts implicades. En primer lloc, un 10% dels vots del FMI s’haurien de distribuir equitativament entre tots els països membres (sota el nom de vots bàsics), cosa que garanteix una mínima representació als països més petits i/o pobres. Segon, a cada una de les quatre regions (Àsia, Europa, les Amèriques i Àfrica) se’ls atorga un altre 10% de vots en forma de vots regionals. Tercer, el 50% de vots restants s’assigna a cada regió però en funció de la proporció de PIB que representin sobre el total mundial. Per últim, els vots assignats a cada regió es distribueixen a cada un dels països que en formen part segons la seva proporció de PIB sobre el total regional.
El FMI és un òrgan financer clau per l’arquitectura financera global. Sembla obvi, per tant, que una bona govenança és indispensable per fer front als reptes econòmics del futur. La negociació serà llarga i no hi haurà decisió fins al 2014. Mentrestant, seguirem escoltant les impotents queixes dels països cridats a ser la nova avantguarda econòmica (que no estan ni a Europa ni al nord d’Amèrica).
eKonomicus 
One Response to “El Fons Monetari Internacional evadeix una reforma més equilibrada del seu funcionament”
[…] (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Consell de Seguretat, entre moltes altres) són incapaces avui en dia d’acomodar un canvi en les relacions de poder i representar adequad…. El PNUD demana un canvi urgent en aquest aspecte per a reflectir “la nova realitat […]