Economies emergents: hi ha realment un “despertar del Sud Global”?
El darrer Informe sobre Desenvolupament Humà del 2013 que publica anualment el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) porta com a títol “L’ascens del Sud”, senyal de tot un canvi en el paradigma que ha estat dominant les darreres dècades. El concepte Sud Global, que ha vingut a substituir el concepte relativament despectiu que era Tercer Món, fa referència als països en vies de desenvolupament que han estat tradicionalment marginats dels ressorts de poder.
En aquest eKonofòrum explorarem les diferents opinions entorn a aquest “despertar del Sud Global”: les que efectivament clamen que aquests països estan efectivament guanyant pes en la governança mundial i les que, pel contrari, argumenten escèpticament que ni hi ha un ascens d’un Sud encara pobre ni està augmentant la seva influència al món.
El Sud es desperta i influeix el món
Entrant en detall, l’informe del PNUD emfatitza que les darreres dècades han presenciat una convergència com mai s’ha vist de la gran majoria de països cap a nivells alts de desenvolupament humà (el que es mesura amb l’IDH, que inclou mesures de salut, educació i estàndards de vida). Alguns països en vies de desenvolupament han liderat aquest canvi gràcies a “la seva transformació en grans economies dinàmiques amb una creixent influència política”. Aquestes potències emergents més destacades són exemples pels altres països gràcies a que estan assumint el repte, segons el PNUD, en 4 grans àrees: assolir una major equitat, permetre major veu i participació dels ciutadans, fer front a la degradació ambiental i gestionar la transició demogràfica.
Efectivament, aquest paradigma de canvi de domini al món s’ha instal·lat en el que l’economista J. K. Galbraith va anomenar saviesa convencional. Comunament, s’accepta que hi ha una transició d’un món unipolar a un altre més multipolar a causa de la major empenta econòmica d’alguns països en vies de desenvolupament. Algunes estadístiques ajuden a il·lustrar l’argument. Per començar, el ritme de creixement anual del PIB és molt més elevat en els països en vies de desenvolupament que no pas en els desenvolupats, situació que no s’havia donat mai amb tanta magnitud (com es pot veure al Gràfic 1 al final de l’article). En segon lloc, les grans economies emergents copen el Top10 del rànquing de PIB absolut. Per exemple, Xina és la 2a (tot i que és la 80a en PIB per càpita) i es preveu que al 2020, el PIB combinat de Xina, Brasil i l’Índia superi l’agregat del G7. Per últim, des del 1980, s’ha presenciat un fort augment en el pes dels països no –occidentals sobre el total mundial en comerç (del 25% al 47%) i en PIB total (del 33% al 45%).
El propi PNUD avisa, però, que aquesta situació no es veu reflectida “encara” en una major veu en les organitzacions internacionals, és a dir, on es prenen les decisions que afecten globalment. Aquestes organitzacions (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Consell de Seguretat, entre moltes altres) són incapaces avui en dia d’acomodar un canvi en les relacions de poder i representar adequadament el Sud Global. El PNUD demana un canvi urgent en aquest aspecte per a reflectir “la nova realitat econòmica i geopolítica”.
Occident i l’art de protegir els ressorts de poder
Un dels principals escèptics d’aquesta saviesa convencional és Robert Wade, professor de la London School of Economics i expert reconegut en desenvolupament internacional. En una conferència el passat desembre de 2012 titulada “L’art de protegir el poder: com Occident manté el lideratge en l’economia internacional”, Wade va donar arguments en contra d’aquesta idea d’un ascens del Sud.
En primer lloc, argumenta que el creixement anual del PIB no és indicador de cap “despertar” ja que els països en vies de desenvolupament parteixen d’un punt de partida molt baix i l’augment del PIB en valors absoluts és mínim (excepte pel cas de la Xina). A més, el fet que el pes del PIB d’aquests països sobre el total mundial hagi augmentat del 33% al 45% únicament és degut a Xina i, en menor mesura, a Brasil (tal com es pot veure al Gràfic 2 del final de l’article). En segon lloc, els mercats mundials de capital encara estan dominats pel dòlar, seguit per la lliure esterlina, l’euro i el ien, mentre que el iuan té un pes residual a causa de les restriccions de la pròpia Xina. I en tercer lloc, les institucions internacionals encara segueixen sent dominades pels països occidentals. Els països en vies de desenvolupament no estan coordinats a l’hora de demanar un canvi i semblen incapaços de fer front a un G7, que aglutina els països més rics del món, que porta dècades d’estreta coordinació. Només la formació del G20, que ajunta el G7 altres països industrialitzats no-occidentals, sembla aportar una mica d’aire fresc.
Wade recorda, però, que al G20 se’l defineix encara com un grup en busca d’una missió. En aquesta definició també s’hi podria encabir als BRICS (les grans potències emergents que són Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) ja que no semblen saber coordinar uns interessos propis heterogenis en l’essencial. Potser això és el que han intentat canviar durant la darrera cimera a Durban, però si la conclusió principal ha estat la creació d’un banc de desenvolupament (que encara està lluny de poder fer la competència al Banc Mundial i que ha de competir amb la multitud de bancs de desenvolupament regionals que ja existeixen), pot semblar poca cosa. La conclusió de Wade va per aquí: davant d’un Occident en depressió, d’un Sud que no és capaç d’aportar un canvi de paradigma i d’unes estructures bàsiques de poder al món que segueixen inalterades i esbiaixades cap a Occident, ens trobem en el que anomena una “polaritat sense multilateralisme”.
Finalment, un exemple d’aquesta incapacitat de les economies emergents per a influenciar globalment podria ser la pròpia Xina, segons defensa David Shambaugh, professor de la George Washington University i autor del llibre “China goes global”. L’argument principal de Shambaugh és que és una potència que no està interessada en influir al món i liderar una sortida alternativa als problemes globals, sinó que l’únic interès que té és acaparar tots els recursos que li siguin necessaris per a mantenir el creixement econòmic i resoldre els problemes domèstics.
–
Així doncs, hi ha un despertar del Sud Global en detriment de l’Occident tradicional o els països en vies de desenvolupament encara ho tenen molt complicat per a donar un gir a la governança mundial al seu favor?
eKonomicus 
One Response to “Economies emergents: hi ha realment un “despertar del Sud Global”?”
Relacionat amb aquest tema, nou article de Dani Rodrik: “Què necessita el món dels BRICS?”
http://www.project-syndicate.org/commentary/the-brics-and-global-economic-leadership-by-dani-rodrik