Una mirada independent a l'economia internacional

Austeritat i creixement – ‘Tortura les dades i et confessaran el que vulguis’

numbers fallling

Torture numbers and they’ll confess to anything”. Una frase de l’autor americà Gregg Easterbrook que resulta bastant adient per resumir la recent polèmica entorn un article dels economistes Carmen M. Reinhart i Kenneth S. Rogoff, d’on s’extreu que el creixement econòmic baixa dràsticament quan el deute públic supera el 90% del PIB.

Aquesta declaració, que ha tingut una influència cabdal en les polítiques d’austeritat d’Europa i Estats Units, ha estat posada en entredit per un grup d’economistes que han replicat l’anàlisi i han arribat a una conclusió diferent, reflectida en la següent taula.  En aquesta es mostra el creixement mitjà del PIB de les economies avançades segons el nivell de deute durant els anys 1946-2009. table

En els dos resultats podem veure com hi ha una relació negativa entre deute i creixement. No obstant, les dades de Reinhart i Rogoff indiquen una baixada substancial del creixement quan el deute és superior al 90% del PIB ( -0,1%), mentre que en les dades de Herndon, Ash i Pollin aquesta disminució del creixement no és tant accentuada (2,2%). La diferència de resultats – sobretot per deute superior al 90% del PIB – s’explica, segons Herndon et al., per tres aspectes.

C. Reinhart i K. Rogoff

C. Reinhart i K. Rogoff

El primer d’ells – que és el que ha tingut més ressò mediàtic tot i ser el menys rellevant –  fa referència a un error d’Excel que provoca que cinc països siguin omesos de l’anàlisi. Un error que els mateixos Reinhart i Rogoff reconeixen en un article posterior i que provoca que es subestimi el creixement del PIB en 0,2 punts percentuals dels països amb deute de més del 90% del PIB. El segon aspecte discutit per Herndon et al. és l’exclusió –“selectiva” segons ells – d’algunes dades que afecten a tres països. Una exclusió que fa que, al calcular les mitjanes de creixement del PIB, aquest se subestimi en 0,3 punts percentuals per països amb deute més elevat. En aquest cas, Reinhart i Rogoff desmenteixen vehementment que l’exclusió hagi estat selectiva i defensen que quan es va fer l’article, les dades no estaven disponibles. Finalment,  Herndon et al. critiquen la metodologia utilitzada per ponderar el pes de cada país en l’anàlisi. Aquesta metodologia, injustificada i poc convencional segons ells, porta a una subestimació del creixement del PIB en 0,3 punts percentuals (per països amb deute superior al 90%). La solidesa dels resultats, per tant, es veu altament qüestionada. (Una explicació exhaustiva dels errors es pot veure a l’article de Harndon et al. El resum dels resultats correctes i incorrectes es pot veure a la pàg. 21 de l’article de Harndon et al.)

Aquesta diferència d’aproximadament dos punts percentuals entre els dos resultats és important no només per la seva magnitud sinó també per l’ús que se’n va fer del concepte “punt d’inflexió del 90%”: el missatge que va traspassar cap a la política va ser que el 90% era el punt d’inflexió en el deute, a partir del qual es dificultava el creixement econòmic. Un missatge que Herndon et al. i altres economistes qüestionen com a arbitrari i poc sòlid. Primerament, perquè segons l’anàlisi de Herndon et al., la diferència del creixement econòmic entre deutes inferiors i superiors al 90% no és estadísticament significatiu. En segon lloc, perquè el llindar del 90% és el resultat de com els autors fixen els intervals del deute (en intervals de 30%, és a dir: 0% – 30% – 60% – 90%). No s’analitza si, havent organitzat les dades del deute d’una altra manera (per exemple, en intervals del 25%), el punt d’inflexió hagués pogut ser en un altre nivell (per exemple, el 75% o el 100%).

T. Herndon

T. Herndon

Finalment, i més enllà del ball de xifres, un altra qüestió molt rellevant posa en entredit els resultats: el problema de la causalitat inversa. És el deute elevat que dóna lloc a un baix creixement o és més aviat un creixement baix que causa un increment del deute? En el primer cas, la connexió entre deute i creixement funciona de la següent manera: quan un govern s’endeuta, està utilitzant diners que no té per finançar despesa actual. Aquest deute s’haurà d’anar tornant a terminis en un moment donat, i la manera de fer-ho serà, segurament, o bé pujant impostos  o bé reduint la despesa futura. Qualsevol d’aquestes dues opcions disminuirà, probablement, el creixement potencial. En el segon cas, si una societat pateix d’un creixement baix pot decidir contrarestar aquest resultat tot incrementant el deute públic per tal de reactivar l’economia a través d’inversions i despesa públiques.

Tot i que l’article original dels dos economistes no especifica la direcció de la causalitat, si que ho fan en un article periodístic publicat a Bloomberg, on afirmen que “la seva recerca (…) recolza la visió que les trajectòries actuals de deute posen en risc el creixement i l’estabilitat a llarg termini” [1]. Una afirmació que no es veu recolzada per l’anàlisi, on simplement es mostra una correlació negativa entre deute i creixement.

 Malgrat que seria una exageració assegurar que totes les polítiques d’austeritat des de l’any 2010 s’han recolzat en l’evidència empírica – ara altament qüestionada – d’aquest article escrit per Reinhart i Rogoff, sí que es pot afirmar que, tal com dèiem al principi, l’article va tenir un enorme impacte en la política econòmica d’Estats Units i Europa. Ara però, sembla ser que un dels principals pilars sobre el qual es basaven les polítiques d’austeritat s’ha ensorrat. Una altra qüestió és si a partir d’ara, aquest nou resultat canviarà el rumb de les polítiques europees i dels Estats Units per sortir de la crisi. Tal com deia l’escriptor i economista José Luis Sampedro, moltes vegades sembla que ens ensenyen a creure en unes idees, i després a buscar arguments que les justifiquin.

—————–

 [1] Article de Reinhart i Rogoff publicat a Bloomsberg (14 juliol 2011): http://www.bloomberg.com/news/2011-07-14/too-much-debt-means-economy-can-t-grow-commentary-by-reinhart-and-rogoff.html

Altres articles rellevants:

Article de Paul Krugman al seu blog del New York Times (16 abril 2013): “Reinhart-Rogoff, continued” http://krugman.blogs.nytimes.com/2013/04/16/reinhart-rogoff-continued/

Article de Paul Krugman  al New York Times (18 abril 2013): “The excel depression” http://www.nytimes.com/2013/04/19/opinion/krugman-the-excel-depression.html?_r=0

Article de J. Bernstein al blog “On the economy” (17 abril 2013): http://jaredbernsteinblog.com/the-political-economy-of-reinhartrogoff-and-the-austerity-debate/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+JaredBernstein+%28Jared+Bernstein%29#rssowlmlink

Article de Pollin i Ash al Financial Times (17 abril 2013): “Austerity after Reinhart and Rogoff” http://www.ft.com/intl/cms/s/0/9e5107f8-a75c-11e2-9fbe-00144feabdc0.html#axzz2R1WPkhE2

Article d’Andrew Watt al Social Europe Journal (19 abril 2013): “Reading Reinhart-Rogoff on Reinhart-Rogoff” http://www.social-europe.eu/2013/04/reading-reinhart-rogoff-on-reinhart-rogoff/

Article de Bruegel (19 abril 2013): “The Reinhart-Rogoff debacle” http://www.bruegel.org/nc/blog/detail/article/1074-blogs-review-the-reinhart-and-rogoff-debacle/

Advertisements

3 Responses to “Austeritat i creixement – ‘Tortura les dades i et confessaran el que vulguis’”

  1. Anna

    Hola! He trobat que d’una “sola” frase, n’has sabut extreure molta informació i has portat, almenys a mi, a la reflexió i a l’anàlisi. Referent a la correlació negativa entre deute i creixement, es podria saber, en el cas d’Espanya , quina de les dues direccions podria explicar millor la situació actual en el seus origens? M’imagino que és complicat saber-ho i que , al final, ha estat, una mica, en les dues direccions. O és un estudi molt complex perquè entren en joc altres factors explicatius ?
    En tot cas, m’ha semblat molt interessant el teu article.

    Moltes gràcies i felicitats

    A.

    Resposta
    • mborr

      Hola Anna!

      Moltes gràcies pel teu comentari. En el cas d’Espanya, abans de la crisi aquesta tenia un deute molt moderat (36% l’any 2007) i un superàvit del 2% (2007). La meva lectura és que la crisi financera (i de la bombolla immobiliaria, i de valors…:) ) va minar un creixement econòmic que ja era de per si poc sostenible, i això va portar a un increment del deute i del dèficit. En moments de crisi, fins i tot quan el govern no fa res, el deute puja automàticament, ja que la recaptació d’impostos baixa per la baixada d’activitat econòmica (- ingressos) i les prestacions d’atur pugen (+despesa). Per això crec que intentar fer baixar el deute amb mesures d’austeritat dramàtiques i amb un timing molt estret sense enfocar-nos en com revifar el creixement econòmic i solucionar les causes de la crisi és un suicidi. I donat que les causes de la crisi eren tant nacionals com globals, es necessita solucions globals (i.e. a nivell Europeu i mundial).

      Gràcies!

      Mireia

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS