Dracs, tigres i àguiles emergents al sud-est asiàtic (III): creixement a base de deute
El sud-est asiàtic és una de les regions de més puixança econòmica en aquests moments (eKonomicus ho analitzava en aquest article sobre Myanmar i en aquest altre sobre l’important pes de l’ASEAN). El seu creixement a penes ha patit per la crisi financera d’Europa i dels Estats Units; tot al contrari, s’han beneficiat de l’arribada massiva de capitals estrangers àvids per a invertir-hi. Agafant un cas particular, Tailàndia ha registrat un espectacular increment del PIB del 18% aquest passat 2012. Però aquest article analitza l’altra cara de la moneda: el creixement de Tailàndia ha vingut acompanyat d’un augment descontrolat del deute privat. Sembla que és la tònica a tota la regió.
Altres països estan en la mateixa situació: han experimentat increments de l’activitat econòmica bastant importants aquests darrers anys, però a costa d’una expansió potencialment desmesurada del deute privat. En el cas de Tailàndia, l’increment del deute ha estat del 10% anual durant els darrers tres anys. Però per a altres països el cas és més extrem. El deute privat de Hong Kong i Bangladesh ha pujat un 21% anual; el de Singapur, un 20%; el d’Indonèsia, un 18% –comparem-ho per exemple amb el de Japó, on el deute privat es manté als mateixos nivells que tenia a l’any 2004, o amb Europa, on la majoria de països estan encara reduint l’endeutament.
L’avenç inexorable de l’endeutament es pot comprovar en els gràfics al final de l’article amb dades per diferents països de la regió. Les dades mostren els préstecs bancaris del sector privat, és a dir, el valor total dels recursos financers proveïts pels bancs comercials a les empreses i a les famílies.
Per què hi ha tant deute…?
En un document del 2004, quan els nivells de deute ja superaven amb escreix els de l’època precedent a la crisi de finals dels 90, membres del Banc Central de Tailàndia analitzaven la situació dient que “no suposa una amenaça per a l’estabilitat financera o la macroeconomia”. Per a explicar l’imparable endeutament, apuntaven a factors que són molt comuns a molts països emergents del sud-est asiàtic: per un cantó, uns tipus d’interès baixos durant un període llarg de temps creen incentius a endeutar-se; per un altre cantó, les reformes bancàries, l’acumulació massiva de capital ociós als bancs i les perspectives futures d’un creixement econòmic continuat han fet que sigui més fàcil accedir al crèdit per a aquelles famílies que ho tenien tradicionalment vetat (els préstecs a través de canals “informals” eren bastant comuns).
La política fiscal expansiva dels governs, darrerament, també ha ajudat a alimentar aquesta tendència. Amb l’objectiu de mantenir la màquina del creixement intacta, han creat potents incentius al consum i deute personal a través de polítiques com deduccions fiscals a la compra de cotxes o augments dels salaris mínims. Tot això emmarcat en un context de desigualtat econòmica, on moltes famílies que no participen en aquest “creixement del pastís” també volen augmentar la seva proporció de consum a causa de l’optimisme econòmic generalitzat.
Des de llavors, els índexs d’endeutament s’han disparat fins a nivells que poden ser potencialment perillosos: només a Tailàndia, el 45% de les famílies no pot estalviar perquè les seves despeses domèstiques i pagaments dels préstecs supera els seus ingressos familiars.
…i com afecta això a la política?
El fet que les famílies en un país estiguin fortament endeutades fa molt complicat el poder dur a terme una política monetària sensata. Baixar els tipus d’interès en alguns casos és necessari per a evitar tant influx de capital forà (que indueix a bombolles d’actius com, per exemple, immobles), però empitjora el problema de l’endeutament al donar encara més incentius. Augmentar els tipus d’interès pot ajudar a frenar una potencial inflació descontrolada i un sobrecalentament de l’economia, però pot complicar molt la solvència de moltes famílies al encarir-los el cost de l’endeutament (res que no es sàpiga ja desprès de l’experiència als països del sud d’Europa).
Molts bancs centrals, per tant, es troben lligats de mans. El principal problema és com evitar que l’excés d’endeutament de moltes famílies porti inexorablement la política econòmica cap a un carreró sense sortida. De nou, s’han ignorat les tesis de Hyman Minsky: el fet que el sector financer pugui patir un boom no està present al model de creixement dels països. De moment, en els darrers mesos, Tailàndia ha decidit baixar els tipus d’interès, Indonèsia augmentar-los, i Taiwan mantenir-los intactes. Tots tres països, com es veu als gràfics, estan assolint nivells d’endeutament bastant importants; ens els propers mesos es veurà quina ha estat l’estratègia monetària encertada.
Als governs, normalment, els interessa que els tipus d’interès segueixin baixos, ja que genera més consum i millora les perspectives econòmiques (i electorals) a curt termini. Però els bancs centrals, guardians d’una estabilitat més a llarg termini, probablement no optaran per mantenir aquesta política laxa durant gaire temps més. Per a això precisament serveix un banc central independent.
eKonomicus 
One Response to “Dracs, tigres i àguiles emergents al sud-est asiàtic (III): creixement a base de deute”
Crec que aquestes regions haurien d’apredre dels “miracles” (sud)europeus i configurar les politiques, sobretot, fiscals d’acord a la fase del cicle en que es troben. Gravar els sectors probables de sobrevaloracio, crec, que es millor que tocar el tipus d’interes, que ja tenen prou tasques.