Xina + Sudamèrica (I): Introducció

By Guifré Ballesté, Desembre 5, 2013

Davant el declivi de la influència regional dels Estats Units a Sud-amèrica, altres potencies intenten ocupar el seu lloc. És el cas de la Xina, que poc a poc es posiciona en la regió. En l’últim lustre és evident el fracàs dels projectes d’integració- subordinació promoguts per Washington en el continent Sud-americà, com els Tractats de Lliure Comerç amb diferents països, el projecte ALCA (Àrea de Lliure Comerç d’Amèrica: liderat pels Estats Units, però que no prosperà el 2005 degut al rebuig d’alguns països d’Amèrica del Sud com Veneçuela) i més recentment l’Aliança del Pacífic, formada per països afins als interessos nord-americans: Xile, Colòmbia, Mèxic i Perú. Les derrotes polític militars dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan representen a més un revés per als intents de contenir la influència xinesa i russa a Euràsia. En aquest context, la Xina irromp elevant la integració entre regions com Àsia i Amèrica del Sud, dinamitzant les rutes comercials del Pacífic i obrint un nou escenari a l’Atlàntic amb rutes directes entre Àfrica i Sud-amèrica a través de l’anomenat “Consens de Beijing”. S’anomena “Consens de Beijing” al model de desenvolupament que fa servir la Xina per als països en vies de desenvolupament, majoritàriament l’Àfrica i Amèrica Llatina. I és que Europa i els Estats Units divergeixen molt del gegant asiàtic en la manera de com establir relacions amb els països Sud-americans per exemple.

A quins països exporta la Xina? – font: Harvard University

Tampoc és l’objectiu d’aquest article mostrar tals divergències en la manera de fer, però a grans trets podem dir que mentre les polítiques exteriors dels Estats Units (EEUU) es basen en el “Consens de Washington” que predica el lliure mercat, la democratització dels estats, els drets civils (en teoria), … La Xina com hem dit fa servir com a full de ruta el “Consens de Beijing” i en què consisteix? Molt simple, el “Consens de Beijing” consisteix en no fer res, dit més formalment: la política de la no ingerència: independència i “respecte” a les problemàtiques de cada país. Pel que fa al desenvolupament econòmic, el “Consens de Beijing” es fixa en la construcció d’infraestructures útils a l’economia i al comerç: línies ferroviàries, ports, preses, mines, … Vaja, tot allò que faciliti el transport i comerç de mercaderies. En els propers articles començarem a aclarir algunes de les coses que no surten als diaris, com és el perquè i com de les relacions xineses a Sudamèrica, una qüestió de futur.