Una mirada independent a l'economia internacional

Pot ser el Marroc un model de revolta àrab a imitar?

fromcarnegie

L’expressió “primavera àrab” ha servit per donar un nom comú a tota l’onada de revoltes i canvis que ha sacsejat l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica des de 2011. Però mirant país per país en deteniment, podem dir que ha estat un fenomen força heterogeni on, a cada lloc, la confrontació entre població i règims ha fet ús de mitjans força diferents -i també han tingut éxits diferents. Vist ara tot el procès amb tres anys de perspectiva, és possible considerar un dels països com a “model de revolta” a seguir per als altres? Alguns analistes en mitjans internacionals lloen el cas de Marroc per haver obtingut canvis polítics graduals a un cost econòmic i humà molt baix. eKonomicus ha consultat dos experts en la regió, Pol Morillas (IEMED) i Jordi Quero (UPF), per a posar el cas de Marroc en perspectiva i entreveure si realment aquest model té avantatge davant els altres.

En altres països el procés ha estat més convuls. Tot es va iniciar a Tunísia amb la caiguda del dictador Ben Ali. Fa poques setmanes, el govern dirigit pel partit Enahda s’ha vist obligat a acceptar un govern de coalició, nomenar un nou primer ministre i convocar eleccions per a evitar la paràlisi política, posant de manifest com n’és de difícil consolidar una democràcia enmig d’una crisi econòmica. A Egipte, el president electe, Mohammed Morsi, es troba a la presó desprès d’un cop d’Estat a causa d’un comportament poc democràtic, de manera que és complicat saber si el país ha avançat realment o no s’ha mogut mai de l’era Mubarak.

Mentre que a Algèria, qualsevol brot de protesta es va reprimir immediatament amb la força policial, a les monarquies de la Península Aràbiga es va optar per “comprar” la població mitjançant majors subsidis (per exemple, els monarques de Kuwait i Bahrain van atorgar milers de dòlars a cada ciutadà del país). Aquests mecanismes, però, no resolen de cap manera l’arrel del problema. Les revoltes a Líbia i Síria han conduit a una guerra civil. A Síria, el conflicte degenera de tal manera que la comunitat internacional ja no sap a qui donar suport. La Líbia post-Gaddaffi és una amalgama de faccions rivals que impedeixen al govern central exercir la nova sobirania guanyada.

El Marroc, com Jordània, també ha experimentat protestes socials amb contundents demandes de canvi, però tot s’ha desenvolupat en un caire diferent. A tots dos països, tan població com govern han assolit un canvi polític gradual, sense arribar a ser una revolució. Això ha portat a que, per exemple, el The Economist lloés al Marroc, mentre es planyia del desenllaç i l’enorme cost de les protestes als altres països àrabs. Mirem amb més detall els canvis al Marroc durant els darrers tres anys i ho parlem amb el cap de política Euro-Mediterrània al Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), Pol Morillas, i el professor associat de Relacions Internacionals a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Quero.

Els desenvolupaments graduals al Marroc: reforma pactada?

La singularitat de la societat i classe política marroquines ha permés que la primavera àrab passés pel país a un cost humà i econòmic pràcticament nul. Abans de l’onada de protestes al món àrab, Marroc no diferia gaire (en apariència) de la resta de països de la regió, amb un poder concentrat en una única figura (en aquest cas el Rei), una corrupció rampant, un cost de vida elevat i unes llibertats individuals més aviat il·lusòries. Com a conseqüència, el 20 de Febrer de 2011 el Marroc presencia unes manifestacions mai vistes en les darreres dècades, a la vegada que a Tunísia es consuma la caiguda de Ben Ali i a Egipte la gent ocupa la plaça Tahrir. El Rei Mohammed VI de Marroc reacciona ràpidament: no fa ús de la força com fan els règims veïns, sinó que, en un discurs cabdal, promet una profunda reforma constitucional. Al Juliol de 2011 la nova Constitució proposada per la Corona és aprovada en referèndum. Finalment, a les posteriors eleccions de Novembre del 2011, el Rei actua segons es va comprometre i nomena per primer cop com a Primer Ministre al líder del partit més votat, l’islamista moderat Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD). En definitiva, la imatge projectada es la d’una reforma constitucional àgil i unes elecciones parlamentàries que han portat uns canvis relativament democràtics als que la majoria de la població aspirava, sense que en cap moment això desestabilitzés el règim.

Així doncs, el Marroc és lloat per una transició que ha ajudat a mantenir un creixement econòmic elevat pel que és la regió, i aplaudit pels passos democratitzadors. Per exemple, la politòloga Valentina Bertolucci escriu en un article a Open Democracy que “el procés de canvi al Marroc il·lustra fins a quin punt, per restrictiva que sigui la situació, encara hi ha esperança per a aquells que busquen un canvi real i sostingut treballant des de dins del sistema”. A diferència dels altres països, la població no reclamava enderrocar el règim, sinó limitar el control que exercia la Corona, menys corrupció i una divisió més clara dels poders executiu, legislatiu i judicial. També a diferència dels altres règims, la Corona volia mantenir-se al poder a través de canvis graduals de caire tecnocràtics i no a través d’un Estat repressor. Com ho descriu Pol Morillas, una reforma pactada és el camí preferit per les elits del país i bona part dels seus ciutadans, que encara doten de molta legitimitat a la monarquia.

És, doncs, el gradualisme necessàriament la fase revolucionària ideal per a regions convulses? Reforma política, estabilitat i creixement econòmic com a paradigma de canvi? Sovint s’acaba veient com aquesta manera de fer les coses aporta canvis significatius però amb poc calat real. Així ho veu Jordi Quero, qui comenta que “el gradualisme al Marroc no ha significat res més que un altre exemple de gatopardisme a la política: canviar-ho tot per a que no canviï res”. Quero insisteix en el fet que el Rei a la pràctica segueix tenint el control del sistema polític del país, tot i els canvis nominatius a la Constitució. A més, el nou govern del PJD sembla patir dels mateixos mals que la ineficient elit política tradicional. A la llarga podria alimentar més la frustració social, però a curt termini -ara- no sembla que res d’això sigui un problema major. El Marroc està essent vist com un model de canvi, amb una monarquia altament acceptada a dins i fora del país i qualificada de tenir una agenda àmpliament reformista. És un procés còmode també per a les potències exteriors, tal com apunta Morillas, ja que no altera les relacions econòmiques que ha anat teixint, sobretot, amb la Unió Europea.

En qualsevol dels casos, no deixa de ser un procés en que la ciutadania encara fa essencialment d’espectadora -i aquest és el principal problema d’aquest model de canvi polític. Són Mohammed VI i el seu entorn els qui han liderat en tot moment el procés. Fins i tot es pot considerar que no ha permés mai que la ciutadania li prengués el protagonisme: com hem vist, no va tardar ni un mes en anunciar una reforma política desprès que la gent prengués el carrer al 2011, recuperant així la iniciativa que potser hagués perdut si les protestes haguessin guanyat intensitat. I no sembla que el Rei vulgui perdre el control. Com avisa Laila Lalami a Foreign Policy, al discurs de Mohammed VI al Febrer de 2010, “les paraules monarquia parlamentària no van sortir mai dels seus llavis”.

És, per tant, un model que funciona i que hauria de ser imitat?

En definitiva, l’anticipació del Rei Mohammed VI ha fet que el règim no trontolli a canvi de cedir lleugerament sobirania política a la societat. Però no és un indicador de transició democràtica. El Marroc pot ser un clar avís de que les transicions polítiques no tenen per què portar ineludublement a la democràcia, tal com avisa Thomas Carothers, sinó que poden navegar per una zona gris on tan aviat s’avança erràticament com es retrocedeix o s’estanca.

L’opinió de Jordi Quero apunta cap a una direcció semblant. En referència a aquells analistes que poden arribar a veure Marroc com a model, comenta que “la noció de gradualitat els porta a pensar en un camí on el destí final seria un sistema democràtic liberal, pel qual Marroc va avançant lenta però progressivament”. És crític, però, en la certesa d’aquesta visió, ja que “l’objectiu final de la monarquia no té res a veure ni amb la democràcia ni amb qualsevol altra forma de govern que impliqui renunciar a la posició privilegiada, tan política com econòmica, que mantenen”. D’aquests comentaris se’n desprén que Marroc no seria un exemple al no aportar un pas realment cap endavant en la transició democràtica.

Pol Morillas, per la seva part, avisa que el fet d’haver protagonitzat una revolució no és un element indispensable per a assolir canvis profunds en un país, ja que “els camins de la reforma democràtica són molts i molt variats”. Tot i això, es mostra més obert en el sentit que posiciona el Marroc –i Tunisia– entre la continuïtat i la consolidació democràtica, una situació a priori preferible a la col·lisió que impera, per exemple, a Síria.

Per últim, Quero apunta que considerar un o altre país com a éxit i com a model dependrà del que es consideri precisament com a éxit. Segons la seva opinió, si el que considerem és que la primavera àrab “ha de portar a la democràcia, els drets humans i els valors liberals davant altres formes d’organitzar la comunitat política, cap de les revolucions àrabs sembla haver arribat encara a bon port, tot i que Tunisia i, en cert grau, Líbia serien els candidats més seriosos”. En canvi, si limitem el canvi polític únicament com “acabar amb règims dictatorials perpetuats en posicions de poder des de la fi del colonialisme europeu, trobem casos que sí serien exitosos”. Considerar una o altra definició d’éxit és quelcom què, en tot cas, comença a estar lentament en mans de la pròpia població.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS