La independència dels bancs centrals: un dogma qüestionable
S’argumenta sovint que la inflació és, juntament amb la taxa l’ocupació i el creixement del PIB, una de les mesures que indiquen l’estat de salut de l’economia d’un país. A diferència dels dos últims, però, es considera que el control de la inflació ha d’estar allunyat de pressions polítiques per tal d’evitar que els governs la utilitzin com a instrument electoralista, fent baixar els tipus d’interès i augmentant l’oferta de diners, decisions que comporten un increment del la inflació a llarg termini. Per tant la solució passa per despolititzar el control de la inflació, delegant-lo als bancs centrals, que gaudeixen d’una elevada independència dels òrgans polítics. Els defensors d’aquesta mesura creuen que donada la complexitat tècnica del control de la inflació, la despolitització permet deixar la política monetària en mans d’experts econòmics que utilitzen criteris políticament neutrals que augmenten la credibilitat de la política monetària al mateix temps que la fa més efectiva.
Aquest argument, però, té alguns punts febles que en qüestionen la seva validesa:
Delegar el control de la inflació a bancs centrals independents dels òrgans polítics no equival a la despolitització del control de la inflació.
L’argument exposat anteriorment dóna per suposat que la delegació del control de la inflació a experts econòmics equival a neutralitzar la política monetària o, en altres paraules, a despolititzar-la. Una suposició que tal i com exposa Joseph Stiglitz, resulta problemàtica, per quant “les decisions dels experts dels bancs centrals no són només decisions tècniques, sinó que impliquen judicis de valors sobre si val la pena córrer riscs inflacionaris per disminuir la taxa d’atur”. És a dir, la política monetària, igual que la política fiscal, té efectes redistributius obvis, i per tant, no es pot parlar de despolitització.
Una política monetària que tingui per objectiu mantenir la inflació relativament baixa (com per exemple el BCE, al 2%) és beneficiosa per aquells sectors de la societat que disposen de capital per invertir, ja que aquest no és depreciarà. En canvi, els assalariats mostraran preferència per una economia dinàmica amb alts nivells d’ocupació, que comportaran una política monetària més laxa. Dit d’una altra manera, aquests sectors no es veuran afectats tant greument per la inflació sinó per un creixement econòmic lent, sobretot en moments de crisi. Els efectes redistributius també tenen un component inter-generacional: mentre que les persones d’edat avançada que viuen de pensions preferiran una inflació relativament baixa i controlada que no afecti a les seves inversions ni als seus estalvis, els joves es mostraran més favorables a una política monetària més laxa que no afecti el creixement econòmic ni la taxa d’ocupació.
Donat que la delegació de la política monetària a institucions no elegides democràticament té efectes redistributius, això planteja qüestions de responsabilitat democràtica i de legitimitat. Ara bé, hi ha sectors que argumenten que aquesta pèrdua de democràcia es pot justificar sempre i quan la institució en qüestió solucioni efectivament els problemes. I això ens porta al següent punt feble:
No hi ha evidència empírica concloent que indiqui:
a) que la classe política aprofita els bancs central no-independents com a eina per guanyar eleccions,
b) que nivells d’inflació alts són sempre perjudicials per l’economia, i
c) que l’existència de bancs centrals independents comporta una inflació baixa.
És a dir, l’argument principal que s’addueix per delegar la política monetària a una institució allunyada de les pressions polítiques no és del tot certa. Un meta-estudi que engloba un conjunt d’anàlisis que s’han fet durant els darrers vint-i-cinc anys respecte la influència de la classe política en la política monetària conclou que “els models que pressuposen la manipulació de l’economia a través de la política monetària (per aconseguir guanys polítics) no són convincents, ni a nivell teòric ni empíric”. Dit d’una altra manera, no hi ha evidència concloent que indiqui que la classe política hagi influenciat i utilitzat la política monetària com a eina per guanyar eleccions. De fet, es demostra que els polítics no utilitzen la política monetària sinó la política fiscal, invertint grans quantitats de diners en diversos projectes per estimular l’economia.
És més, sembla ser que alguns acadèmics qüestionen no només la premissa que la classe política utilitza la política monetària pels seus propis guanys, sinó també l’evidència que la inflació es perjudicial per a l’economia i el creixement. Argumenten, en canvi, que la inflació és només perjudicial si arriba a nivells més alts que un 40%. Stiglitz va una mica més lluny i afirma que “la inflació no és clarament perjudicial per a l’economia, i les polítiques de contracció de l’economia que intenten reduir la inflació a costa del creixement i de la taxa d’ocupació són polítiques basades en fe, i no evidència científica”.
Finalment, fins i tot si s’assumís que la inflació és perjudicial, no hi ha evidència concloent que la indepèndencia dels bancs centrals comporti una inflació menor. La correlació entre aquests dos factors, que és bastant alta en els països desenvolupats, s’ha d’entendre més com una conseqüència de l’existència d’un consens social que legitima el mandat del banc central. Dit d’una altra manera, hi ha estudis que suggereixen que per lluitar contra la inflació a llarg termini es necessita un banc central no tant legalment independent dels òrgans polítics, sinó més aviat legitimat socialment, amb diferents sectors de la societat – treballadors, empresaris, govern – que accepten una política monetària restrictiva.
Sembla ser doncs, que la proliferació de bancs centrals independents que va tenir lloc a partir dels anys noranta és més aviat fruit d’un mimetisme institucional que no pas d’una decisió basada en criteris econòmics. Donats els efectes redistributius de la política monetària, és hora potser de que es valorin les repercussions socials i democràtiques de la seva existència.
eKonomicus 
5 Responses to “La independència dels bancs centrals: un dogma qüestionable”
Bon article, perquè realment treu a la llum un debat històric sobre si una mica d’inflació és bona o no per a l’economia, o bé cal fer tots els possibles per assolir la inflació zero.
Intentaré anar per pams, perquè hi ha molt de material.
En primer lloc, les dues primeres paraules “s’argumenta sovint”: estaria bé comentar qui ho argumenta, ja sigui un economista, una escola de pensament, una institució, vàries… Després, al llarg de l’article, sortiran noms concrets d’acadèmics que es postulen “no en contra” de la inflació, per tant també seria interessant veure qui defensa l’opció contrària i per què.
“Es considera que el control de la inflació ha d’estar allunyat de pressions polítiques per tal d’evitar que els governs la utilitzin com a instrument electoralista”
Alguns economistes consideren això; d’altres consideren que res hauria d’estar controlat pel govern, ni tan sols la política redistributiva. I d’altres opinen que TOT hauria d’estar controlat pel poder polític. Estaria bé concretar qui diu què, insisteixo.
“Delegar el control de la inflació a bancs centrals independents dels òrgans polítics no equival a la despolitització del control de la inflació.”
En això estic d’acord. Vegis la FED, per exemple, o el Banc d’Anglaterra.
“Una política monetària que tingui per objectiu mantenir la inflació relativament baixa (com per exemple el BCE, al 2%) és beneficiosa per aquells sectors de la societat que disposen de capital per invertir, ja que aquest no és depreciarà. En canvi, els assalariats mostraran preferència per una economia dinàmica amb alts nivells d’ocupació, que comportaran una política monetària més laxa. Dit d’una altra manera, aquests sectors no es veuran afectats tant greument per la inflació sinó per un creixement econòmic lent, sobretot en moments de crisi.”
Aquestes afirmacions m’han semblat molt arriscades, quasi tant com la classificació brusca entre capitalistes i assalariats; però suposo que ja era la intenció, generar debat. Doncs generem-lo!
“La inflación és beneficiosa pels capitalistes i perjudicial pels assalariats”
Bé, quan hi ha un procés inflacionari resulta que el preu de tots els béns i serveis puja. No crec que això sigui massa beneficiós per cap assalariat, que habitualment dedica més part de la seva renda al consum i no a l’estalvi. Els salaris pugen també, d’acord, però això implica que els costos salarials també, i per tant els beneficis empresarials es redueixen, fet que redueix el ritme de creació d’ocupació. Per no parlar de les conseqüències nefastes que tots sabem que implica l’auge del cost de les matèries primes, molt sensibles de sempre a les espirals inflacionàries.
“Els assalariats mostraran preferència per una economia dinàmica amb als nivells d’ocupació”
I qui no té preferència per una economia dinàmica amb alts nivells d’ocupació? Jo crec que tots els agents econòmics, siguin empresaris, grans capitalistes, assalariats o subvencionats preferiran una economia dinàmica a una economia estancada com actualment. Més enllà d’això, de l’afirmació s’extreu que una economia amb poca inflació no pot ser dinàmica ni crear alts nivells d’ocupació. Sense anar massa lluny: a la Zona Euro, els nivells d’ocupació més alts dels darrers anys s’han assolit en exercicis de baixa inflació (vegis la dècada dels 2000) i en els quals justament es creixia a taxes no gens menyspreables, mentre que als anys 70 i 80 tant l’atur com la inflació eren elevadíssims i hi havia recessions seguides.
Un altre punt seria analitzar la situació actual, en què l’atur és elevat (a l’estat espanyol i altres economies mediterrànies, no a tot arreu) i la inflació és baixa. Baixa, però no nul•la. Perquè realment, què determina la inflació? Doncs un Índex. I els índexs reflecteixen una realitat general, però si realment mirem a pams els preus per segments de béns, ens podem endur sorpreses. Entre agost de 2012 i agost de 2013 el preu dels aliments bàsics ha pujat un 30% (dades del INE). No sé fins a quin punt els assalariats estaran contents amb aquesta dada…
Però suposem que sí, que la inflació ha estat “relativament baixa” els darrers anys: realment ajustar la inflació a l’alça obraria un miracle? Hi ha un argument interessant que diu que la inflació és bona perquè es “menjaria” el deute (a grans trets: com que la massa monetària perd valor al pujar els preus, el deute també valdria menys). Si fos així el Banc d’Anglaterra, que genera una inflació anual propera al 4%, hauria vist reduir el deute públic considerablement; malgrat això, el deute del Regne Unit s’incrementa de forma sostinguda des de mitjans dels 2000.
Crec que s’ha generat com una fal•làcia molt gran que consisteix en afirmar que la inflació va lligada a dinamisme, creació d’ocupació i que “una mica d’inflació és bona”. Res més lluny de la realitat, al meu entendre, i d’evidències empíriques (que van més enllà de les consagrades hiperinflacions històriques) no en falten per demostrar-ho.
“Donat que la delegació de la política monetària a institucions no elegides democràticament té efectes redistributius, això planteja qüestions de responsabilitat democràtica i de legitimitat.”
Crec que com qualsevol altra política. La política fiscal irresponsable de governs escollits democràticament, que darrere de llistes electorals tancades i opaques amaguen els veritables detalls de les seves polítiques “econòmiques”, també té efectes redistributius i planteja qüestions de democràcia i legitimitat. Realment seria una solució que a l’Estat espanyol els governs escollits democràticament escollissin la inflació? Jo crec que és més segur, en aquest cas, deixar aquesta decisió en mans d’un holandès o d’un alemany que viuen a quilòmetres d’aquí i tenir una inflació que en general no superi el 2%, que no pas a escollir “democràticament” que la inflació arribi als dos dígits, perquè sabem que és el que passaria. Com passava abans que el Banc d’Espanya deixés d’imprimir bitllets.
“No hi ha evidència empírica concloent que indiqui:
a) que la classe política aprofita els bancs central no-independents com a eina per guanyar eleccions,”
Bé, això equival a afirmar que el que fan la FED, el Banc d’Angaterra o el que ha fet fins fa poc el Banc central de l’Argentina, per citar només alguns exemples, no és anar de la mà del govern per acomplir objectius de política econòmica. Jo crec que és molt arriscat, a la vegada que perillós, afirmar això.
“b) que nivells d’inflació alts són sempre perjudicials per l’economia”
Empíricament, no conec cap episodi inflacionari que hagi estat beneficiós per a l’economia; si en coneixeu algun en què la inflació hagi estat una palanca pel creixement, si us plau comenteu-lo. En canvi, crec que d’evidències empíriques (i, insisteixo, és enllà de les consagrades hiperinflacions d’Alemanya i d’Hongria que apreníem a la facultat) que demostrin que la inflació es un fre econòmic, en sobren. El cas més recent segurament ha estat el de l’Argentina, on la inflació “oficial” (es podria entrar en un interessant debat sobre com es calcula la inflació, a partir de quin any base, què s’inclou al cistell i què no…) és ni més ni menys que del 10.5% pel darre any. És a dir, el poder adquisitiu dels argentins s’ha reduït un 10,5% en un any.
“c) que l’existència de bancs centrals independents comporta una inflació baixa.”
Una altra evidència empírica: des de que s’ha creat el Banc Central Europeu, òrgan independent, la inflació a la Zona Euro ha assolit una inflació continguda, si la comparem amb els valors de dos dígits assolits entre els anys 60 i els anys 90.
“És més, sembla ser que alguns acadèmics qüestionen no només la premissa que la classe política utilitza la política monetària pels seus propis guanys, sinó també l’evidència que la inflació es perjudicial per a l’economia i el creixement. Argumenten, en canvi, que la inflació és només perjudicial si arriba a nivells més alts que un 40%. Stiglitz va una mica més lluny i afirma que “la inflació no és clarament perjudicial per a l’economia, i les polítiques de contracció de l’economia que intenten reduir la inflació a costa del creixement i de la taxa d’ocupació són polítiques basades en fe, i no evidència científica”.
El senyor Stiglitz, amb tots els respectes, sembla que ometi les conseqüències que inflacions de dos dígits tenien sobre les economies occidentals fa uns anys.
Un altre punt: és la “manca d’inflació” la que llastra el creixement? O és el deute de les economies occidentals, que no ha parat de créixer des dels anys 2000? Que té a veure la “manca d’inflació” amb generar deute i veure incrementada la partida d’interessos del deute any rere any? No hi veig la relació. I quina relació hi ha entre “manca d’inflació” i que el mercat laboral no generi ocupació? Tot realment és culpa de la “manca d’inflació”? Abans de la crisi no hi havia inflació elevada, per tant segons Stiglitz l’economia generava ocupació i era dinàmica. Per què de sobte va deixar de crear ocupació, i per què el PIB va caure?
“Sembla ser doncs, que la proliferació de bancs centrals independents que va tenir lloc a partir dels anys noranta és més aviat fruit d’un mimetisme institucional que no pas d’una decisió basada en criteris econòmics.”
Realment, quins bancs centrals existeixen veritablement independents, a part del BCE? No veig la proliferació per en lloc… XD
Crec que sí que hi ha hagut episodis històrics en els que la inflació ha ajudat o acompanyat a una època de bonança econòmica. Ara mateix recordo dos episodis bèlics (les guerres acostumen a implicar inflació) que van ajudar molt al creixement econòmic dels EUA:
1)Guerra de Secessió (1861-1865): el govern de Lincoln es va dedicar a imprimir bitllets en quantitat per a pagar la guerra. La inflació va ser gran i molts d’aquells bitllets van acabar sense cap valor. Ara, l’economia americana (la dels estats del nord, és clar) es va expandir com poques vegades a la seva història.
2) 1a Guerra Mundial (1914-1918): la 1a Guerra Mundial va tornar a ser una benedicció econòmica per als EUA i va generar inflació en aquell país. També la 1a GM va causar un boom a Catalunya que va assolir molta inflació i molt baix atur.
Vosaltres segur que disposeu de millors dades per confirmar o rebatre això que dic.
També volia comentar que crec que és evident que la inflació perjudica als rics. Si no és així, ¿per què els rics americans paguen tantes campanyes a favor de polítiques de moneda dura? ¿Per què l’ala dura del partit republicà reivindica el patró or? I si no recordo malament, un llibre de Branko Milanovic explicava que als EUA es va arribar a la mínima desigualtat econòmica després de les grans inflacions dels anys 70, just abans que el Reagan tornés a posar tothom al seu lloc.
¡Salut a tots !
De totes maneres aquests debats perden sentit amb l’arribada del peak oil. Perquè si tenim en compte que només amb més consum d’energia es pot fer créixer l’economia i el petroli comença a escassejar, ni amb inflació ni amb preus estables creixerà l’economia. Els humans estem topant amb els límits naturals de la Terra.
Torno a recomanar el blog del dr. Turiel:
http://crashoil.blogspot.com/
[…] de manera natural si no es fa res per a evitar-ho. Per això, el Banc Central -òbviament mancat d’independència envers el govern de Kíev- fa tot el possible per mantenir fort el valor de la hrívnia. Una […]
Hola. L’argument de Stiglitz només és vàlid contra la independència de la Reserva Federal, que té el doble objectiu de controlar la inflació i l’atur. El Banc Central Europeu només té l’objectiu de controlar la inflació i per tant no fa cap elecció entre inflació i atur.
Com diu el comentari anterior, els efectes redistributius de la política monetària són més complexes del que dóna a entendre l’article. Utilitzar la política monetària com a instrument redistributiu és una idea terrible, ja que té uns efectes redistributius que no es poden delimitar fàcilment en termes de grups socials. L’única cosa que es pot afirmar amb certesa és que els efectes redistributius de la creació de diner sempre van a favor de qui el crea, per tant és una política a favor tant del banc central com del sistema bancari i en potencialment en contra de la resta de la societat.