Una mirada independent a l'economia internacional

Matteo Renzi, què aportaràs de nou a l’economia italiana?

renzieko

En política, les terceres vies han sorgit com a resposta per a frenar la caiguda electoral de l’esquerra tradicional. Mantenen una agenda compromesa amb reconstruir el servei públic desatès per governs més conservadors, però sense enfocar-se massa en criticar la desigultat o la concentració de capital privat. Hi trobem el Nou Laborisme britànic de Tony Blair, el Neue Mitte alemany de Gerard Schröder, potser els darrers anys de Zapatero. Matteo Renzi és el darrer exponent europeu d’aquesta tendència. Serà el futur Primer Ministre d’Itàlia si aconsegueix formar govern aquest dilluns, desprès d’haver fet caure el govern d’Enrico Letta amb un “gràcies pels serveis prestats”. La tercera via de Renzi aixeca interès, ja que s’espera que comporti algun viratge en la forma de portar l’economia a Itàlia.

De moment, aquest polític de 40 anys, president del Partito Democratico i encara alcalde de Florència, ja té guanyada la partida de la imatge. Aporta joventut i preparació; representa una nova generació de polítics allunyats de la vella guàrdia; busca fer de la paritat de gènere la regla i no l’excepció; i sobretot, té ganes de córrer endavant. D’acord, canvia les formes, però, com ens recorda el cas de François Hollande, què hi ha més enllà de les formes? Acabarà exercint la mateixa continuitat que els seus predecessors a Roma?

Els punts sobre els que actuarà Matteo Renzi

Les intencions de Renzi són fer les coses de manera diferent a com les ha estat fent Letta, començant per l’economia. Tan diferents que fins i tot, en una entrevista a El País l’any passat, li preguntaven si no s’havia equivocat de partit, si realment era d’esquerres. No és el que s’espera d’una esquerra tradicional; potser sí d’una tercera via. Les propostes de Renzi en matèria econòmica es poden emmarcar en tres punts d’acció:

1. Una forma laboral en busca de “flexicurity”. Fa cosa de dos mesos, Renzi va presentar la seva proposta estrella per a recuperar competitivitat, la “Jobs Act”. Consisteix en una fulla de ruta per a reformar el mercat laboral italià i aconseguir, en primer lloc, una reducció dels costos laborals i, en segon lloc, acabar amb les barreres que impedeixen a molts joves accedir al treball. La part més substancial de la proposta consisteix en intentar aplicar el que es coneix com “flexicurity” -veure quadre explicatiu a sota. En poques paraules, considera la idea d’implantar un contracte únic, que comenci amb poca protecció davant l’acomiadament, però vagi incrementant amb l’antiguitat. Aquesta major flexibilitat es veuria compensada per una major i més eficient repartició de les subvencions a la desocupació.

Segons dades compilades per l’OCDE (veure la taula al final de l’article), Itàlia és un dels països desenvolupats amb una protecció laboral més alta, un sistema de prestació pels desocupats més baix i una política activa de treball més pobra. Aquesta estructura del mercat laboral ha estat sovint criticada (veure article d’Olivier Blanchard, economista en cap del FMI) perquè comporta conseqüències no desitjades: els treballadors temporals, moltes vegades joves, es veuen abocats a alts nivells d’inseguretat laboral, alternant treballs de poca durada i prestació d’atur, i rebent poca formació per part de les empreses. A Itàlia, l’atur juvenil supera el 40%. La fulla de ruta de Renzi vol atacar aquest problema i, en aquest sentit, ha estat rebuda amb interès (potser més a fora del país que a dins).

El “però”, més enllà de la bona o mala implementació de la “flexicurity”, és que les mesures implicaran major despesa i menors ingressos. Això farà la gestió del dèficit públic més problemàtica encara -i caldrà explicar-ho a tota Europa.

Breu nota sobre “flexicurity”

La forma en que els països nòrdics han organitzat el mercat laboral acostuma a rebre el nom de “flexicurity”. Aquest nom provè de la combinació de dos aspectes: una baixa protecció del treballador davant l’acomiadament per un cantó, i un potent sistema de subsidis als desocupats i polítiques de treball actives per un altre cantó. És a dir, “flexibilitat” per a contractar i despatxar, i “seguretat” de poder aconseguir una altra feina en un temps breu i sense grans costos personals. Models similars s’han proposat per tota Europa, però han mancat de la seva efectivitat degut a una interpretació equivocada per part de la classe política i/o al diferent comportament que els agents socials tenen en alguns països en comparació als del nord d’Europa.

2. Una política fiscal més austera. “Hem d’aprendre a dir que podem ser més eficients mentre gastem menys, no podem únicament dir gastar, gastar, gastar”. Paraules de Matteo Renzi. Sota aquest titular s’emmarca una reforma del funcionariat i un programa de privatitzacions i venda d’actius públics (polítiques semblants a les que ja ha aplicat com a alcalde de Florència). Això hauria de permetre compensar l’actual caiguda d’ingressos i finançar potencials baixes d’impostos. Aquest plantejament ja ha estat fortament criticat per Stefano Fassina, ministre d’economia amb Enrico Letta i del mateix partit que Renzi, argumentant les vendes d’actius aporten ingressos una sola vegada i no poden fer-se servir per cobrir un dèficit recurrent.

3. Un canvi en la relació amb els sindicats. Òbviament, l’actitud dels sindicats davant aquestes propostes és d’oposició frontal. Renzi, per la seva banda, s’ha proposat emancipar el Partito Democratico de la influència del principal sindicat del país, la Confederació General Italiana del Treball (CGIL), amb qui el partit ha mantingut fortíssims llaços històrics i qui ha influenciat tradicionalment la política laboral dels governs d’esquerres.

Aquestes propostes venen complementades per altres iniciatives en l’àmbit polític de fort calat, com per exemple, una nova llei electoral o la unificació del Senat i el Parlament en una sola cambra.

Però Renzi és realista?

La voluntat de canvi hi és; les propostes, per vagues que siguin encara, també. Els dubtes estan en si l’equip de govern, format per persones de confiança de Renzi, podrà dur-les a terme. L’oposició al nou govern no només provindrà de la resta de partits polítics, sinó també del propi Partito Democratico, d’aquella facció tradicional que s’ha vist privada del poder aquesta setmana i que ataca dient que la fulla de ruta de Renzi era més un instrument per a desestabilitzar Letta que no pas una voluntat per lluitar contra la desocupació.

És interessant llegir la conclusió del periodista i blogger italià Francesco Costa (en català a Cercle Gerrymandering). És molt senzill que, a la política italiana, qualsevol iniciativa s’encalli a la primera de canvi. A causa d’això, el govern de Letta ja s’havia quedat immòbil i debilitat. Matteo Renzi no tenia cap més remei que protagonitzar un cop de volant i posar-se al capdavant si no volia que el seu partit quedés tocat desprès de les eleccions europees. L’única forma de seguir amb la seva és intentar marcar el ritme de la política, assumint tot el risc. És l’única manera que d’aquí a set mesos ningú recordi com va arribar al govern. Sembla que ho té tot en contra.


Taulaflexicurity2

Nota de la taula: EPL representa un index de la proteccio del treballador davant l’acomiadament (a major index, major proteccio); UIB mesura l’abast dels subsidis universals als aturats; ALMP es un index de la despesa en politiques actives de treball. Font: Andersen (2011) A flexicurity labour market in the great recession – the case of Denmark.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS