Com ha passat Ucraïna d’economia en fallida a centre de la lluita de poder a Europa?
Ucraïna era a finals de l’any passat una economia pràcticament fallida, abocada a ser financerament rescatada. Els esdeveniments posteriors han portat a qüestionar Ucraïna no només com a economia viable, sinó com a nació viable. Si el país no hagués estat en aquesta situació econòmica, potser no hauríem assistit a la lluita de força entre la Unió Europea i Rússia, ni a veure la gent prendre el carrer per exigir un canvi de rumb. No hi ha res com ser un país econòmicament sa i autònom per a no haver de dependre de tercers ni perdre la capacitat de decisió. I la història econòmica d’Ucraïna durant la darrera dècada és una història de com no s’ha de gestionar l’economia d’un país i de com es pot acabar sent un apèndix polític de terceres forces, sigui Europa o sigui Rússia. Traçar aquests lligams pot ajudar a entendre millor els pasos que ha de fer ara Ucraïna i el que ha d’evitar.
En aquest article, veurem què ha estat fent Ucraïna en matèria de política econòmica per a arribar a la situació de debacle econòmica en que es trobava just abans de les protestes d’Euromaidan i que, precisament, està en l’origen de les demandes de canvi al país. Veurem què plantejaven la Unió Europea i Rússia per a entendre la maldestra reacció de Viktor Yanukovych, tot i que cap de les dos solucions era bona per a Ucraïna. Finalment, ho lligarem amb la perspectiva de futur que s’obre ara per Ucraïna, en què l’economia segueix en fallida però a més ha de fer front a les represàlies econòmiques d’un veí enfadat com Rússia. Per a això, eKonomicus compta amb l’opinió de dos experts en la regió, Enrique Jorge, analista econòmic sobre Europa de l’est a FocusEconomics, i Abel Riu, politòleg i consultor especialitzat en els països de l’antiga URSS.
.
La tempesta macroeconòmica perfecta, per a dummies
En la gran majoria de països, la política monetària que aplica el Banc Central es fa servir per a controlar la inflació. A Ucraïna, al contrari, s’ha fet servir essencialment per a controlar el tipus de canvi de la moneda local, la hrívnia. El Banc Central actúa amb l’objectiu de mantenir una hrívnia sobrevalorada, al voltant d’un tipus de canvi de 8 hrívnies per 1 dòlar. Per a aconseguir-ho, en primer lloc, el Banc Central sitúa els tipus d’interès a nivells altíssims, de tal manera que atreu capital inversor forani i evita que marxi del país (si marxès, faria depreciar la moneda). En segon lloc, utilitza les reserves de divises estrangeres de que disposa per a comprar hrívnies al mercat de divises i mantenir, si cal, una demanda artificialment alta que mantingui el valor de la hrívnia inalterat -és a dir, un tipus de canvi fix.
Per què el Banc Central dedica tants recursos a mantenir fort el valor de la hrívnia? Quan la divisa és forta, tot el que s’ha de pagar a l’estranger és relativament més barat. És a dir, fa falta menys moneda local per a pagar la mateixa quantitat en dòlars. El cas és que Ucraïna ha importat sempre molt més del que ha exportat. La majoria de les importacions d’Ucraïna correspon a la compra de gas a Rússia. L’Estat ucraïnès ha de gastar menys recursos en importar gas, que s’ha de pagar en dòlars o rubles, si la hrívnia és forta. Sinó, si estigués devaluada, les importacions de gas costarien més recursos per a un Estat que ja porta anys arrosegant un dèficit fiscal del 6% anual -sobretot tenint en compte que l’Estat no recupera més que una mínima fracció del que li costa el gas, ja que els preus que cobra l’empresa estatal als consumidors estan enormement subvencionats. Per a acabar de completar la imatge, al voltant de la meitat del deute públic ucraïnès està denominat en dòlars. El pagament d’interessos és, doncs, més fàcil si el tipus de canvi és elevat.
Què són i per a què serveixen les reserves de divises estrangeres?
Cada Banc Central disposa de reserves en forma d’or o d’una divisa específica (sobretot en dòlars, però també en euros, rubles, iens, etc.). Les reserves tenen l’objectiu de recolzar el valor del passiu del Banc Central, fent una funció similar a la del capital i fons de reserves d’una empresa privada. És a dir, les reserves determinen la capacitat del país per a finançar les importacions, la moneda nacional emesa, o els dipòsits financers dels bancs privats o del govern. També són els recursos que es fan servir per fer a pagar a l’estranger, on només són acceptades divises fortes com a mitjà de pagament -per exemple, per a importar productes o per a retornar deute estranger.
El problema és que, en una situació com aquesta, la divisa està condemnada a depreciar-se de manera natural si no es fa res per a evitar-ho. Per això, el Banc Central -òbviament mancat d’independència envers el govern de Kíev- fa tot el possible per mantenir fort el valor de la hrívnia. Una situació així només és sostenible a llarg termini si el Banc Central va rebent constantment dòlars que desprès pugui gastar per defensar el valor de la moneda. Però arriba un moment en que ja no entren dòlars al país perquè no s’exporta prou (el tipus de canvi és massa alt), el creixement és baix (un tipus d’interès alt ralenteix l’economia) i no arriben els inversors (Ucraïna porta en recessió des del 2012 i, a més, la reducció d’estímuls fiscals a Europa i Estats Units fa que hi hagi menys capital al mercat). És converteix en un cercle viciós, en que els esforços del Banc Central són cada cop majors: un tipus d’interès cada cop més alt per a evitar la sortida de capitals i una despesa major de dòlars per a mantenir la demanda de la divisa local. Sense una moneda forta, l’Estat no podria fer front al pagament de les importacions bàsiques (essencialment, el gas) ni del deute extern. El Banc Central, l’Estat i l’economia es troben en un carreró sense sortida. És la Ucraïna de novembre de 2013.
El resultat de tot plegat és el que s’anomena una crisi canviària. El Banc Central d’Ucraïna es trobava, llavors, a mínims històrics de reserves de divises estrangeres. Durant els darrers mesos, pràcticament la meitat de les sortides de dòlars del banc era per retornar deute i l’altra meitat era per intervenir en el mercat de divises per a defensar el valor de la hrívnia. Les alarmes als mercats financers van saltar perquè el país només tenia reserves per a cobrir 2 mesos d’importacions (el mínim que recomana el Banc Mundial per seguretat són 3 mesos). El gràfic al final de l’article mostra com Ucraïna tenia una situació financera igual de nefasta que la de Veneçuela o Egipte. L’analista financer de Reuters, Sujata Rao, ironitzava: “mentre que Egipte té uns veïns rics i generosos, com Aràbia Saudí o Kuwait, que s’han compromès amb 12.000 milions de dòlars en ajuda financera, Ucraïna no ha rebut la visita de cap benefactor similar”. Precisament, la necessitat d’Ucraïna de rebre finançament extern fa que entrin en joc els interessos polítics d’Europa i Rússia.
.
L’FMI, Europa i Rússia, al rescat d’Ucraïna
El fet és que el llavors president Viktor Yanukovych va tenir sobre la taula, a finals d’any, fins a dos possibles solucions per a signar: un acord entre la Unió Europea i els Fons Monetari Internacional (FMI) a un cantó de la taula i un acord amb Rússia a l’altre, tots dos acompanyats d’una diversitat de condicions econòmiques i polítiques. Les reticències de Yanukovych per signar el de la UE+FMI i afavorir l’acord rus és el detonant de les protestes conegudes com ‘Euromaidan’, que comentem més endavant. Els dos acords, en tot cas, representaven un rescat d’urgència per a l’economia ucraïnesa. Però cap dels dos experts en la regió consultats, Enrique Jorge (analista econòmic) i Abel Riu (politòleg i consultor), es mostra plenament convençut que algun dels acords pogués ser beneficiós per Ucraïna. Ho mirem amb més detall.
Començant per l’acord de la UE+FMI, aquest permetia a Ucraïna accès preferencial al mercat comú europeu i a fons d’inversió provinents d’Europa, a canvi de reformes en el sistema econòmic, financer i judicial, conforme als estàndards europeus. L’FMI feia d’intermediari, proveïnt recursos d’urgència que ajudessin a Ucraïna a superar la crisi financera. L’FMI també exigia el seu propi programa de reformes, que incloia els dos elements claus de la debacle econòmica que comentàvem abans i als que Ucraïna sempre s’ha negat per por al descontent social: reduir els subsidis al consum d’energia i emprendre una flexibilització del tipus de canvi. Abel Riu explica les reticències de Yanukovych: “fins a l’últim minut, l’expresident va reclamar als països europeus una sèrie d’ajudes econòmiques a la modernització de la indústria ucraïnesa, per a fer front sobretot a les conseqüències negatives que l’entrada en una zona de lliure comerç amb la UE tindria per a la seva producció nacional”.
Enrique Jorge valora la proposta UE+FMI com a poc idònia i políticament desencertada. “Ucraïna és un país amb una moneda sobrevalorada, una indústria molt poc competitiva, un dèficit públic estructural i un dèficit comercial en rècord; obrir les portes al lliure comerç amb una UE que és més competitiva en qualsevol dels àmbits, no és viable sense una reforma estructural prèvia”. Ni tan sols hagués afavorit en excés les exportacions agrícoles ucraïneses si es té en compte la política agrària europea. En definitiva, conclou, “el país hagués fet fallida igualment”.
Davant la disjuntiva que tenia Yanukovych entre acceptar un complicat acord amb uns reticents UE+FMI o entrar en suspensió de pagaments, Rússia pren posició activament en el que molts han vist una jugada clau de Vladimir Putin. Com explica Riu, “Moscou aprofita l’oportunitat per a reforçar la seva posició com a única alternativa possible i aconsegueix que Ucraïna signi el 17 de desembre l’acord que suposava un préstec de 15 mil milions de dòlars i una reducció del preu del gas”, a més de l’opció d’entrar en una unió aduanera amb Rússia, Bielorrússia i Kazajstan. L’acord era molt simple i Yanukovych i el seu govern semblaven satisfets de donar la benvinguda a qualsevol alternativa a l’FMI.
Jorge il·lustra perfectament el viratge de Yanukovych. “Imaginem que som el president d’un país amb profundes divisions polítiques i que som la frontera de l’OTAN. També que tenim una indústria deprimida que viu de produir el que necessita Rússia, que la nostra economia està hipersubvencionada i la nostra moneda sobrevalorada. Els nostres familiars més propers són propietaris dels conglomerats industrials mes importants del país. En un moment donat, Europa i el FMI arriben per oferir-nos un canvi que no hem volgut fer des que l’URSS es va disoldre. Rússia reacciona i ens diu que si ens quedem a la seva òrbita no haurem d’emprendre cap canvi, però que ja sabem qui mana”. Conseqüències d’una visió a curt termini perquè, tal com apunta Charles Wyplosz, professor d’economia internacional al Graduate Institute de Ginebra, a un article a VOXEU, els diners de Rússia només permetrien que Ucraïna seguís aplicant les seves polítiques econòmiques tan desastroses i, tard o d’hora, Kíev acabaria tornant a demanar ajuda financera a Moscú a canvi de “seguidisme” polític. Quan Rússia es cansés de mantenir l’economia ucraïnesa, aquesta no tindria més remei que fer fallida a compte del deute rus.
.
Paral·lelament, les protestes d’Euromaidan
L’analista econòmic, preguntat per les protestes d’Euromaidan, opina que no es poden jutjar en funció de les seves pretensions econòmiques: “la població que protestava a Kíev tenia un missatge clar, que el poder estava massa concentrat i això impedia el progrés econòmic i social”. Abel Riu, per la seva part, incideix en la varietat d’interessos que es van congregar a la plaça Maidan Nezalezhnosti. “Les protestes neixen el 22 de novembre com a resposta a la negativa de Yanukovych de signar l’acord amb la UE, una reivindicació a la que de seguida se li van sumar demandes de reforma constitucional o la dimissió del mateix president, com també l’interès de part de l’oligarquia ucraïnesa en apropar-se a la UE, la reivindicació de caràcter liberal de la petita burgesia del país o els intents dels sectors més ultranacionalistes de portar a terme una revolució nacional, imposant la seva narrativa històrica anti-russa”.
És d’entendre, llavors, que les protestes van acabar sent alienes l’entramat econòmic de rerefons? Riu opina que, en certa manera, sí. A finals d’any, després d’haver-se signat l’acord amb Rússia, “la plaça Maidan i els edificis ocupats presentaven un aspecte bastant desolador i amb prou feines eren alguns centenars els que mantenien viva la protesta”, comenta. El que va acabar de precipitar la caiguda del govern Yanukovych va ser la intensificació de la repressió i la violència amb la “llei antiprotestes” del gener, que va tornar a portar al carrer centenars de persones temeroses d’una deriva autoritària al pais.
.
Ucraïna post-abril 2014: serà fàcil repensar el país?
Ara estem, finalment, a l’Ucraïna d’abril de 2014. Yanukovych i Azarov han estat substituits per Turchynov i Yatsenyuk; els carrers del centre de Kíev s’han buidat de protestants; Crimea ha passat a ser territori rus. Ara que hi ha una tensa “calma” només amenaçada a l’est del país, es posa de manifest que mantenir el status quo econòmic descrit al començament de l’article és ja inconcebible. Rússia, per exemple, ha augmentat un 44% el preu del gas que exporta a Ucraïna com a represàlia econòmica. A més, el Banc Central no disposa de reserves amb les que defensar el valor de la hrívnia, i aquesta s’ha devaluat un 25% en tan sols un mes. És a dir, el gas que Ucraïna podia comprar abans amb 100 hrívnies, avui li costa 180.
A més, tant Riu com Jorge coincideixen en dir que el país, estructuralment, ha canviat poc -o pugui fer-ho a curt termini. Jorge emfatitza: “un deteriorament econòmic, una producció industrial totalment enfonsada, una organització corrupta de la política econòmica del país, a on els clans familiars de Kíev, Donetsk i Dnipropetovsk es reparteixen el territori i rèdits de la indústria; tot això són dinàmiques anteriors a l’Euromaidan”, i encara persistiran. Riu es mostra una mica més optimista en el sentit que Ucraïna, almenys, sembla haver deixat enrere els grans problemes d’atur, hiperinflació i recessió que va travessar després de la desintegració de l’URSS. Tots dos analistes també coincideixen en concloure que, fins que no arribi un govern legítim -el d’ara no és vist com a tal- i aquest no proposi el seu full de ruta, no es poden fer gaires pronòstics.
En aquest context, a finals del mes passat es va signar els compromisos polítics amb la UE i un préstec de 18 mil milions de dòlars amb l’FMI, amb opció d’arribar a 27 mil milions. No s’han signat, però, els punts econòmics i de lliure comerç amb la UE encara, que és un element controvertit, com comentàvem abans. Amb això, però, el govern de Yatsenyuk referma el viratge europeu de país i salva la situació del Banc Central. És gairebé el mateix punt de partida en el que Ucraïna es trobava a la tardor del 2013 però hi ha senyals que Ucraïna vol deixar de ser un malalt econòmic crònic. Ser-ho, ja s’ha vist, només implica ser vulnerable a pressions externes que no busquen, precisament, el millor pel país.
El fet d’haver-se oposat tan ferotgement a la deriva de Yanukovych i al clientelisme econòmic pot haver creat un context social en que sigui més permissible aplicar reformes en profunditat, com la d’eliminació progressiva dels subsidis a l’energia. De ser així, l’economia d’aquest país encara podria tenir alguna esperança d’entrar en una nova etapa. El procés és dur, com vaticina l’anàlisi de FocusEconomics. El seu analista preveu una contracció del consum públic i privat com a conseqüència de les polítiques d’austeritat i, a partir d’aquí, “la cohesió social dependrà del grau de legitimitat que guanyi el govern entrant i del preu al que els ucraïnesos acabin pagant el gas”. Es veurà a les següents eleccions.
eKonomicus 
Deixa un comentari