Una mirada independent a l'economia internacional

1979: Les primeres eleccions europees en context

(Article publicat com a col·laboració amb la Fundació Catalunya Europa el 21/V/2014)

 

Europa 1979

La d’enguany serà la setena vegada que els ciutadans europeus acudirem a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Aquesta institució, que és gairebé tan antiga com la pròpia Unió Europea (UE), va néixer el 1958 com una assemblea comuna entre les tres Comunitats Europees: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), ratificada pel Tractat de París de 1951; la Comunitat Econòmica Europea (CEE), nascuda amb el Tractat de Roma de 1957, i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els membres de l’Assemblea Europea Parlamentària (nom que rebia oficialment el Parlament Europeu) eren 142 delegats del cada parlament estatal; fins el 1979, any en què es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, no van agrupar-se en partits europeus supranacionals com els coneixem actualment.

Des dels anys cinquanta, els estats membres havien anat cedint sobirania a les institucions comunitàries sense participació directa per part dels ciutadans. Al llarg d’aquest article coneixerem el context històric, i sobretot econòmic, que va convèncer a les elits europees que calia acostar les institucions a la ciutadania, aportant així el valor democràtic que li mancava a la CEE.

LA DÈCADA DELS SETANTA: ÀNSIA DE LLIBERTAT

Si hem de parlar de canvis socials i econòmics al segle XX que van significar una transformació radical del paradigma dominant, els anys setanta són el nostre marc de referència. I no només a Europa, sinó a nivell mundial. La primera meitat de segle va estar dramàticament marcada per dues guerres mundials que van culminar, el 1945, en un consens bipartit. Per una banda, l’Occident capitalista assentà les seves bases en les grans aliances internacionals, econòmiques (pactes de Bretton Woods) i militars (OTAN); a les antípodes, el bloc soviètic caminava seguint les passes de Moscou i el comitè central del partit comunista. Però als anys setanta, aquests “dogmes” imperants van començar a qüestionar-se.

Alguna cosa es trencà ja el mític 1968, quan a Praga i a París una nova generació ofegada pel control polític, econòmic, social i cultural de les elits dominants va sortir al carrer per expressar les seves ànsies de llibertat i de deslligar-se del jou d’un passat massa fosc. Els setanta van significar la continuació d’aquest crit de llibertat global, que en alguns casos culminà en èxit, i en d’altres fou durament reprimit i silenciat.

CRISI DEL PETROLI, INFLACIÓ I ATUR

Els setanta van ser un anys marcats per la convulsió social però també per la inestabilitat econòmica. El 1971, el president nord-americà Richard Nixon anuncià la devaluació del dòlar degut, principalment, al dèficit públic generat per la Guerra de Vietnam. Tècnicament, 35$ van deixar d’equivaler a una unça d’or per primera vegada des de la fundació del sistema de Bretton Woods, fet que significà passar d’un tipus de canvi fix a un tipus de canvi variable. A la pràctica, però, el gest de Nixon significà un canvi de paradigma, ja que va obrir la porta a un període de major volatilitat macroeconòmica, marcat per la lliure flotació dels tipus de canvi i la lliure circulació de capitals (productes del mercat financer), fins aleshores controlats pels estats. Major volatilitat, però, també implicà major incertesa i menys estabilitat macroeconòmica.

Addicionalment, el 1973 va esclatar la Guerra del Yom Kippur entre Israel i els estats àrabs. Com a resposta al suport dels Estats Units a Israel, els membres àrabs de la OPEC  (Organization of the Petroleum Exporting Countries) van embargar el petroli als EUA i a diversos estats occidentals, provocant un auge espectacular dels preus del petroli i derivats (primer xoc del petroli).

Aquests successos van derivar en la temuda espiral salari – preu que va alimentar la inflació. En incrementar els costos de producció degut a l’augment del preu de l’energia, les empreses van fixar preus de venda més elevats. Els bancs centrals van efectuar polítiques monetàries expansives per injectar més liquiditat als consumidors i permetre la compra dels productes, ara més cars. D’aquest fet es va derivar un increment del cost de la vida, fet que va impulsar les demandes d’augments salarials, que al seu torn van resultar en un increment dels costos de producció i el tancament d’empreses.

Inflació elevada i atur creixent van suposar un còctel explosiu en una societat inestable, on els fantasmes del passat s’aferraven i les noves generacions reclamaven aire fresc a tots els nivells.

Imatges del "Winter of Discontent" que va sacsejar el Regne Unit el 1979
Imatges del “Winter of Discontent” que va sacsejar el Regne Unit el 1979. Font: http://www.dailymail.co.uk/

 

COM LI ANAVA A LA UNIÓ EUROPEA[1] EL 1979?

Els anys setanta van ser una dècada molt important a nivell d’institucions comunitàries.

Per una banda, es van dur a terme les primeres ampliacions: als sis estats fundadors se’ls van sumar el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca (1973); de l’altra, Espanya i Portugal  van entrar a l’era democràtica, fet que va propiciar la seva adhesió a la CEE durant la dècada dels vuitanta.

A nivell econòmic, els estats europeus es van veure directament afectats pel context internacional. Per intentar pal·liar els efectes negatius dels dos xocs del petroli (1973 i 1979) i de la inestabilitat dels tipus de canvi, el 1979 la CEE va crear el Sistema Monetari Europeu (SME). Com a novetats, el SME incorporà una divisa única, l’Ecu, resultat de fer la mitja ponderada de totes les monedes dels estats membres (excepte la lliura esterlina) i fixà uns tipus de canvi més o menys estables, amb un marge de fluctuació del 2,5%. Gràcies a aquestes mesures, els estats europeus van posar un dic de contenció que els va aïllar, relativament, del temporal econòmic que es vivia a nivell mundial, i els va permetre una transició més progressiva cap al nou paradigma de la lliure circulació de capitals.

 LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

La qüestió sobre la participació democràtica a les institucions de la UE va generar un intens debat, sobretot a partir dels anys 60. En un inici, els estats havien prioritzat la integració econòmica i no s’havien preocupat excessivament per la legitimitat democràtica d’aquest ens supranacional que estaven gestant. En part, és comprensible: la situació d’emergència posterior a la Segona Guerra Mundial requeria una ràpida execució de certes mesures.

Però una vegada aquesta situació excepcional hagué quedat endarrere, es feu difícil per als executius continuar defensant aquest dèficit democràtic: l’autoritat supranacional havia d’adquirir un nivell de credibilitat democràtica comparable a la que oferien els governs dels seus estats membres.

Aquest canvi de mentalitat fou propiciat tant per la nova generació d’estadistes que accedí al poder, d’esperit més europeista (Valéry Giscard d’Estaing, a França, i Helmut Schmidt, a l’Alemanya de l’Oest), com pel context econòmic i social. La inestabilitat creixent va convèncer als governs que canalitzar les demandes socials via les urnes a nivell europeu no només acostaria les institucions als ciutadans, sinó que reforçaria totes les decisions excepcionals que s’estaven prenent (per exemple, la creació del Sistema Monetari Europeu, primer pas sòlid cap a la futura moneda única). 

Valéry Giscard d’Estaing i Helmut Schmidt el 1980
Valéry Giscard d’Estaing i Helmut Schmidt el 1980. Font: atlanticsentinel.com

Entre el 7 i el 10 de juny de 1979, doncs, 185 milions d’europeus (un 63% del cens electoral) van acudir a les urnes; una xifra realment espectacular si la comparem relativament amb la participació actual a uns comicis europeus.

LA IMPORTÀNCIA DE LES PROPERES ELECCIONS DEL 25 DE MAIG 

Malgrat que el Parlament Europeu ha estat l’òrgan de decisió que ha anat guanyant més poder els darrers anys, sobretot a partir del Tractat de Lisboa del 2009, bona part de la ciutadania encara té la sensació que la Unió Europea continua sent un cúmul de burocràcia i un taulell d’escacs on només els governs estatals poden moure fitxa. La crisi econòmica no ha fet més que empitjorar aquesta percepció, en tant que l’Eurogrup (format pels diferents caps d’estat i els ministres d’economia dels 28) ha impulsat polítiques poc populars. En aquest context, és fàcil perdre la fe en unes institucions que ens queden molt lluny de casa, i que sovint no acabem de conèixer del tot.

Tanmateix, seria un error jutjar la construcció europea només a partir dels resultats dels darrers anys, o en base a percepcions i opinions. La integració europea (o, en altres paraules, el trade-off entre sobirania nacional i poder de les institucions comunitàries) és un procés a llarg termini que va començar el 1951 i encara no ha acabat. 

La voluntat dels estats i la seva capacitat de consens ha estat, des del naixement de la UE, l’autèntic motor de la integració europea. Aquest 25 de maig, però, tenim l’oportunitat de ser, com a ciutadans, un nou engranatge d’aquest motor.

Directament, quan votem estarem escollint no només la composició del Parlament sinó també el cap visible de la Comissió Europea, l’òrgan legislatiu i executiu de la UE. Indirectament, estarem responent a la següent pregunta: en un món globalitzat, preferim caminar sols o acompanyats?

 

[1]El 1979 la Unió Europea tècnicament no existia, sinó que rebia el nom de Comunitat Econòmica Europea; fins al 1992, amb el Tractat de Maastricht, no es va ratificar la unió de totes les comunitats europees en una sola Unió Europea.

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS