Pinzellades sobre la batalla per l’Irak: més enllà del conflicte sectari
El conflicte actual a l’Irak és complex. Tot s’ha esdevingut de manera tan sobtada que no és fins ara, més de dos setmanes desprès que el país torni a ser tema del dia, que es comencen a contestar els “per què” i a entendre la magnitud del problema. Alguns aspectes, però, romanen borrosos en el discurs que s’està formant al voltant del conflicte: des dels actors involucrats fins al rol de les faccions religioses. Intentem contribuir en aquest article a posar “el punt sobre la i” aportant més detall en alguns d’aquests aspectes.
Un acte organitzat pel think-tank britànic Chatham House a finals de la setmana passada (“Iraq: tensions mounting”) pot ajudar a aquest objectiu. L’acte va agrupar tres experts, amb un profund coneixement del tema -sigui perquè porten anys analitzant la regió o perquè s’han traslladat ràpidament a l’Irak per a copsar els esdeveniments i tornar per a explicar-ho. Aquests són Hayder al-Khoei, analista a la Chatham House, Toby Dodge, catedràtic de relacions internacionals a la London School of Economics, i Nussaibah Younis, investigadora a la Harvard Kennedy School. Del que van dir a l’acte se’n poden extreure alguns punts (que comentem a baix) que poder ajudar a aportar més concisió per a explicar el conflicte.
Una conclusió general: és una crisi amb base política i no pas sectària. No és un grup d’insurgents units en la fe musulmana sunnita el que hi ha darrere l’èxit d’ISIS, sinó que el que hi ha és una fractura de la democràcia recent nascuda a l’Irak i una fracàs de la “política pública” i l’Estat de dret. Com resumia el professor Dodge: “és un resultat directe de la crisi de l’Estat, que ha fracassat en aportar seguretat, igualtat d’oportunitats, ciutadania i serveis públics”. Apuntava que cal que Irak aporti quelcom als seus ciutadans (siguin xiïtes, sunnites o kurds) pel que viure, pel que defensar i pel que votar. Només cal donar un cop d’ull a l’estat del país a través d’aquesta crònica recent de Joan Roura per TV3 sobre l’empobriment de la societat iraquiana.
.
1. Nuri al-Maliki no és el problema, el conflicte seguiria amb ell o sense ell
Moltes cròniques i anàlisis dediquen una atenció desmesurada al rol que té en tot plegat el primer ministre d’Irak, el xiïta Nuri al-Maliki. La seva figura i les seves accions s’han presentat com a la principal causa del conflicte i, per tant, es diu que la solució passa per la seva dimissió i formació d’un govern d’unitat nacional (o més ben dit, d’unitat religiosa, que agrupi totes les sectes). Certament al-Maliki ha contribuït al procés a l’haver concentrat un poder excessiu per als xiïtes, però l’únic que ha fet és reanimar un conflicte mai tancat: el fràgil equilibri que es va establir entre sectes religioses desprès dels brots de guerra civil entorn al 2005. Com al-Khoei citava, “això ha començat abans de Maliki, i continuarà desprès de Maliki”.
Sí, va ser al-Maliki qui es va encarregar de reprimir amb sang les protestes de la població sunnita que van agafar força al 2013 com una espècie de “primavera àrab” iraquiana. Això ha donat peu a que les protestes civils hagin estat substituïdes per una insurgència molt més agressiva, donant al·lè a faccions rebels sobre el terreny. Aquesta insurgència no té l’objectiu d’aconseguir més drets per a la població sunnita, com sí tenien les protestes inicials, sinó que el seu únic objectiu és derrocar el govern i assolir les regnes d’Irak. És per això que al-Maliki pot deixar el govern i nombrar un primer ministre sunnita, però el problema pot persistir ja que els que lluiten no creuen en processos democràtics. No cal confondre: la població sunnita de Mosul, per exemple, es senten hostatges dels extremistes, tot i que en alguns mitjans s’anunciava que els rebien majoritàriament com a salvadors.
A més, el sentiment generalitzat a la política iraquiana és, però, que “Occident” ja no té la mateixa capacitat d’influència que tenien quan encara hi havia tropes al país. Per això mateix, sembla que la posició de al-Maliki com a president d’Irak és sòlida com una roca, sobretot desprès de la majoria de vots acumulada a les eleccions d’abril d’aquest any. John Kerry, secretari d’Estat nord-americà, es pot esforçar en pressionar el govern central de Baghdad, però les energies que fer fora al-Maliki sembla requerir poden no valer la pena.
.
2. No es tracta d’una jihad o una lluita sectària (de moment), sinó de la lluita per governar Irak
Els jihadistes d’ISIS no estan actuant sols a l’Irak. No és possible per a uns pocs centenars de jihadistes rodejar desenes de milers de soldats iraquians i prendre una ciutat com Mosul sense suport local (sigui dels civils o d’altres grups tribals sunnites). ISIS són els caps de llança i això els converteix en els més visibles, en els que han captat l’atenció mediàtica per la seva brutalitat i el seu fanatisme. Però també hi ha altres forces darrere -sobretot tenint en compte que Mosul no ha estat mai controlada al 100% pel govern central iraquià (ni tampoc la província d’Al-Anbar, on es va iniciar la insurgència).
És cert que hi ha elements que impliquen una lluita implícita entre sectes religioses, en tant que el govern central de Baghdad està controlat per xiïtes i la insurgència és majoritàriament de religió sunnita. Però això no explica tota la història i crear una narrativa així als mitjans de comunicació pot ser contraproduent al fer més difícil trobar solucions. Per exemple, no tots els líders sunnites estan al bàndol insurgent. Clergues sunnites d’alt perfil polític han fet crides a lluitar contra ISIS, a qui veuen com enemics per al conjunt dels iraquians, a la vegada que segueixen clamant en contra del govern xiïta. Grups polítics sunnites i xiïtes s’han avingut a fer una declaració conjunta per a declarar ISIS enemic comú. A més, ISIS mata també a sunnites, sobretot si són caps tribals que no accepten la seva llei.
Per tant, queda clar que els d’ISIS són àrabs sunnites, però abusar d’aquest qualificatiu és simplificar les coses. Representen una ala extrema i minoritària del salafisme, que a la vegada és una minoria dins del sunnisme. I, com dèiem, no són els únics que lluiten.
.
3. Els insurgents no estan cohesionats: baasistes contra jihadistes
Poc a poc, les cròniques internacionals comencen a fer-se ressò que és una amalgama heterogènia de grups rebels els que lluiten contra el govern central i que ISIS és tan sols un d’ells -com dèiem abans, el més brutal i el que atreu més atenció. Per exemple, aquest article d’Al-Monitor comenta que fins a 14 faccions lluiten contra el govern central. Alguns són de caire islamista, altres tribals, però sobretot s’hi agrupen faccions de l’antic Partit Baas de Saddam Hussein, que va governar Irak amb mà de ferro durant 40 anys. Aquests darrers, sota el nom de Consell Militar de Revolucionaris Iraquians, s’autoproclamen el grup més poderós d’aquesta insurgència tan heterogènia (veure l’entrevista de la BBC a un dels seus caps, ex-general durant l’època de Saddam).
En tot cas, els grups que lluiten poden tenir un enemic comú en el govern central, però les seves idees simplement no són compatibles. Mentre que ISIS vol convertir la regió en un califat i imposar la seva llei islàmica, els baasistes volen retornar el país al règim pre-2003, l’any de la invasió encapçalada pels Estats Units. És d’esperar que s’esdevinguin lluites entre els propis grups insurgents a la vegada que lluiten plegats contra l’exèrcit iraquià.
El retorn a Irak dels combatents d’un ISIS molt reforçat desprès de l’experiència a la guerra civil de Síria ha propiciat que molts grups armats sunnites decidissin sumar-s’hi en comptes de lluitar-los. El malestar sunnita porta molt de temps present sobre un territori extremadament procliu a crear les seves pròpies milícies paramilitars per a defensar-se d’un exèrcit que no s’ha percebut mai com a “defensor del poble d’Irak”.
.
4. Malinterpretació de la fàtua de l’aiatol·là al-Sistani on cridava “a les armes”
El principal clergue xiïta d’Irak, l’aiatol·là Ali al-Sistani, va emetre una fàtua (una declaració de rellevància pública en dret islàmic) en que cridava la població a “agafar les armes per a lluitar”. Pren importància que ho hagi fet en aquests moments, perquè ni en els pitjors moments de la guerra realment sectària a Irak al voltant de 2005 al-Sistani va optar per fer cap declaració similar. Tot al contrari, el seu missatge sempre era el de mantenir la calma. El problema és que els mitjans han distorsionat el significant real de la fàtua i l’han interpretat com una crida als xiïtes a la jihad contra els sunnites (per exemple, aquest article a La Vanguardia).
Al-Sistani s’ha vist obligat a fer públiques puntualitzacions a la seva fàtua per a intentar contrarrestar aquesta narrativa als mitjans. El missatge que llençava el clergue especificava que tots els iraquians donessin suport a les forces armades iraquianes, s’hi unissin i lluitessin contra els terroristes per a protegir els llocs sagrats de l’Irak -no només els dels xiïtes, sinó també els de sunnites i cristians.
Sí és cert, però, que això ha propiciat que ressorgissin milícies xiïtes que estaven pràcticament desmembrades, com per exemple la del clergue Muqtada al-Sadr. Aquestes milícies poden ser més efectives que l’exèrcit regular, però això és perillós: són difícils de controlar i poder acabar adquirint una deriva sectària, atacant a la població sunnita com a venjança i ampliant, així, el suport que l’ISIS pot rebre sobre el terreny.
.
5. Hi ha països que contribueixen a que ISIS es faci fort
ISIS s’ha fet fort gràcies al suport passiu i actiu que ha anat rebent. El suport passiu l’ha aportat Turquia i Síria. Aquests paisos estan duent a terme un joc brut que l’únic que fa és enfortir els elements més radicals dels grups insurgents. Han estat obrint fronteres per a permetre que els extremistes marxessin dels seus països i se’n vagin cap a Irak on estaran entretinguts lluitant. D’aquesta manera, al-Assad i Erdogan s’asseguren que els seus enemics estan ocupats. Però l’efecte negatiu és que estan facilitant que grups com ISIS proliferin i guanyin un poder que no s’esperaven. Síria ara veu com alguns d’aquests grups estan desmembrant els punts fronterers que separen aquest país amb l’Irak.
El suport actiu, d’altra banda, prové de l’enorme flux de diners que ciutadans individuals de Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita faciliten als grups islamistes (és a dir, no només a ISIS en particular, sinó a tota la miríada de grups més enllà d’Al-Qaeda). Hi ha molt per fer encara per part de les monarquies del Golf Pèrsic per a frenar aquest suport financer.
eKonomicus 
Deixa un comentari