Una mirada independent a l'economia internacional

Una resposta més liberal (però no del tot) al problema de les taronges de Botswana

truck-Nothern-corridor

A principis de la setmana passada, publicàvem a eKonomicus un article sobre la decisió de Botswana de prohibir la importació de productes alimentaris. Per resumir-ho en poques paraules, aquest país africà serveix d’excusa per a observar com alguns governs decideixen restringir el comerç de certs productes amb l’objectiu de protegir l’economia nacional. Efectivament, el lliure comerç pot ser vist per a alguns polítics com un risc per a la seva economia més que una oportunitat -i això és debatible. Si hi ha quelcom que defensem a eKonomicus és la diversitat d’opinions en economia i la necessitat de considerar múltiples marcs conceptuals que poden arribar a ser contradictoris per a diferents problemes, ja que les ciències socials no són una ciència exacta. Fins i tot creem debat i ens repliquem entre nosaltres, com en aquest cas.

Aquí donarem una visió lleugerament més liberal que abans al problema de la producció de taronges a Botswana. La justificació que proposava l’anterior article era que les taronges importades de fora desplaçaven la producció local i, per tant, calia restringir les importacions. Per exemple, posant uns aranzels notòriament elevats a les taronges o fins i tot prohibint-ne la importació. Així, els productors locals tornarien a guanyar mercat. Però el que per un cantó pot semblar lògic, per l’altre deixa de banda un factor crucial en la història: importar taronges d’Angola o Sudàfrica sempre sortirà més a compte si els productes locals no són competitius. És a dir, estem davant un problema estructural en que l’economia local sempre es veurà desplaçada a menys que l’Estat posi les coses fàcils pels productors de Botswana fent que els seus productes siguin “artificialment” més barats.

Però restringir el comerç no soluciona l’arrel del problema i, de fet, pot resultar en un empitjorament del cost de vida per als habitants de Botswana. El que fa el govern amb aquesta mesura és crear un “mercat captiu”, una espècie de monopoli intern on els productors locals no tenen més competència que ells mateixos. Normalment, protegir el mercat així no crea els incentius necessaris per a que els productors inverteixin en guanyar competitivitat real i només perpetúa aquesta situació a l’endarrerir les reformes i l’adaptació necessària del sector agrícola. Això és especialment cert als països en vies de desenvolupament, on manca la capacitat financera i el capital humà necessaris per a augmentar en productivitat.

El resultat final és que el preu dels aliments que la població ha de pagar és artificialment més alt que en una situació de lliure comerç -es gasten diners en quelcom que resultaria més barat si fos produït a l’estranger. A més, no es creen les condicions que fan a una economia ser dinàmica, clau per al desenvolupament de països com Botswana. Perquè tal com deia Dani Rodrik al seu llibre “Making openness work” (resum en Powerpoint aquí), els països més dinàmics no són els que s’orienten fanàticament a l’exportació sinó aquells que fan servir el comerç i les importacions com una via per a obtenir inversions en capital, en modernització i en exposar-se a noves formes de fer les coses.

.

Però no cal anar d’un dogma a un altre

El mateix argument de manca d’adaptació també és vàlid, de fet, per a criticar el lliure comerç. Cal tenir en compte que, per a un país en vies de desenvolupament, l’adaptació i el guanyar competitivitat no és quelcom automàtic ja que normalment no hi ha el coneixement per fer-ho. Davant unes importacions més barates, el sector agrícola local pot acabar quedant abandonat.

El problema de Botswana segueix sent un problema estructural i l’Estat encara hi té un rol. En primer lloc, guanys en competitivitat només es poden aconseguir amb millors mitjans de producció, més tecnologia i més coneixement. El govern de Botswana podria donar suport financer a la modernització agrària i guiar a les famílies rurals a treure el màxim rendiment de la terra. En segon lloc, les barreres comercials sí que tenen un ús. Poder servir per a protegir sectors econòmics naixents que encara no són competitius al mercat global però aspiren a ser-ho. Però ha de quedar clar que aquestes barreres han de ser temporals, a fi d’evitar que aquest sector naixent s’acomodi i perdi els incentius a ser més competitiu. Aquests dos punts són els que Amèrica Llatina no va dur a terme als anys 80 i per això el lliure comerç s’ha vist tan negatiu.

En definitiva, aquestes propostes poden desavenir els principis del lliure comerç, però són un compromís entre dos visions que, com dèiem, poder ser contradictòries sense cap tipus de problema pràctic.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS