Economies emergents: quan davant una crisi es busca la supervivència del govern, no del país
.
El principal temor per al governador de qualsevol Banc Central és observar com la inflació està descontroladament alta al mateix temps que el país es troba estancat -el que es coneix com a estanflació. És un dels pitjors escenaris econòmics perquè utilitzar la política monetària per a reactivar l’economia només crea majors pressions inflacionistes; i viceversa, intentar controlar la inflació implica agreujar més encara la recessió. Dues de les principals economies emergents, Brasil i Rússia, semblen abocar-s’hi perillosament. És interessant, però, veure que estan responent al problema de manera diametralment oposada: mentre Brasil opta per una política monetària expansiva que reactivi el creixement, Rússia decideix augmentar tipus d’interès i frenar la inflació.
Per què estan fent servir respostes diferents al mateix problema econòmic? Una hipòtesi molt plausible es troba en la influència de la política domèstica. Per a fer-ne un avenç, els governadors centrals han buscat amb aquestes polítiques que els respectius governs puguin sobreviure a la tormenta, és a dir, evitar que les bases de poder que sostenen a Dilma Rousseff i Vladimir Putin s’erosionin. I per a aconseguir-ho, a Rousseff li convé crear expectatives positives entre la població i Putin necessita protegir el poder financer que l’envolta. Són moviments essencialment defensius, amb una visió en el futur immediat, i no està clar que la resposta que donen al risc d’estanflació sigui prou satisfactòria i efectiva en cap dels dos casos.
Un problema comú del que Brasil i Rússia en volen sortir per camins diferents
Els gràfics al final de l’article ho mostren l’evolució de la inflació i el creixement econòmic per a Brasil i Rússia des del 2005. Es veu com el creixement econòmic fluctua a la baixa, però la inflació es manté establement alta.
Per circumstàncies diferents, totes dues economies han arribat a una situació amb un creixement anèmic i una inflació alta. Els gràfics al final de l’article ho mostren en detall. Per a Brasil, les grans inversions que s’han dut a terme de cara al Mundial de fútbol i als Jocs Olímpics no semblen haver portat la bonança econòmica que s’esperava (veure dos anàlisis aquí i aquí). A més, la inflació no està retrocedint amb aquesta desacceleració, tal com marcaria la teoria econòmica, sinó que es manté en nivells massa elevats. En el cas de Rússia, el risc d’estanflació prové d’un xoc més aviat extern: les sancions financeres dels Estats Units i Europa afecten la capacitat dels sectors bancari i energètic russos de finançar-se amb capital estranger. Les sancions han portat a una depreciació del ruble i, com a conseqüència, la inflació s’ha disparat. Aquesta situació ha coincidit amb un context en que l’economia russa porta ja dos anys pràcticament estancada. En definitiva, les expectatives per a ambdós països són que registrin un creixement d’entre el 0% i el 2% aquest 2014 i 2015, el que és el mateix que una recessió en termes d’economies emergents.
Aquí és quan comencen les polítiques diferents a una mateixa crisi. Controlar inflació o recuperar l’activitat econòmica? Política monetària expansiva o restrictiva? El Banc Central brasiler ha escollit una política expansiva. Ha anunciat el desmantellament de totes les mesures que va fixar al 2010 per a controlar la bombolla creditícia en la que es trobava llavors. Així, ha decidit rebaixar el nivell de reserves exigides als bancs i flexibilitzar els requeriments d’accès als crèdits per a famílies i empreses. Tot això abocarà uns 15.000 milions d’euros a l’economia, una bona pluja de liquiditat amb la que espera aconseguir que l’economia es reactivi a base de consum i deute. Però, per primer cop en una dècada, la inflació segurament arribi a nivells molt per sobre de l’objectiu fixat.
Al contrari, el Banc Central de Rússia ha anunciat un increment del tipus d’interès oficial de mig punt, fins al 8%, que s’uneix als dos increments que ja ha dut a terme aquest any. És a dir, una política monetària restrictiva. El comunicat anunciant la mesura citava les pressions geopolítiques actuals com a detonant. Aquest increment ajudarà a frenar els preus però, sobretot, espera ser efectiva a l’hora d’evitar una previsible fugida de capitals addicional degut a les sancions internacionals. Des de començament d’any, s’estima que 56.000 milions de dòlars ja s’han mogut cap a fora del país, una xifra equivalent a tot l’any 2013, i això es podria incrementar ara. Però l’altra cara de l’increment de tipus és l’impacte negatiu sobre l’economia, ja que encareix els costos de finançament tan per famílies com empreses, afectant un consum i una inversió anèmics de per sí.
Quan interessos polítics es barregen amb l’economia, les respostes són limitades
A cada Banc Central han interpretat el manual d’economia no de manera independent, sinó en funció de com està el pati de casa. En efecte, és raonable pensar que la política domèstica i la manca d’independència del Banc envers el govern han determinat la resposta que han donat els responsables de la política monetària envers al risc d’estanflació. Han mirat d’evitar que la base de poder que sustenta els respectius executius s’erosioni.
Les eleccions presidencials al Brasil que tindran lloc aquest octubre és un factor determinant per a explicar el cas del país llatinoamericà. Dilma Rousseff s’ha estat enfrontant el darrer any a un extraordinari clima de protesta social. Té a una bona part de la població reticent i, per tant, el govern de Rousseff no es pot permetre parar el creixement econòmic. Aquesta és la manera de revertir la sensació d’estancament econòmic entre la classe mitjana. Per això, un augment de la liquiditat que revitalitzi el consum i la inversió a costa d’un major augment de la inflació sembla una tria lògica pel govern.
En canvi, Vladimir Putin no es precoupa pas per unes elecciones que guanyaria sobradament tot i la recessió, sino que es preocupa per un potencial col·lapse de la seva principal facció política. Les sancions internacionals ataquen directament l’oligarquia russa, que es concentra en el sector energètic i en un sistema bancari molt intervingut per l’Estat –però depenent de l’exterior. El principal temor de Putin és, per tant, que els seus aliats dins Rússia li comencin a donar l’esquena o quedin excessivament tocats. Una pèrdua de poder d’aquests amenaça directament la base de poder en la que Putin es sustenta. L’augment dels tipus d’interès pot ajudar a evitar que el sector financer es descapitalitzi per culpa de la fugida de capitals i erosioni la riquesa de molts d’aquests oligarques. Per tant, la prioritat no és reactivar el creixement com al Brasil. I si els ciutadans russos comencen a qüestionar el govern davant la paràlisi i decadència econòmica, l’estratègia sembla clara: desviar l’atenció amb conflictes “patriòtics”.
En definitiva, Rousseff podrà sortir reelegida a les eleccions d’aquest octubre i Putin podrà evitar que els oligarques que el sostenen es tornin dèbils o es distancïin. Però aquests posicionaments són essencialment a curt termini. Menystenen perillosament el carreró sense sortida al que poden abocar el país -no ara, sinó d’aquí uns anys- si les polítiques econòmiques no tenen un abast més ampli per a lluitar contra el risc d’estanflació.
eKonomicus 
One Response to “Economies emergents: quan davant una crisi es busca la supervivència del govern, no del país”
[…] i una erosió de la riquesa dels oligarques que no pas a estabilitzar la situació econòmica, tal com argumentàvem al comparar les polítiques econòmiques de Brasil i Rússia davant un problema similar […]