Una mirada independent a l'economia internacional

La Xina, cada cop menys amable amb les empreses occidentals

xinacontrols

“Beijing s’ha tornat menys oberta envers les empreses estrangeres, exposant-les cada cop més a costoses multes, prohibint les fusions empresarials, rebutjant les seves peticions de llicència per a operar i, darrerament, detenint i deportant els seus directius”. Així defineix un article recent al Foreign Affairs el nou clima empresarial a la Xina. S’acusa a les empreses de fixar preus, d’abús de poder a costa dels consumidors, fins i tot de soborns com en el recent cas de la farmacèutica britànica GlaxoSmithKline. Segons la revista, la resposta a aquests atacs no s’ha fet esperar: la inversió estrangera a la Xina va en declivi i està al mínim en 4 anys.

Però clar, com comentava a finals de l’any passat Mario Mariniello, del Bruegel Institute, “les empreses estrangeres s’estan donant compte gradualment que la Xina té lleis de defensa de la competència i que no té pas por a utilitzar-les”. Tot el marc jurídic anti-monopoli xinès no es va instaurar fins al 2007. Per tant, la pregunta és: totes aquestes accions contra interessos empresarials simplement són conseqüència de la posada en marxa de les lleis de defensa de la competència com a tota economia capitalista normal? O bé es tracta d’un intent de les autoritats xineses per a intervenir a l’economia i protegir les empreses xineses de la competència occidental al seu propi territori?

“Les empreses estrangeres s’estan donant compte gradualment que la Xina té lleis de defensa de la competència i que no té pas por a utilitzar-les”

.

En contra de fusions, càrtels i abusos de mercat

La recerca de Mariniello (informe complet aquí) aporta algunes dades interessants. Les autoritats xineses es mostren cada cop més actives, gairebé igualant a les autoritats europees, en nombre d’actuacions contra fusions empresarials, càrtels o abusos de domini de mercat. Més important, només un 15% de les fusions empresarials que han passat per l’avaluació de les autoritats xineses corresponia exclusivament a fusions entre empreses locals; la resta eren entre una empresa xinesa i una estrangera, o entre dos estrangeres. I sobretot, en el 100% dels casos en que les autoritats han anul·lat la fusió o han posat condicions especials hi havia com a mínim a una empresa estrangera involucrada. A la Unió Europea, per exemple, la situació és a la inversa com es mostra al gràfic al final de l’article.

Tot i això, aquesta recerca del Bruegel Institute no es parava a avaluar si les decisions de les autoritats xineses estaven justificades o no, és a dir, si les empreses estrangeres s’ho mereixen perquè realment suposava un perjudici per al consumidor.

Marinielli també explicava que les multes anti-monopoli eren sustancialment molt baixes i només s’havien penalitzat fins al moment empreses xineses -per tant, no hi havia un biaix contra empreses estrangeres. Però s’intueix un canvi de tendència d’ençà, tal com suggereix la multa de 200 milions de dòlars a dotze fabricants japonesos de peces d’automòvil per pactar preus. O bé, la sonada multa de 489 milions de dòlars a la farmacèutica GlaxonSmithKline per pràctiques il·lícites. Són exemples destacats d’un seguit de casos que han esquitxat les portades de la premsa financera.

“Els reguladors xinesos es mostren cada cop més actius en nombre d’actuacions contra fusions, càrtels o abusos de domini de mercat; el 100% dels casos involucra com a mínim una empresa estrangera”

.

Què hi ha darrere d’aquesta ànsia anti-anti-capitalista? (sic)

La clàusula “quid pro quo” obligava a les empreses estrangeres a transferir coneixement i tecnologia a algun soci local a canvi d’obtenir accès al mercat xinès. Tot i que l’accès a l’OMC va prohibir aquesta clàusula explícitament, encara s’aplica de forma implícita com demostren investigadors de la Universitat de Minnesotta i de la Reseva Federal de Minneapolis.

El cert és que la Xina ja no necessita a les empreses occidentals i les seves inversions tant com abans. Cada cop la Xina es beneficia més d’haver accedit a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), ja que les empreses locals poden importar tecnologia i maquinària molt més fàcilment i a cost baix, augmentant així la seva productivitat. Per exemple, en aquest article a VoxEu, investigadors de les universitats de Shanghai i Hong Kong demostren empíricament que, gràcies a aquesta facilitat per a importar, les empreses xineses estan exportant cada cop productes de més qualitat i a un preu més alt. Per tant, la Xina ja és significativament menys depenent de la inversió estrangera directa, de la que obtenia transferència tecnològica gràcies a clàusules com la “quid pro quo”, per a generar més valor afegit. D’altra banda, el sistema financer i el mercat de capital s’ha desenvolupat considerablement a la Xina. Això permet a les empreses locals obtenir finançament i inversions que fins fa uns anys havien de provenir de l’exterior.

El factor principal, però, l’apunta Mario Marinelli al treball citat anteriorment. Una major regulació anti-monopolista -imposada severament a empreses estrangeres- és una via que té la Xina per a protegir la seva indústria domèstica de la competència de fora. Des de que forma part de l’OMC, la Xina ja no pot aplicar polítiques proteccionistes. Posar traves a les operacions d’empreses estrangeres és, per tant, una alternativa proteccionista ja que es basa en el marc jurídic local. De fet, les lleis anti-monopolistes xineses contemplen actuar contra operacions que no només actuin contra l’interès dels consumidors, sinó també contra l’“interès nacional” i contra el “desenvolupament econòmic”, per abstracte que sigui (en el marc europeu, només es contempla l’interès dels consumidors).

La Xina, en definitiva, es pot permetre intimidar les empreses estrangeres a un cost molt baix. Però cal més recerca abans de parlar d’una campanya de Beijing contra interessos occidentals, com apuntava el Secretari del Tresor americà en una carta oberta a les autoritats xineses. Al cap i a la fi, pot haver-hi una justificació en molts casos, com quan GlaxonSmithKline va admetre, aquest mes, els soborns a pacients i les males pràctiques.

“La Xina ja no necessita a les empreses occidentals tant com abans; l’evidència apunta a que utilitza una major regulació anti-monopolista per a protegir la seva indústria domèstica de la competència de fora.”

.

xinacontrolempresa

Font del gràfic: realitzat amb dades del Bruegel Institute.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS