Rússia juga amb foc
Ha de quedar clar qui mana aquí.
No hi ha hagut canvi de govern a Moscú, finalment. S’especulava que el President Putin aprofitaria la multitudinària roda de premsa del 18 de desembre per a anunciar un canvi de govern. Dimitri Medvedev tindria les hores comptades com a primer ministre i Alexei Kudrin, ex-ministre de finances que va cesar per excessives ingerències en la seva política liberal, sonava com el seu substitut. Potser hagués ajudat a desviar el país de l’abisme econòmic al que va dirigit: devaluació massiva del ruble, gran pèrdua de poder adquisitiu de la població i eventual recessió, tot afegint-hi, de pas, una crisi financera.
Tot va començar amb una economia totalment estancada i una inflació que es mantenia alta. El ruble anava perdent valor gradualment durant els darrers mesos, a mesura que els estalvis anaven abandonant el país a un ritme només vist durant la dècada dels 90. El pànic va acabar per aparèixer i aquest darrer mes ha arrossegat el valor del ruble a mínims històrics. La inflació també augmenta a mesura que la gent inunda els centres comercials per a comprar productes importats per a protegir-se de la pèrdua de poder adquisitiu que la caiguda del ruble comporta. És per tot això que Rússia ha acabat aplicant mesures desesperades, com per exemple passar els tipus d’interès del 10% al 17% en tan sols un dia.
Tota aquesta història es veu motivada per tres factors:
1. Les sancions financeres de la Unió Europea a Rússia han estat molt efectives. Tenien com a objectiu atacar la capacitat dels sectors bancari i energètic russos de finançar-se de capital estranger, del qual depenen en extrem. Molts bancs i conglomerats industrials tenen deutes contrets en moneda estrangera. Les sancions han aconseguit que la disponibilitat d’euros i dòlars al sistema rus sigui molt menor. La manca de liquiditat ha estat clau per a pressionar a la baixa la moneda russa ja que, a menys oferta de divises, més rubles caldrà per adquirir-les.
2. Les exportacions russes han disminuit significativament a causa de la caiguda del preu del petroli. Dos terços de les exportacions són combustibles fòssils —petroli i gas. Amb el petroli a un preu un 50% menor que fa tot just 8 mesos, tot el superàvit comercial que tenia Rússia s’ha evaporat pràcticament perquè el valor de les exportacions és molt menor. Sense aquest superàvit, hi ha menys entrada de divises a l’economia russa i, de nou, afegeix encara més pressió per a que el ruble s’afebleixi. A més, el Banc Central disposa de menys reserves de moneda estrangera per a defensar el valor del ruble a través d’una intervenció directa al mercat de divises, com sembla que farà durant els propers dies.
3. Rússia segueix sent una oligarquia i això influencia la política econòmica que aplica l’Estat com a resposta a la crisi. Es posa major prioritat a evitar una descapitalització del sector financer i una erosió de la riquesa dels oligarques que no pas a estabilitzar la situació econòmica, tal com argumentàvem al comparar les polítiques econòmiques de Brasil i Rússia davant un problema similar —inflació alta i creixement econòmic nul. Dos exemples de la rellevància de l’oligarquia. En primer lloc, és per això que Rússia no ha plantejat una mesura com el control de capitals per a evitar la fugida massiva de diners; fins i tot el FMI va recomanar aquesta mesura tan poc liberal durant l’auge de la guerra de divises fa uns anys. Un segon exemple es pot trobar en un article de Sergei Guriev acusant al Banc Central de finançar indirectament a l’empresa estatal Rosneft per una suma bastant significativa tot just fa una setmana, cosa que va afeblir encara més el ruble.
Que el valor del ruble deixi de caure i es minimitzi el risc de col·lapse de l’economia russa depén de que l’efecte d’aquests tres factors es mitigui. Cal tenir en compte que en cap cas Rússia acceptarà acudir al FMI per a ser rescatada. Per començar, ja hi ha veus que suggereixen que la millor sortida del cul-de-sac actual tan per Europa com per Rússia seria una flexibilització de les sancions financeres. En certa manera, per això mateix la presidenta alemanya Angela Merkel s’ha mostrat tan freda a la recent cimera europea davant la proposta d’escalar les sancions —Alemanya és una de les més vulnerables si cau Rússia. Pel que fa al preu del petroli, si aquest augmentés de nou, el Banc Central rus tindria més eines per a poder defensar el ruble. Tot i que una diversificació de les exportacions seria el més desitjable, no és quelcom assolible en tan sols 2 anys, tal com ha “promés” Vladimir Putin. Es probable, però, que en 2 anys el preu del petroli torni a estar alt.
Però l’element més feble és el darrer, l’estructura oligàrquica en que Rússia ha crescut. És el que té menys probabilitats de canviar. El mandat de Putin s’ha sustentat en situar uns oligarques forts, líders dels conglomerats financers i industrials, a la base del seu poder. Segurament caldria assumir que molts d’aquests empresaris ja han passat part del seu capital de Rússia a altres països més estables. Però la por a perdre el suport d’aquests oligarques explicaria la política econòmica tan extrema que s’ha instaurat a Rússia, ja que la seva riquesa es va evaporant a la mateixa velocitat que el ruble es desploma. En certa manera, no els queda gaires més opcions apart de seguir donant suport a Putin, ja que l’escenari contrari és sinònim de més desestabilitat. Però com deia Sergei Guriev: “el que podem predir és que les accions de Moscú, en matèria d’economia i diplomàcia, seran impredictibles”.
eKonomicus 
Deixa un comentari