Una mirada independent a l'economia internacional

Europa s’està passant amb Grècia o Grècia es fa la víctima davant Europa?

Si tan sols ens entenguessim…

No fa ni un mes que va assumir el càrrec de ministre de finances de Grècia i Yanis Varoufakis no ha fet més que rebre negatives a qualsevol proposta que porti Grècia a desviar-se ni un mil·límetre del camí de l’austeritat. L’acord del 20 de Febrer entre Grècia i els creditors (Eurogrup, BCE i FMI), per exemple, impedeix que el nou govern grec pràcticament pugui aplicar cap punt del seu programa electoral. Alhora, és interessant veure com els governs de Portugal, Espanya i Irlanda, que també han passat per un rescat, són els més durs, dient que Atenes no està assumint les seves obligacions i alegant que ells no van rebre tanta facilitat. D’altra banda, economistes com Krugman i O’Rourke porten temps criticant a aquells que es permeten donar lliçons a Grècia. La pregunta, llavors, és obligada. Qui s’està passant amb qui? Tot el que se l’hi està demanant a Grècia és desmesurat o no?

Per a mirar de contestar-ho, en economia sempre ens basem en dades disponibles que poguem comparar en el temps i entre països. Les dades, però, es poden mirar des de molts punts de vista. Us oferim quatre maneres de mirar a les finances públiques. I aquestes dades no són definitives: sempre hi ha alguna estadística amagada en algun lloc que fa que es decanti l’opinió sobre Grècia cap a un cantó o cap a un altre.

 

1) Grècia és el país que ha retallat més dràsticament la despesa pública des de l’inici de la crisi

Una forma de veure fins a quin punt l’austeritat ha estat present al dia a dia dels successius governs grecs des de l’inici de la crisi és comparant l’evolució de la despesa pública. El gràfic següent mostra com ha variat la despesa des del 2007 a tots els nivells de govern als països de la perifèria europea i a l’agregat de la Zona Euro. (Nota: les dades exclouen les despeses financeres, com els diners per a recapitalitzar els bancs o els interessos a pagar del deute públic, que poden distorsionar les sèries temporal.)

Com mostren les dades, tothom a la perifèria europea s’ha vist obligat a retallar la despesa pública. Però ningú com Grècia. Com a molts d’altres països, Grècia ha passat per un intens procés en que s’ha mirat de reduir el funcionariat, retallar salaris públics, reformar el sistema de pensions i limitar programes socials—tot això, essencialment, desprès que el país fos rescatat. Però aquest procés ha estat d’una magnitud superior. En definitiva, que el país no ha treballat per a quadrar els comptes a instàncies d’Europa és, com a mínim, difícil d’argumentar.

eko1_consolidaciofiscal

 

2) El volum de despesa pública dels governs grecs no ha deixat d’augmentar en els darrers 20 anys

Vist el punt anterior, la següent pregunta també és obligada. Per què Grècia ha hagut d’arribar fins a tals extrems de retallades i austeritat? Per trobar una resposta, cal mirar-se la situació amb molta més perspectiva. Per exemple, la sèrie de gràfics a continuació mostra per a diversos membres de l’Euro com ha evolucionat la despesa pública i el PIB del país des de la signatura del Tractat de Maastricht al 1992.

El que expliquen els gràfics és que, a diferència d’altres països europeus, el sector públic a Grècia s’ha anat expandint a ritmes molt més superiors als que ho ha fet la riquesa del país—sobretot durant els anys anteriors a l’esclat de la crisi financera. Aquesta expansió ha estat incomparable a Europa. Tot al contrari que a Espanya o Finlàndia, on l’economia privada ha proliferat més que la despesa pública. Molts han associat aquesta ‘màniga ampla’ del sector públic grec durant tants anys amb la necessitat ‘inevitable’ d’esforços més dràstics ara.

(Clica les imatges per a expandir-les)

 

3) Els objectius fiscals marcats per la Troika estan sent extremadament exigents

El balanç fiscal primari és la diferència entre els ingressos públics i la despesa pública però excloent el pagament d’interessos sobre el deute. Essencialment, el fet de tenir superàvit primari indica que el país pot cobrir les seves despeses i, a més, pot començar a retornar el seu deute.

Hi ha una altra cara de la moneda, però, i té a veure amb les condicions que la Troika va exigir a Grècia a canvi del rescat. En matèria fiscal, les condicions són remarcables per la seva exigència: el país ha d’assolir un superàvit primari del 0% al 2013, del 1.5% al 2014, del 3% al 2015 i del 4.5% al 2016. La Troika argumenta que és l’única manera en que Grècia pot començar a reduir deute, però la duresa d’aquests objectius té pocs precedents històrics a nivell internacional, on superàvits d’aquesta magnitud només es troben en economies petites, o molt obertes, o amb recursos naturals (veure article d’Eichengreen & Panizza). A més, els objectius són superiors als que s’han imposat a qualsevol altre país rescatat. A Portugal, per exemple, se li va demanar arribar al 3% de dèficit total (al voltant d’un 0%-1% de superàvit primari) al cap de 3 anys però es va anar flexibilitzant repetidament tant en duresa com en temps. A Irlanda, els objectius també són exigents però tenen de marge fins al 2018.

Grècia va assolir al 2013 l’objectiu del 0% de dèficit i al 2014 sembla que tot ha anat bé per a l’1.5% —a falta de dades definitives. Part del que demanava Varoufakis és que es permetés a Grècia mantenir l’objectiu del 1.5% pels propers anys o, com a mínim, subjecte a que l’economia creixés suficientment.

Precisament, el rol que juga el creixement de l’economia és important a l’hora d’analitzar com de fàcil és per Grècia assolir aquests objectius. A causa de l’enorme presència del sector públic a l’economia grega, cada euro de retallada es tradueix en una reducció del PIB més gran que un euro —són els multiplicadors fiscals. Així doncs, tal com comentava Paul Krugman recentment, Grècia hauria d’incórrer en un sacrifici addicional del 7% o 8% del PIB si volgués arribar a un superàvit primari del 4.5%.

Objectius fiscals per a Grècia

eko3_Grecia

Objectius fiscals per a Irlanda

eko3_Irlanda

 

4) Els rescats de Grècia han portat també concessions, sobretot en forma de reestructuració i menors interessos

Per acabar, cal tenir en compte que, tot i que els requisits fiscals són exigents, han anat acompanyats d’algunes concessions que donen un respir a les finances públiques de Grècia i que altres països no han gaudit. En destacariem tres:

* El càlcul del superàvit / dèficit primari no segueix la metodologia estàndard del servei d’estadística de la UE (Eurostat), sinó una específica per al cas grec que permet no computar certs elements (veure aquí un desglòs). El més significatiu d’aquests elements que no computen són els diners destinats a recapitalitzar els bancs durant el 2012 i 2013, cosa que implicava una despesa equivalent al 10.8% del PIB. Sense aquesta metodologia, el balanç fiscal primari no hagués estat un superàvit del 0.8% al 2013, sinó que hagués estat un dèficit del -8.7%, extremadament lluny de l’objectiu del 0%. La raó d’aquesta metodologia pròpia s’explica per un conjunt de motius tècnics però, en tot cas, és un alleugeriment per a Grècia.

* A diferència de Portugal i Irlanda, a Grècia ja es va dur a terme una reestructuració del deute a principis del 2012. Es va acordar un “bescanvi voluntari” amb creditors privats on aquests renunciaven al 50% del valor dels seus títols de deute i acceptaven un tipus d’interès menor i un venciment més llarg. A la pràctica, es van reestructurar al voltant de 200.000 milions d’euros, dels quals 106.000 milions van quedar perdonats —la major operació de la història.

* El segon rescat de Grècia va arribar acompanyat d’una disminució dels interessos que el govern ha de pagar pel deute. Així, tot i que el volum de deute de Grècia no ha parat d’augmentar en els darrers anys, la seva càrrega per al govern grec és actualment molt menor del que suposava al 2010 o 2011, tal com es pot veure al gràfic. Tot al contrari per a Irlanda o Portugal, que també han rebut diners de la Troika: el pagament d’interessos representa una proporció major de la seva despesa del que representava a l’inici de la crisi. En nombres absoluts, si Grècia pagava entre 3.000 i 4.000 milions d’euros trimestralment en concepte d’interessos del deute abans del segon rescat al 2012, les darreres dades disponibles ho sitúen ara sobre els 1.700 milions. És per això que qualsevol opció que trïi Tsipras fora del marc del rescat encarirà el finançament del govern grec.

eKo4_interessosdeuteindex

eKo4_interessosdeute

Per a fer l’exercici transparent i fruit d’un debat intern, hem volgut fer públiques les dades que hem recopilat de l’Eurostat i de l’FMI i els càlculs que hem realitzat. Les podeu consultar en aquest Excel.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS