Una mirada independent a l'economia internacional

El paradigma de l’austeritat, imbatut

Font: The Telegraph

L’austeritat està fallant; és això cert?

El tercer rescat que Grècia acaba d’acceptar ha aixecat una onada de protestes arreu d’Europa, molt visible a les xarxes socials. Molt poca gent s’esperava que la història acabés així, amb l’Eurogrup exigint unes condicions més dures del que ningú s’esperava per a poder desbloquejar l’ajuda financera. Les condicions impliquen, a la pràctica, una expansió de les mesures d’austeritat i reformes liberalitzadores. És a dir, quan tothom es pensava que el paradigma de l’austeritat estava ferit de mort desprès del referèndum grec i un nou model emergeria, l’status quo s’ha acabat per imposar de nou davant la incapacitat de formular una alternativa tangible. Definitivament, la batalla d’idees s’ha perdut.

En tots i cada un dels documents produïts al voltant de les successives cimeres de l’Eurogroup sempre impera la narrativa en que les mesures i condicions imposades al país rescatat busquen recuperar el creixement a llarg termini, fer l’economia més moderna i competitiva, i crear un desenvolupament sostenible. Per exemple, es veia a la proposta que Euclides Tsacalotos va presentar o als comentaris que l’equip de Wolfang Schäuble portava a la darrera cimera. I això que l’austeritat aixeca el rebuig d’un gran nombre d’economistes de prestigi i d’una gran part de la societat; fins i tot el FMI reconeixia a principis del 2013 que els programes d’austeritat estaven sent contraproduents. Però, la narrativa dominant segueix sent la de l’ex-Troika, en que l’única manera de sortir de la crisi és a través d’una forta consolidació fiscal, per més que això sigui més aviat un posicionament ideològic en que l’evidència està contestada. S’argumenta, per exemple, que Grècia va començar el 2015 amb un creixement positiu gràcies a les reformes implementades amb els darrers rescats i que l’intent de Syriza de desviar-se de les mesures d’austeritat no ha fet més que empitjorar la situació econòmica.

El que tot això implica és que, en els anys que portem debatint la sortida de la crisi a Europa, no s’ha pogut contra-argumentar el paradigma de l’austeritat com a via efectiva per a recuperar el creixement econòmic. No hi ha hagut mai contrarèplica a les cimeres europees amb propostes alternatives pels mals econòmics actuals. Per exemple, desprès del referèndum a Grècia del 5 de Juliol que va resultar en un enorme clam en contra de l’austeritat, quin millor moment per a proposar un nou model de creixement? Però el que es va acabar presentant és un calc de les mesures d’austeritat precisament rebutjades, potser amb una mínima desviació cap a una política fiscal més progressiva —que va ser rebutjada. Només un dels sectors més extrems de Syriza demanava que es proposés quelcom diferent, com nacionalitzar el sistema financer, però això volia dir auto-excluir-se de l’Euro i de la Unió Europea. Així mateix, Syriza va ser escollida amb la idea de donar un gir de 180 graus a les polítiques d’austeritat. Apostava per fer front a la crisi social, permetre dacions al pagament d’hipoteques, ajudes a les despeses bàsiques de les famílies amb dificultats, una renda universal, etc. Seria una alternativa per a generar creixement i ocupació en condicions de crisi? Cert, potser tampoc s’ha pogut experimentar, ja que es podria dir que Syriza s’ha passat més temps negociant que governant, com va lamentar Tsipras al Parlament Europeu.

El paper que ha jugat la socialdemocràcia europea, representada per Itàlia i França, els dos principals països amb govern socialdemòcrata, també ha estat decepcionant pels que esperaven que aportessin aires renovats al debat sobre l’austeritat. Matteo Renzi i François Hollande van ser elegits cap de govern prometent posar a ratlla l’austeritat. Però el seu discurs a Europa ha estat extremadament moderat i sempre a la sombra d’Alemanya, molt lluny de l’esperat canvi de narrativa. Fins i tot, aquesta darrera setmana, França ha estat donant suport exprés al govern grec per a redactar les propostes que han acabat reforçant l’austeritat a Atenes. Així mateix, els posicionaments de Martin Schultz i Jeroen Dijsselbloem, els dos socialdemòcrates amb càrrecs més alts a Europa, han estat extremadament durs davant qualsevol desviació dels estàndards d’austeritat. En definitiva, com escrivia Rodríguez-Aguilera, la socialdemocràcia europea no n’aprén i l’esquerra segueix immersa en una crisi existencial.

Arribats a aquest punt dels esdeveniments, certament ja sembla complicat posar sobre la taula una alternativa a l’austeritat si ni Joseph Stiglitz, Paul Krugman o Barry Eichengreen han estat capaços de fer-ho convincentment. Sí que s’ha estat plantejant darrerament, per exemple, una política fiscal diferent, un nou “New Deal” que s’enfoqui a inversions en infrastructures clau i en l’economia verda. Paradoxalment, el Pla Juncker que busca moure 315.000 milions d’euros en inversions pels propers 3 anys estaria inspirat en això, així com els compromisos que van adoptar diversos partits de l’esquerra alternativa europea —entre ells Syriza, irònicament— “per a acabar amb l’austeritat”. O bé, un altre plantejament diferent és el que presenta Dominique Strauss-Kahn, director del FMI durant l’esclat de la crisi grega. En el seu retorn a escena, critica l’actuació de l’organisme que ell dirigia i argumenta que cal reestructurar tot el deute públic i extendre els periodes de venciment, en comptes d’insistir en més mesures d’austeritat. En tot cas, però, no representa una separació gaire radical de l’status quo, ja que el propi Strauss-Kahn reconeix que Grècia hauria de seguir perseguint ajustos fiscals “per a fer-se creïble”.

Potser l’alternativa que ens causa més esperança —segurament perquè és més propera a la línia de pensament d’aquest blog— seria la de continuar amb el procés d’integració de la Unió Europea, fer d’aquesta unió monetària imperfecta quelcom més polític. Però el debat avui en dia està lamentablement massa dominat per la defensa de la sobirania nacional com per a que això sigui avui una proposta factible.

Anuncis

3 Responses to “El paradigma de l’austeritat, imbatut”

  1. X

    El debat s’ha perdut perquè planteja un dilema fals: el dilema entre austeritat i no austeritat. Evidentment, si es pogués triar, tothom triaria no austeritat. Qui prefereix ser auster, en lloc de gastar i viure bé?

    El dilema real és entre responsabilitat fiscal i austeritat. La irresponsabilitat fiscal, que és la opció que van preferir els grecs en el passat, condueix en el futur, o sigui ara, a l’austeritat. Si en lloc d’això els grecs haguessin decidit ser responsables fiscalment, ara no tindrien un deute enorme i no haurien de ser austers.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS