Una mirada independent a l'economia internacional

#VolkswagenScandal, o com tenir a vint-i-vuit països ben preocupats

volskieko

Qui ha d’assumir aquest cas de corrupció?

Un cop destapat el #VolkswagenScandal a mitjans de setembre als Estats Units, en que l’agència mediambiental va descobrir que el fabricant d’automòbils manipulava els nivells de CO2 i NOx emesos per alguns models, les autoritats polítiques del país van moure fitxa ràpidament. El Comité d’Energia i Comerç del Congrés americà van citar a declarar al màxim responsable de l’empresa al país, Michael Horn, i aquest va reconèixer el que era: un frau. Volkswagen ha estat venent uns cotxes amb certificat ecològic i d’eficiència que es va atorgar sota premises falses. A més, els venia a un preu atractiu gràcies a una bonificació fiscal, un incentiu de l’Estat, del que es beneficiaven els compradors. Els legisladors americans no només volen imposar una multa de 18.000 milions de dòlars per a compensar els beneficis il·lícits i el cost a l’erari públic, sinó que estan disposats a exigir responsabilitats penals i presó per als màxims responsables de Volkswagen. Bé, al cap i a la fi, ha estat un frau. Sembla lògica la resposta, no?

No, pels vint-i-vuit països de la Unió Europea l’escàndol ha estat rebut igual que un tret a la cama. En comptes de fer com als Estats Units i exigir rendiment de comptes a l’empresa, ja que el mateix frau de diners públics aplica a Europa, els governs i la Comissió temen que això afecti a les inversions de Volkswagen, que es desplomi el sector de l’automoció i es carregui la dèbil recuperació econòmica al continent. La diferent reacció a banda i banda de l’Atlàntic davant l’escàndol dóna per a algunes reflexions en “política industrial”.

Un. És cert que tractar algunes indústries estratègiques amb certa protecció i ajudar-les en circumstàncies dolentes pot arribar a ser convenient en alguns moments. Però Volkswagen ha estafat als contribuents amb l’ús fraudulent de diners públics atorgats per a ajudar a desenvolupar motors més ecològics, cosa que no ha fet. D’això també se’n diu corrupció, fruit d’una responsabilitat corporativa ineficaç, tal com denuncia el col·lectiu Economistas Frente a la Crisis. Només a Alemanya, Siemens, Deutsche Tekelom i Deutsche Bank han passat per escàndols similars. En aquests casos, han estat condemnades. Però en el cas de Volkswagen es corre el risc de tolerar les males pràctiques i el mal ús de diners públics en nom de, irònicament, l’interès públic. Per exemple, el ministre espanyol d’indústria, José Manuel Soria, ha passat en una setmana de voler denunciar Volkswagen per danys i perjudicis i reclamar la devolució dels ajuts PIVE a no fer-ho i prestar total suport a l’empresa. Citant a José Ignacio Torreblanca: “es tracta d’entendre com ha estat possible que es manipulessin 11 milions de motors sense que ningú a tota Europa es dongués compte”. A tothom a Europa sembla que li sortia a compte… fins i tot als ciutadans?

Dos. El pes de Volkswagen té certament molt a dir a l’hora d’explicar aquesta tolerància. És el segon fabricant mundial de vehicles al món i té plantes de producció a gairebé tots els països europeus. La majoria del seu mig milió de treballadors està a Europa, amb centenars de milers de treballs indirectes a la indústria automobilística. A Alemanya, algunes estimacions indiquen que aquesta indústria, de la que Volkswagen és el principal exponent, genera directa o indirectament un de cada set llocs de treball. Certament, és una d’aquestes empreses too big to fail, és a dir, massa grans per a deixar-les caure ja que tindria efectes dramàtics a l’economia i societat. Per això Alemanya (com la resta de dirigents europeus) fa tot el possible per a salvar la reputació de l’empresa i, sobretot, els llocs de treball.

Tres. Això pot portar a una espècie de cops de colze regionals per a salvar els mobles. Joan Carles Gallego, de Comissions Obreres, mostrava a TV3 el seu temor a que, per culpa de la potencial pèrdua de negoci, Volkswagen es plantegi emportar-se alguns models de les plantes de Navarra o Catalunya cap a Alemanya per a protegir els seus treballadors locals. I de fet, el ministre Soria ja s’ha afanyat a assegurar per carta oficial que Espanya mantindrà les ajudes milionàries a Volkswagen en matèria d’I+D (la forma legal d’emmascarar subvencions), confiant alhora que l’empresa també mantindrà el seu compromís d’invertir al país. És d’esperar que, davant l’anunci de Volkswagen que s’han de replantejar algunes inversions, altres regions on el fabricant té producció li faran arribar promeses similars o més sucoses. És aquí quan la competència territorial per a atraure o mantenir inversions té efectes nocius a nivell agregat per a Europa la decisió d’invertir no es basa en aprofitar el potencial local sinó en incentius financers.

Quatre. Tenint en compte el pes de Volkswagen a Europa i el risc d’una race to the bottom regional, té molt de sentit que qualsevol decisió sobre qué fer amb Volkswagen i quines accions legals emprendre ha de sortir de Brussel·les. És a dir, s’ha de fer a nivell de la Unió Europea. Tornant al ministre Soria, va acabar descartant encertadament una decisió unilateral sobre Volkswagen i va emplaçar a la Comissió Europea a adoptar mesures europees. Cap país té incentius a reclamar a Volkswagen si la resta de països de l’entorn no fan el mateix, ja que s’arrisca a perdre inversions o llocs de treball en benefici dels que no reclamin. Així doncs, és sensat dur a terme una acció col·lectiva per a tot Europa en aquest cas. Com en tants altres aspectes, això posa una mica en entredit la funcionalitat que els Estats individuals tenen avui en dia en una economia global tan interconnectada i davant corporacions tan grans.

Cinc. A la comissió d’investigació del Congrés dels Estats Units, un legislador declarava: “algú hauria d’anar a la presó per a acabar amb aquesta cultura de negligència” i així salvaguardar el bon funcionament de la indústria i el servei al consumidor. Això posa de relleu fins a quin punt aquestes pràctiques empresarials són o no punibles i haurien de comportar responsabilitat penal. Davant d’una mala praxis, un metge o un enginyer es pot enfrentar a aquest tipus d’accions. No acostuma a ser la regla general al món empresarial. Els crims corporatius només solen comportar sancions, que perjudiquen als accionistes però no als directius responsables, que “tan sols” perden la feina. Als Estats Units cada cop hi ha més veus dins el poder judicial que reclamen començar a prioritzar l’acció legal contra els responsables per davant de la imposició de multes. També, per exemple, veus tan experimentades com la de Ben Bernanke, ex-governador de la Reserva Federal americana, expressava recentment sorpresa pel fet que cap financer als Estats Units ha  anat a la presó per haver contribuit a generar la crisi econòmica. Però en aquests casos, qui exactament, des de la direcció fins a l’equip d’enginyers o financers, ha d’assumir aquesta responsabilitat legal?

Sis. Escàndols i crims corporatius com el de Volkswagen es barregen moltes vegades amb cert proteccionisme de la vella escola a banda i banda de l’Atlàntic. L’empresa alemanya no és ni molt menys una peça important als Estats Units: tan sols té el 3.5% de la quota de mercat nacional i només té una sola planta de producció que ocupa directa i indirectament a 7.000 persones. Una empresa forània és sempre un objectiu més fàcil i popular que una de domèstica a l’hora de fer valer l’interès públic més si l’impacte econòmic és lleu. De la mateixa manera, a Europa hi van haver pocs remordiments per a multar Google quan la Comissió Europea va determinar que l’empresa tecnològica abusava en benefici propi del seu domini de mercat com a buscador d’internet. Google no té excessiva presència a Europa. En canvi, a Volkswagen es mira de protegir-la, no de castigar-la.

En definitiva, aquesta és la història de com tan els Estats Units com Europa viuen histèricament el #VolkswagenScandal com un atac a l’interès públic. Però quin interès públic? Mentre que a Washington ho veuen com un frau corporatiu que cal erradicar per a millorar el funcionament de l’economia, a Berlín (i Paris, Madrid, Roma, Praga, Varsòvia, etc.) ho veuen com una causa nacional sobre la que cal tancar files, independentment del cost públic que el frau ha ocasionat. Bé, ningú ha dit que ser ministre d’indústria sigui senzill. Si ho fossiu, com assumirieu el cost d’aquesta cagada?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS