Crítica d’ “El oprobio del hambre” de David Rieff
“A menudo se habla de la comida en cuanto a necesidad humana como si fuera una materia prima apenas diferente de cualquier otra.” – David Rieff
Gràcies als companys de Beers & Politics, el passat 22 de setembre vam tenir el plaer d’assistir a la xerrada de l’escriptor David Rieff en motiu de la presentació d’un, no l’últim, dels seus darrers llibres: “El oprobio del hambre” (2016, Taurus. “The Reproach of Hunger”). Val a dir que el Sr. Rieff és una personalitat ben curiosa: capaç de parlar de filosofia, economia o sociologia, és el que avui en dia en diríem “intel·lectual”, del que abans potser se’n deia savi. L’autor, no obstant, és més conegut per ser corresponsal de guerra a Bòsnia o Ruanda, i haver escrit infinitat d’articles a diaris com el New York Times, The Nation o a El Pais, a més, és membre del Human Rights Watch i del Council of Foreign Relations.
Rieff observa les causes conjuntes que generen la problemàtica de la fam del món i escriu un llibre que quasi es podria dir “enciclopèdic”: actors que hi intervenen, moviments cíclics, distribució geogràfica, i un llarg etcètera d’organismes, llibres, informes i noms. Val a dir que hi ha algunes idees que es van repetint al llarg de les pàgines, però en general diríem que és un llibre ben “rodó”, tot i que potser en ocasions excessivament negatiu o crític.
Però bé, comencem pel principi. El llibre es centra encertadament en l’última crisi de la fam que ha viscut el nostre planeta: la crisi del 2008. I és que, des de la dècada dels ’90, hi havia un gran nombre d’experts que estaven convençuts que la Revolució Verda juntament amb una disminució del preu d’alguns aliments posarien fi a la fam del món. Però el 2008 els preus de les principals “commodities” alimentàries es dispararen, i fins hi tot en alguns casos es quadruplicaren els preus del blat, el blat de moro i l’arròs. Això provocà disturbis en diverses parts del planeta. (NOTA 1)
Tant Bill Gates com Jeffrey Sachs, ambdós sovint citats al llibre de Rieff, argumenten que la tecnologia i els descobriments garanteixen la prosperitat i la fi de la pobresa, i que per tant, s’ha d’incrementar el poder de les empreses i l’emprenedoria. No deixa de ser curiós que per a la gran majoria d’actors a nivell global, la solució a la pobresa i la fam passa per dipositar les esperances en mans privades (la tecnologia de les empreses) enlloc de fer-ho en mans públiques. A nivell ideològic, el “mainstream” per acabar amb la pobresa es basaria en els següents pilars que Rieff observa:
– La revolució verda
– El lliure mercat
– El paper de les multinacionals
La revolució verda
Aquest fenòmen va ser la multiplicació per 2 o per 5 de la producció agrícola entre el 1940 i el 1980. Simplificant-ho molt, podríem dir que aquest augment va ser degut sobretot a l’utilització de varietats millorades de blat de moro i blat, utilitzant el monocultiu (conreant una sola espècie en un terreny durant tot l’any), juntament amb l’ús de plaguicides, molta aigua i fertilitzants. Evidentment la revolució verda ha rebut una munió de crítiques sobretot per l’enorme quantitat d’aigua a utilitzar, per la pèrdua de biodiversitat i l’utilització de plaguicides tòxics. Per a Rieff, però, el problema va més enllà, ja que es tracta d’un excés de confiança en el poder de la tecnologia. De fet, el problema de la fam passa per seguir les polítiques de fundacions privades, les del Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i d’altres organismes internacionals, ja que aquestes institucions tenen una “fe cega”, fora de qüestions, en el poder de la tecnologia de multinacionals agrícoles com Monsanto, DuPont o Syngenta per posar-ne alguns exemples.
.
El paper del lliure comerç i les multinacionals
El Sr. Rieff dissecciona encertadament les polítiques dutes a terme pel BM i l’FMI en els països de l’Àfrica Subsahariana. De manera simplificada: aquests països obren els seus mercats a la suposada quimera del “lliure comerç” a través de tractats comercials, mentre multinacionals europees i nord-americanes, receptores d’ajudes a l’agricultura, entren en aquests mercats i l’envaeixen amb els seus productes a preus inferiors que els locals. Posteriorment als minifundistes agrícoles africans se’ls retira a més el poc suport estatal (en forma de subvencions o ajudes, per exemple) com a conseqüència d’aquests tractats, facilitant d’aquesta manera la catàstrofe del sector agrícola nacional. De fet, però, la història no s’acaba aquí. L’eliminació de la producció agrícola nacional deixa, doncs, en mans forànies, multinacionals en la majoria de casos, la política agrícola d’aquests països amb greus problemes de fam, i per tant, vulnerables a la variació dels preus a escala mundial dels productes agrícoles. I, per tant, quan aquests preus s’encareixen, cas del 2008 (veure gràfica preu històric de les quatre “commodities” típiques de l’agricultura), bona part de la població d’alguns països en vies de desenvolupament en pateixen les conseqüències. Aquesta última afirmació és cabdal per entendre una de les raons, sinó la raó més important, de la pobresa i la fam a bona part del món, ja que els preus que es fixen a bona part de les borses del món acaben afectant de retruc (negativament) a moltes famílies. Capgirar aquestes polítiques és ciència ficció? Per a Rieff sí. De manera força resumida aquesta seria una de les idees que naveguen per tot el llibre, que si bé és cert que tots coneixem, pocs són capaços de posar-hi noms, xifres i relacions causa-efecte.(Nota 2)
Gràfica del preu històric d’arròs, blat de moro, soja i blat: les 4 principals “commodities” alimentàries, el preu de les quals en depenen milions de persones. Com s’observa, l’important no és només una tendència ascendent, sinó les dràstiques variacions dels preus a curt plaç – font: Elaboració pròpia i tradingeconomics.com
Què passa amb l’alternativa?
El “mainstream” es declara, doncs, partidari de la tecnologia i el lliure mercat com a solució quasi única a la pobresa i la falta d’aliment. Però fora el credo dominant, hi ha alternatives? Evidentment, i moltes, tant aquí com a la resta del món. La Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC) en seria un bon recull del que es pot trobar a casa nostra. A nivell global estaríem parlant, per exemple, del moviment Via Campesina o de think tanks com Food First. De fet, gràcies a aquests grups s’han posat sobre la taula (i ja fa temps) termes com:
- Sobirania alimentària: Prendre el control dels hàbits i la política alimentària.
- Desenvolupament sostenible: Desenvolupament que atén les necessitats presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures d’atendre les seves pròpies necessitats.
- Seguretat alimentària: Quan totes les persones tenen en tot moment accés físic, social i econòmic als aliments suficients, innocus i nutritius que satisfan les seves necessitats energètiques diàries i les preferències alimentàries per a portar una vida sana i activa. (FAO, 2006).
Les plataformes alternatives són també partidàries de la prohibició de l’especulació amb “commodities” alimentàries, ja que com hem dit, les variacions dels aliments en els mercats a nivell global acaben afectant a la població de països en vies de desenvolupament (sic). (NOTA 3). Una altra de les crítiques és que l’agricultura capital intensiva, revolució verda, fa servir més energia per produir els aliments que les calories que se n’acaben extraient. Tal i com explica l’economista Joan Martínez Alier (UAB), durant el 2009 Via Campesina va basar els seus esforços en buscar cert suport acadèmic per tal de demostrar la poca eficiència de l’agricultura moderna. L’informe concloïa que el sistema d’agricultura intensiva actual necessita entre 10 i 15 calories per tal de produir 1 caloria en forma d’aliment.(NOTA 4)
Es planteja per tant, una ajuda al desenvolupament polaritzada en dos bàndols: El filantrocapitalisme personificat en figures com Bill Gates o Jeffrey Sachs, i l'”alternativa” en moviments com Via Campesina o els moviments anti-globalització. Ambdós costats creuen en la seva pròpia veritat per tal de posar fi a la pobresa: la primera basada en el “poder” de la tecnologia i la segona en la repartició equitativa de les terres en minifundis i en tornar a l’agricultura tradicional. Per a Rieff, però, la solució es troba al mig.
.
El declivi del poder de l’estat en l’economia
Des de la pujada al poder de la parella Reagan-Thatcher als anys ’80 als Estats Units i el Regne Unit respectivament, es provocà una pèrdua gradual del poder per part de l’estat (disminució de la despesa pública, reducció de taxes impositives, privatitzacions, etc.), i que es traduí finalment en un canvi en com l’ajuda al desenvolupament es distribuïa. Va haver-hi un traspàs de papers o responsabilitats per part d’organismes públics cap a Organitzacions No Gubernamentals (ONGs). És durant els anys ’90 doncs que hi ha un esclat d’ONGs que supleixen la feina que fins a aquell moment feien agències estatals. Qui sap, com diu Rieff, si podria acabar havent-hi un pas més de seguir aquesta tendència, és a dir, que s’acabi privatitzant l’ajuda al desenvolupament cap a empreses privades amb ànim de lucre. A casa nostra i arreu trobem ja uns quants exemples: Coca-Cola, Obra Social La Caixa, Novartis Patient Assistance Foundation, Exxon Mobil Foundation, …
El 1981, el llavors president nord-americà Reagan televisà el seu programa de reducció d’impostos. El programa s’englobava dins el que s’ha conegut com “Reagonomics”, i teòricament es basava en la suposada corba de Laffer segons la qual una reducció de la càrrega fiscal suposaria uns majors ingressos per a l’estat. Posteriorment es va demostrar que estava equivocat, ja que va els ingressos fiscals varen disminuir. – font: emaze.com
Si bé és cert que programes com el del Brasil de “Fome Zero“, organitzat pel govern brasiler, han reduït enormement la pobresa, també és important remarcar que aquest ha estat finançat en part pel Banc Mundial (com consta al llibre), malgrat Rieff ho negà a la xerrada. Bé, en qualsevol cas, les agències governamentals d’ajuda al desenvolupament han estat fortament criticades (excés de burocràcia, falta de coneixement sobre el terreny, etc.). Una eliminació del paper de l’estat en la reducció de la pobresa suposaria el que Rieff defineix en paraules del filòsof Locke una “espelma tènue”, però solsament disposem d’ella.
.
La multidisciplinaritat perduda
De fet el concepte que s’intenta transmetre al llarg de tot el llibre, a part de l’importància del paper de l’estat, transcendeix tot anàlisi econòmic o polític. Es tracta, si és que es vol posar alguna etiqueta, d’un tema molt més filosòfic o sociològic: per què s’utilitzen sovint paraules com “Objectius del Mil·lenni”, “fi de la pobresa”, “eradicació de la fam”? La crítica de Rieff és, per tant, molt més profunda: es tracta d’una crítica generacional. No hi ha haurà més “objectius” els propers 1000 anys que els que marqui aquesta generació? No hi haurà ningú pobre després que la generació actual es mori? De veritat es pensa que ni una sola de les 7.000.000.000 de persones que hi ha actualment al món no passarà mai més fam? Impera l’ànim que amb la nostre generació s’acabaran els problemes al món i suposarà, com descriu de forma sarcàstica, la “fi de la història”. Tots aquests propòsits els titlla de sensacionalistes i, a títol personal afegiria populistes, o per “fer el paripé” (com diria Jep Cabestany), adjectiu tant de moda els darrers anys.
Després de llegir unes quantes crítiques i opinions del llibre, m’he fixat que totes passen per alt el més essencial i el que fa el llibre de David Rieff únic: es tracta d’un llibre multidisciplinari. No només tracta el problema des d’una vessant econòmica o política, sinó també sociològica, filosòfica i fins hi tot antropològica. De la tendència a l’especialització i progressiva pèrdua de visió global per part de la majoria d’investigadors (si més no en ciències socials) en vaig discutir personalment amb ell després de la xerrada. Antigament a aquesta gent amb aquesta autoanomenada “multidisciplinaritat” se l’anomenava persona “sàvia”, i sincerament, en queden ben pocs. Per a Rieff, l’últim gran “savi” de fet en el camp econòmic fou Robert Solow, a qui va conèixer personalment. I aquí va ser on vaig recordar Joan Robinson, però per no allargar-nos, vam decidir amablement acomiadar-nos. (Nota 5)
Robert Solow i Joan Robinson – fonts: lexington.wickedlocal.com i atlatszo.hu
Notes
Nota 1) Guiu, R. (16/08/2010). Conclusions del Banc Mundial sobre la crisi alimentària 2006-2008: especulació i descoordinació de polítiques com a factors clau. eKonomicus.https://ekonomicus.com/2010/08/16/conclusions-del-banc-mundial-sobre-la-crisi-alimentaria-2006-2008-especulacio-i-descoordinacio-de-politiques-com-a-factors-clau/
Nota 2) Per als defensors del lliure mercat, estareu d’acord amb mí que aquí s’exposa una de les crítiques típiques i tòpiques [“tèpic”(sic) queda malament] a l’eliminació de barreres al lliure comerç. Però, crec, que també estareu d’acord amb mi que la mateixa recepta “Made in World Bank” no funciona per a tots els països. Ok, no t’he convençut? Parlem-ne!
Nota 3) Hi ha un gran debat sobre quin és el concepte apropiat per fer referència als països en víes de desenvolupament (sic.), principalment perquè molts d’ells justament no estan en “vies” de desenvolupar-se.
Nota 4) pàg. 6
Martinez-Alier, J. (13/01/2011). The EROI of agriculture and its use by the Via Campesina. The Journal of Peasant Studies. https://federated.kb.wisc.edu/images/group235/48430/martinezjoan.pdf
Nota 5)
Diu l’història (llegenda potser) que Robert Solow (MIT, Cambridge, EUA) al realitzar una conferència en l’Universitat de Cambridge (Regne Unit) es va topar amb una pregunta intrigant i que el deixà en ridícul davant els conferenciants: “Com mesura vostè el Capital, Professor Solow?”. Qui ho preguntava era Joan Robinson, en aquell moment estudiant. D’aquesta manera es creu que comença el que es coneix com el “Debat dels dos Cambridge” (el dels EUA i el del Regne Unit), segurament una de les grans confrontacions teòriques que ha tingut l’economia moderna.
No és aquesta simple ressenya d’un llibre exposar ni explicar en profunditat una cosa tant complexa com és la confrontació teòrica del neo-keynesianisme (Solow, Samuelson, Hicks, Tobin, …) contra el post-keynesianisme (Robinson, Sraffa, Kalecki, …). Estimat lector, hi infinitat de literatura al respecte i és difícil seleccionar l’adequada, potser et podria recomanar:
Cohen, A.J., Harcourt, G.C. (Winter 2003). Whatever Happened to the Cambridge Capital Theory Controversies?. Journal of Economic Perspectives. http://pubs.aeaweb.org/doi/pdfplus/10.1257/089533003321165010
I en castellà:
Jiménez, F. (07/2012). La controversia sobre la teoria del capital. Economia – Universidad Católica de Perú. http://revistas.pucp.edu.pe/index.php/economia/article/view/3842/0
Links relacionats
eKonomicus 
4 Responses to “Crítica d’ “El oprobio del hambre” de David Rieff”
Hola Guifré,
Et felicito per l’article! Està molt ben estructurat, és fa interessant des del principi i manté l’interès tota l’estona. El timing és l’escaient, ni curt, ni llarg, i presenta complements (gràfics, fotos i comentaris que criden l’atenció); i sobretot, no és exageradament partidista, doncs dóna arguments des de diferents òptiques. Penso que, periodísticament, és una article molt professional. Felicitats!
Ara bé, una altra cosa, és el contingut.
Hi han coses d’en David Rieff que no s’entenen si provenen d’un savi:
1.- Tots els visionaris de futur que han bassat els postulats en un canvi “d’hàbits” han fracassat (ja ho deia n’Einstein: “És més difícil trencar un prejudici –hàbit– que un àtom).
2.- Amb l’increment geomètric de la població, cóm vol tornar als minifundis?, quants m2 tocarien per persona? Qué fer amb els milers de milions que viuen en ciutats?… Està calculat que si cada persona tingués els m2 mínims, es necessitarien 7 planetes Terra.
3.- Lo del Reagan va ser un èxit, precíssament va confirmar les teories de l’Escola de Chicago (Milton Friedman -nobel 1976). Només que es consulti wikipèdia es veu que en el seu mandat va pujar el PIB una mitja de 4% anual (en front del 1% de seu antecesor) i va crear 20 milions de llocs detreball nous. Per tant, no sé d’on ho treu el Rieff que va ser un fracàs! (un altre tema és que gran part del PIB es va fer augmentant el doble la despesa militar, i això des de la moral d’avui està mal vist, no pas en la moral de l’època).
4.- Lo de les polítiques econòmiques alternatives estàn molt bé per vendre llibres; però quan va arribar l’hora de posar-les en pràctica tots els autors de llibres es van tirar enrrera. Quan el govern grec va dir “no” a la Merkel, va demanar als Nobels alternatius del moment (Krugman, Willianson, Ostrom, etc…) què podien fer? Quines alternatives hi havia? I va rebre un gran silenci per part de tots els alternatius. A l’hora de la veritat es van “acollonir”. Perqué una cosa és filosofar (qué és gratis, i està ben vist); i una altra cosa és crear llocs de treball reals, reals (això és més difícil, i sovint els empresaris que els creen estàn mal vistos, a Espanya especialment). D’aquest tema en Roger Guiu va fer un molt bon article a Ekonomicus.
5.- Finalment, això d’acabar amb la fam al món, no és una utopía nova (una utopia a la que no hem de renunciar); ja a la Roma Imperial, en els anys àlgids, arribaven els baixells del nord d’Àfrica carregats de cereals, i es repartien gratis a tota la població; i ja donaven per fet que ja mai més no es tornaria a passar gana.
Disculpa’m que tingui una visió alternativa sobre els alternatius. En realitat, el moviment alternatiu ja fa molts anys que dura i ja s’ha convertit en algo clàssic, en algunes coses fins i tot “carca”; necessitem algo nou! <Algo que sigui creatiu i brillant; i no simplement portar la contrària per portar-la.
Torno a l'inici: L'article, periodísticament, és perfecte. M'ha agradt molt!
Una abraçada,
Aníbal Barca
[…] amb el nostre recent article sobre David Rieff, Dimarts 15 la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB es debatrà sobre els Objectius de […]
[…] ho vàrem comentar en un dels nostres darrers articles, hi ha un gran debat sobre quin hauria de ser el concepte apropiat per fer referència als països […]
Hola Aníbal,
Gràcies per llegir-lo. En quant al que comentaves:
T’agraeixo molt les aportacions i respecte als punts que has comentat:
1. Tot i que no es parla específicament d’hàbits, no creus per tant que hi hagi hagut un canvi? D’això tracta el marketing i el Big Data, no?
2. Ell específicament no és pertidari dels “minifundis” com dius (de fet és crític amb tot). I no es tractaria de cuadricular el planeta jajajajaja però sí posar sobre la taula conceptes com els que hem comentat com “sobirania alimentària”, desenvolupament sostenible”, … és important.
3. Respecte Reagan dius que va ser un èxit en creixement de PIB, etc. Bé, el Rieff no tracta tant específicament el que comentem, però Reagan va cometre un error pensant que si baixava impostos pujaria la recaptació, quan al final va baixar. Aquí un link que ho diu –> http://www.economiaparaprincipiantes.com/2014/06/que-es-la-curva-de-laffer/
o també a Expansión: http://www.expansion.com/diccionario-economico/curva-de-laffer.html
4.- Completament d’acord, agraeixo la reflexió, sí el Roger té un bon article :) Tot i això, estaria relacionat amb el Punt 2.
5.- També agraeixo l’apunt històric :)
Gràcies Aníbal!!
Amílcar