La Corba de l’Elefant: Globalització i Desigualtat
Els darrers anys segurament li hauran xiulat bastant les orelles a l’economista serbi Branko Milanovic. Des que el 2012 va publicar l’article sobre l’anomenada corba de l’elefant (Elephant Chart) molt s’ha discutit sobre el tema: a favor, en contra, amb matisos, etc. Fins hi tot Krugman ha dit la seva. Però comencem pel principi:
Què és la corba de l’elefant?
L’anomenada Elaphant Chart (per la seva forma) representa els canvis en els ingressos reals de la població mundial entre els anys 1988 i 2008. L’eix vertical mostra el percentatge de canvi en els ingressos durant aquest període, mentre l’eix horitzontal mostra en quin percentil es situa la població (és a dir, la gent entre el 0% i el 5% representaria el 5% més pobre de la població mundial, mentre que els que estan entre el 95% i el 100% representaria el 5% més ric). Milanovic representa per cada 5% un punt en la gràfica, però a més, en el punt 99% (l’1% més ric del món) situa un altre punt, que com veiem marca el punt final del que seria una trompa d’elefant. Tota la gràfica està calculada en dòlars internacionals del 2005. (NOTA 1)
Què ens diu la corba?
Punt 1. L’ascens de la classe mitja d’algunes economies en vies de desenvolupament (NOTA 2)
Els pics més alts de la gràfica es troben al voltant dels percentils 40 a 60%. Això és la classe mitja de països com la Xina i l’Índia per exemple. Comparativament, un xinès de classe mitja segueix tenint una renda inferior al que considerariam una persona pobra als països “rics”, però aquesta renda va millorar fins un 80% entre 1988 i l’any 2008. Molts analistes senyalen les deslocalitzacions d’empreses com un dels desencadenants. Per què? Amb el creixement del comerç internacional i la competència, és a dir, un procés d’externalització de la producció de moltes fàbriques cap a països en “vies de desenvolupament” (sic), s’acaben elevant també els ingressos de la classe treballadors dels països més pobres –encara que, sí, a costa de condicions laborals infrahumanes en ocasions. El que cobren treballant en aquestes indústries segueix sent més del que podrien guanyar com a agricultors de subsistència a les zones rural de Xina o Índia si no haguessin emigrat als anys 80 i 90 cap a les grans urbs.
Punt 2. Pèrdua o estancament de les classes mitjanes en els països desenvolupats
De manera simplista, podem dir que el rang dels percentils 75-85%, és a dir, la classe mitja dels països desenvolupats, experimenta un estancament o retrocés (l’únic de tot el gràfic). És evidentment que aquest estancament no és igual per a tots els països. L’informe complert relata que és major en països com els Estats Units, el Regne Unit, França o Japó.
Enmig d’aquest garbuix encara que sembli mentida, Espanya amb un salari de 14.000 euros bruts anuals es situaria entre el 10% de la població mundial amb més ingressos, és a dir, entorn als percentils 85-95%.
Branko Milanovic. foto: Katharina Poblotzki
Punt 3. L’1% més ric del planeta és encara més ric
Ara fixem-nos en l’últim punt de la gràfica, el que representaria la punta de la trompa de l’ elefant. Aquest últim punt representa l’1% més ric del planeta, és a dir, els rics en els països desenvolupats. Veiem com la riquesa d’aquest conjunt de persones ha augmentat de mitjana un 60% durant el període 1988-2008. Pot ser que aquest sigui un dels grans problemes de la desigualtat? Sens dubte.
Com hem dit abans, alguns analistes senyalen les deslocalitzacions d’empreses com un dels desencadenants. La relació no és difícil de fer: externalitzar a altres països la producció d’una fàbrica, per exemple, per reduir costos laborals i, ceteris paribus (la resta es manté constant), acaben desencadenant majors beneficis que acaben en mans del/s propietari/s de l’empresa (l’1% més ric). Sense anar més lluny el Nobel Joseph Stiglitz té un capítol en el seu darrer llibre titulat “Una política macroeconómica y un banco central por y para el 1 por ciento”.
Punt 4. El 5% més pobre s’estanca
La majoria d’articles que tracten l’Elephant Chart, obvien el que a nosaltres ens ha cridat més l’atenció: Què passa amb el 5% més pobre? Doncs que segueix igual: s’estanca i per tant augmenta la seva desigualtat respecte a altres grups. Aquest 5% representa als pobres en països pobres.
Conclusions polítiques: Nacionalisme, Brexit i Trump
Des de la publicació el 2013 d’el llibre ”El Capital al segle XXI” de Thomas Piketty, que un escrit econòmic no tenia tanta repercussió, sobretot per tal d’explicar fenòmens polítics. Alguns senyalen com la globalització ha provocat un creixement desigual i aquest creixement desigual ha tingut conseqüències per a tots conegudes: nacionalisme, Brexit i alguns hi veuen també la victòria de Trump. Com pot ser? Un sociòleg ho explicaria millor, però la pèrdua adquisitiva o l’estancament de la classe mitjana (Punt 2) segurament hi ha contribuït. El Washington Post sense anar més lluny relacionava ambdós conceptes.
Mentre l’establishment defensa la globalització com un procés positiu (TTIP, CETA, etc.), la població ho veu com una eina per la qual l’elit política en treu rèdit. Manel Manchón en un article recent cita l’obra de Nicholas Eberstad Men without work on s’explica com bona part de l’atur dels EUA és encobert i no compta per les estadístiques oficials. En concret:
“Un de cada sis hombes entre 25 y 54 anys, molts d’ells blancs en zones en les que ha perdut la indústria (els votants de Trump) han renunciat [a buscar feina]”.
Deixant a banda si les eleccions nord-americanes varen ser distorsionades pels serveis secrets russos, pot ser aquest descontentament el que ha provocat el vot republicà? Sens dubte molts analistes polítics s’han agafat com un ferro roent a l’argument de la desigualtat de l’Elephant Chart proposat per Milanovic.
Crítiques a la corba
Com si es tractés de la Llei de Say que s’ensenya a segon curs de carrera, per posteriorment a tercer dir que és falsa (NOTA 3), prosseguirem a fer un petit recull d’algunes de les principals crítiques que ha rebut la “Corba de l’Elefant”:
– Treure conclusions actuals d’una corba que arriba fins al 2008, fa 8 anys, pot ser sens dubte erroni, malgrat fa poc Milanovic n’ha tret un llibre: Global Inequality.
– La corba compara grups de persones, per percentils, del 1988 amb grups de persones del mateix percentil 20 anys més tard. Pot ser que no es tracti de les mateixes persones, no? I fins hi tot que no siguin del mateix país. No podem saber del cert si aquella persona que al 1988 estava al percentil 50% ara al 2008 està al 55% o al 45%. Només sabem que aquells que ara estan al percentil 50% tenen més ingressos que aquells que fa 20 anys estaven a la seva mateixa posició relativa.
– Els països de 1988 i 2008 són força diferents, com per exemple, els derivats de l’extinció de l’Unió Soviètica. I el tipus de treballs i ocupacions a cada posició de la corba, també.
– El fet que les rendes més baixes tinguin una natalitat més alta, la demografia, pot alterar la corba. D’aquesta manera, si tot fos ceteris paribus (es mantingués constant) la diferència entre rics i pobres augmentaria pel simple fet que els pobres tenen més fills.
– La corba de l’elefant no es centra en la riquesa, sinó en la renda (income). Com molta altra gent, el sociòleg Geoffrey Ingham (U. Cambridge) en el seu llibre Capitalismo cita:
Geoffrey Ingham, professor de sociologia a la Universitat de Cambridge i fellow al Christ’s College. – font: sociology.cam.ac.uk
“La desigualdad de la riqueza […] es mayor que la desigualdad de la renta y está creciendo a un ritmo mayor”. (NOTA 4).
Per a Ingham el debat no hauria de girar, per tant, entorn als salaris, com al voltant de la propietat (de capital o financera). Ho sigui o no en realitat, Ingham no s’autodefineix com a comunista.
Articles relacionats
Ens agradaria citar alguns textos relacionats amb la desigualtat dels que no estem potser ideològicament d’acord, però que creiem interessants. Segurament molts d’ells són rebatibles, bé doncs, d’això es tracta, no?
- Article original de Branko Milanovic citat, almenys, més de 200 vegades:
http://documents.worldbank.org/curated/en/959251468176687085/pdf/wps6259.pdf
- El Fòrum Econòmic Mundial en un article del passat mes d’octubre va criticar durament la corba de l’elefant:
- L’economista Guillem López i Casasnovas defensava en un recent article a La Vanguardia que la desigualtat durant la crisi no ha crescut:
http://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia-1ª-edición/20161129/282724816539053
- Dit per activa i per passiva, Xavier Sala-i-Martin és de l’opinió que la pobresa al món va en retrocés. Aquí va un article del 2010 juntament amb Maxim Pinkovskiy:
http://voxeu.org/article/parametric-estimations-world-distribution-income
- Desigualtat als Estats Units i la corba de l’elefant
http://www.nytimes.com/interactive/2016/09/06/upshot/up-geo-inequality.html
6. Conferència conjunta de Branko Milanovic (Banc Mundial), Joseph Stiglitz (Columbia U.) i James Galbraith (Texas U.) sobre Global Inequality a Heyman Center for the Humanities el 22/02/2013
Notes
(NOTA 1) Què és el dòlar internacional?
El dòlar internacional és una moneda hipotètica que té el mateix valor que el dòlar dels EUA. Es va inventar el 1960 pels economistes del Banc Mundial Roy C. Geary i posteriorment desenvolupat per Salem Hanna Khamis, per això a vegades se’l coneix com a “dòlar Geary-Khamis”. Per a què es fa servir? Generalment s’utilitza per comparar el valor de les coses mitjançant la Paritat del Poder Adquisitiu (PPA). Dit en altres paraules, és la quantitat d’unitats monetàries locals que es necessiten per adquirir, dins del país en qüestió, la mateixa quantitat de béns que als EUA es comprarien amb un dòlar nord-americà.
El càlcul del dòlar internacional no és senzill. Per tenir una idea més concreta, consultar el següent article de les Nacions Unides:
http://unstats.un.org/unsd/methods/icp/ipc7_htm.htm
(NOTA 2)
Ja ho vàrem comentar en un dels nostres darrers articles, hi ha un gran debat sobre quin hauria de ser el concepte apropiat per fer referència als països en víes de desenvolupament (sic.), principalment perquè molts d’ells justament no estan en “vies” de desenvolupar-se.
(NOTA 3)
L’objecte d’aquest article no és entrar en detall sobre el que se suposa que és la Llei de Say i ni molt menys posar en dubte el pla d’estudis de la Universitat. Simplement direm que la l’esmentada llei fou formulada per l’economista francès Jean-Baptiste Say el 1803 (sí, molt actual tot plegat) on citava que l’oferta crea la seva pròpia demanda, no al inrevés. És a dir, no pot haver-hi excès de demanda si no existeix oferta.
Keynes amb la publicació el 1936 de la seva “Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner” contradiu la Llei de Say, tot dient (de manera molt simplificada) que l’excès d’oferta no disminueix el preu, sinó que el mercat es manté en situació de desequilibri a llarg plaç. Això funciona d’aquesta manera en un mercat com el del treball per exemple.
Avui en dia la gran majoria d’economistes descarta la llei de Say, en serien un exemple Krugman, Blanchard, Summers, …
Més informació –> http://seminaritaifa.org/descarregues/Corrents_tradicionals/Sardoni.pdf
O bé https://www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/jep.13.1.195
(NOTA 4)
Per a realitzar tal afirmació, Ingham es basa en els següents articles/llibres:
– DUMÉNIL, G., y D. LÉVY (2004): Capitalism Resurgent. Cambridge, MA: Harvard University Press.
– pag. 121-141 OSBERG, L. (2003): “Long run trends in income inequality in the United States, UK, Sweden, Germany and Canada”, Eastern Economic Journal
– ATKINSON, A. y T. PIKETTY (eds.) (2007): Top Incomes over the Twentieth Century. Oxford: Oxford University Press.
eKonomicus 
One Response to “La Corba de l’Elefant: Globalització i Desigualtat”
[…] però a la vegada, també ha augmentat la desigualtat. Els experts parlen de la “Corba de l’elefant” i cóm aquest va “aixecant la […]