Una mirada independent a l'economia internacional

Història de Vladimir Putin (fins 1999)

Nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg) el 1952, Vladimir Putin és una de les persones més influents del món. La vida d’aquest fill únic de pare invàlid és una peripècia, segurament per a molta gent desconeguda. Al llarg del 2010 vàrem publicar un seguit de quatre articles dispersos sobre qui és en realitat l’actual President rus, que ara hem intentat recopilar en un de sol.

(I) Infantesa, Estudiant de Dret, KGB i  final de la URSS – (1952-1991)

Com ja hem dit, tot i que pot sorprendre, l’actual President rus és fill d’un invàlid de guerra que va ser condecorat per la seva actuació en la defensa de Leningrad contra l’Exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.

El 1970 es va matricular en Dret per la Universitat Estatal de Leningrad, on obtingué bones qualificacions, tot fent una tesi sobre la política als Estats Units i l’Àfrica. Només llicenciar-se, el 1975, va començar a treballar a la seu local del Comitè de Seguretat de l’Estat (KGB), concretament en un departament anomenat Servei Número U. Aquest no es tractava encara del cèlebre Primer Directori Principal (FCD) del KGB, encarregat de la intel·ligència estrangera, sinó d’una oficina subsidiaria, existent en cada ciutat important de l’URSS, que funcionava també com a oficina de reclutament.

young-vladimir-putin-2

El 1985 neix la seva primera filla, María, i un any més tard, la segona: Katerina, fruit de la seva relació amb la professora d’escola Liudmila Pútina. És durant aquest període, 1985 – 1990, que va treballar a Dresden (llavors ciutat d’Alemanya de l’Est) en la unitat d’investigació política i militar. Després del desmantellament de les oficines del KGB a Dresden el 1989, tornà a Leningrad. Es diu que durant alguns mesos va estar sense feina i que contemplà la idea de ser conductor de taxi. En una realitat paral·lela hagués estat curiós viatjar a San Petersburg i deixar-se portar per un taxista anomenat Vladimir Putin. Bé, deixant a un costat els sensacionalismes, el 1984 va seguir un curset d’un any a l’ Institut d’Intel·ligència Bandera Roja, on va adquirir els coneixements necessaris d’alemany, a més de nocions d’espanyol, francès i anglès, per servir des de l’any següent, 1985, a l’Alemanya Oriental, fonamentalment a Dresden i a Berlín. Les tasques del jove Putin eren la investigació política i militar: Anàlisi d’expedients polítics de ciutadans de la RDA, informacions subministrades pels agents d’espionatge industrial, tasques d’enllaç entre el KGB i el servei de seguretat germanooriental (SSD, més conegut com Stasi) i reclutament d’agents.

vladimir_putin_in_kgb_uniform

Vladimir Putin amb l’uniforme del KGB

En aquest període, o bé Putin no va adquirir responsabilitats especialment importants o bé el seu anonimat va ser complet, ja que quan va passar al primer pla d’actualitat el cèlebre Markus Wolf (Nota 1) va assegurar no haver sentit a parlar d’ell en tots els anys que va estar al capdavant de l’espionatge de la RDA.

El 1990, poc després de ser transferit de l’FCD al molt menys prestigiós directori de personal i de prestar assessoria en assumptes de cooperació internacional al rector de la seva antiga universitat, Putin va abandonar el servei actiu al KGB (Nota 2) i va entrar en el cercle de col·laboradors d’Anatoli Sobchak, antic professor seu a la facultat de Dret i, com a diputat al Congrés Popular de la URSS, un dels més preclars partidaris de la Perestroika de Mikhaïl Gorbatxov. El 20 d’agost d’aquest any, amb Sobchak convertit en alcalde de Leningrad i en plena incertesa pel cop d’Estat comunista contra Gorbatxov,  l’anomenat Putsch de Moscou (Nota 3), del dia anterior, Putin es va donar de baixa de la reserva del KGB i va passar a dirigir el comitè de relacions internacionals de l’ajuntament de Leningrad, encarregat d’atreure inversors i desenvolupar la col·laboració amb els socis estrangers.

(II) Inici de la carrera política – (1991-1996)

sobchak1

Anatoli Sobchak (centre) amb Vladimir Putin (esquerra) – Font: Kommersant

Posteriorment, de 1994 a 1996 pujà un esglaó i es convertí en primer tinent d’alcalde de la rebatejada Sant Petersburg, tot conservant les competències. La gestió de Putin a l’antiga ciutat dels tsars es considerar com a positiva, ja que, movent els contactes de la seva època com espia, va contribuir a que importants firmes alemanyes fessin inversions en infraestructures i participéssin en “joint ventures” amb el consistori, si bé les presumptes irregularitats en la concessió de llicències d’exportació de metalls a productors locals van ser objecte d’algunes investigacions per part de diputats locals.

El setembre de 1995 va ser elegit per encapçalar la secció local de Nostra Casa és Rússia (NDR), partit centrista organitzat pel primer ministre Víktor Txernomirdin i que llavors constituïa el suport polític del president Borís Ieltsin. Quan Sobchak, que havia caigut en el descrèdit entre escàndols de corrupció i acusacions de mala gestió, va perdre les eleccions municipals de juny de 1996 davant el candidat unitari de l’oposició democràtica, Vladímir Iàkovlev, Putin, que havia dirigit la campanya del seu cap, va acabar també el seu treball com a regidor. Tot i això, Putin seguí fidel a Sobchak (mort el febrer de 2000) que li havia obert les portes de la política, ajudant durant la seva estada a França per rebre tractament mèdic i per resguardar l’assetjament judicial pels presumptes delictes d’abús de poder i malversació.

Posteriorment, l’agost del 1996 fou nombrat adjunt també del director d’Assumptes Exteriors, Pavel Borodin, dirigida al seu torn pel liberal Anatoli Txubais, encarregat, entre d’altres menesters protocolaris, d’adjudicar les residències i vehicles oficials als alts funcionaris del Kremlin. Putin va passar, el 26 de març de 1997, a cap del directori o departament principal, que controlava tots els altres departaments, i després, el 25 de maig de 1998, a vicecap de l’Administració Presidencial, encarregat de les relacions amb els ens territorials de la Federació.

(III) Cap dels Serveis Secrets i Cap del Consell de Seguretat (1996 – 1998)

fsb2

Seu central de l’FSB, Serveis Secrets Russos, a Moscou – Font: Panoramio

Més tard, i segurament tenint en compte el seu passat al KGB, fou nombrat per Ieltsin com a Director del FSB (Serveis Secrets Russos), ja amb rang ministerial, en lloc de Nikolai Kovalyov. L’FSB, que donava feina a 75.000 persones, havia estat constituït el 12 abril 1995 mitjançant un decret llei de Ieltsin per substituir el Servei Federal d’Intel·ligència (FSK), al seu torn l’agència que interinament havia reemplaçat al KGB el desembre de 1993. (Nota 5)

Quan es va conèixer aquesta promoció la premsa russa es preguntà: “Qui és Vladímir Putin?”. En efecte, el flamant director de l’FSB era un perfecte desconegut per al públic rus (i no rus) i sobre el seu ascens no es van posar d’acord els observadors, per a uns, obeïa a la necessitat de posar al capdavant d’un servei reorganitzat i reforçat en les seves funcions seguint la pauta del KGB a un competent ex oficial familiaritzat amb les qüestions de seguretat i intel·ligència, altres, però, van parlar de nomenament “polític” i establir la seva lleialtat a tota prova i la seva aversió a robar protagonisme als seus caps, com les veritables qualitats per les que Ieltsin l’havia escollit.

L’octubre de 1998 va entrar a formar part del Consell de Seguretat de la Federació Russa (SBRF), òrgan que, juntament amb el també una mica difuminat en les seves competències, aparell presidencial, representa una estructura paral·lela del poder federal, fora del control de la Duma estatal tot i ser més decisiu que el Govern Federal.

(IV) Primer Ministre i el conflicte txexè (1998 – 1999)

L’agost del 1999, el llavors president Ieltsin, el nombra viceprimer ministre i primer ministre en funcions, fent-lo d’aquesta manera el seu successor, tot indicant:
“La persona capaç de consolidar la societat i obtenir els suports necessaris per assegurar la continuïtat de les reformes”.

Russia's President Vladimir Putin speaks as former Russian president Boris Yeltsin (R) smiles in Moscow in this June 12, 2004 file photo. Yeltsin has died, according to Interfax April 23, 2007. REUTERS/Sergei Karpukhin/Files (RUSSIA)

Aquesta presentació va fer preguntar-se a la premsa russa sobre si el que pretenia Ieltsin era un col·laborador dòcil per declarar l’estat d’emergència i suspendre les properes eleccions legislatives i presidencials, posant com a excusa la desestabilització de la República de Daguestan per guerrillers txetxens,. (Nota 6)

La primera gran mesura del ja Primer Ministre Putin fou l’inici de les hostilitats contra Txetxènia, degut a diversos atacs terroristes: al setembre, els sagnants atemptats a la ciutat daguestaní de Buynaksk i en el mateix Moscou, on els dies 8 i 13 dos grans explosions en uns blocs d’apartaments van matar més de 200 persones, així com una nova i violenta incursió al Daguestan , van mobilitzar a la aclaparada opinió pública en favor d’un càstig contundent a la República de Txetxènia. Tot i això, que la connexió establerta per Putin entre els terroristes i les autoritats de Grozni (capital de Txexènia), a les quals va acusar, com a mínim, de no haver volgut impedir els atemptats, i fins i tot la pròpia naturalesa terrorista dels mateixos en tant que comesos per rebels txetxè-daguestanís, no van ser demostrades. Alguns observadors, fins i tot, s’han aventurat a estudiar l’autoria dels mateixos serveis secrets russos, amb inconfessables propòsits.

Russian soldiers fire artillery at rebel positions near the village of Duba-Yurt, 30 kilometers (18 miles) south of the capital Grozny, Saturday, Jan. 22, 2000. Russian troops battled Islamic rebels Sunday in increasingly intense war for control of Grozny, military officials said. (AP Photo/Maxim Marmur)

Font: photographer.ru

S’inicià d’aquesta manera la Segona Guerra Txexena (Nota 7), i que catapultà a Putin com un dels polítics més ben valorats del país. La guerra, però, va derivar en massives violacions dels drets humans, fins al punt de acusar a les forces federals d’acarnissament de la població civil i de pràctiques genocides. Recordem que la decisió de tallar la desestabilització del Caucas en la seva arrel mitjançant la invasió i ocupació de Txetxènia la va adoptar Putin en el si del SBRF (recordem, Consell de Seguretat de la Federació Russa), on fins al 15 de novembre va seguir exercint com a secretari interí a més de com membre de ple dret en ser el Primer Ministre. En aquella data, Putin pujar a la Secretaria del SBRF, que, igual que el seu substitut al capdavant del FSB a l’agost, Nikolai Patrúshev, era també un natural de Sant Petersburg i ex oficial del KGB, el que va confirmar que el Primer Ministre s’estava envoltant de col·laboradors de la màxima confiança i tallats pel seu mateix patró.

NOTES

(Nota 1): Antic espia alemany. Durant 34 anys cap dels serveis secrets de la Stasi a l’estranger.

(Nota 2) Tot i que hi ha autors que sostenen que seguí treballant activament per als serveis secrets russos fins a 1991.

(Nota 3) El putsch de Moscou va ser un intent de cop d’estat a la Unió Soviètica que durà 3 díes, entre el 19 i el 21 d’agost del 1991, en que participaren diversos membres de la “linia dura” del Partit Comunista, que pensaven que el programa de reformes del llavors president Gorbachov havia arribat massa lluny. Tot i que no es sap del cert el paper concret que hi jugà, el KGB fou determinant.

(Nota 4) Tot i que hi ha autors, entre ells polítics demòcrates, que sostenen que seguí treballant activament per als serveis secrets russos fins 1991.

(Nota 5) L’FSB sumava a les competències del FSK (les operacions d’intel·ligència a l’estranger) les tasques de seguretat interior assumides pel KGB, com la lluita contra el crim organitzat i el terrorisme, així com la vigilància de tot el referent a la seguretat nuclear i a la producció de minerals estratègics, atribucions totes que ara, amb l’afebliment general de l’autoritat i l’imperi de llei, cobraven una especial importància.

(Nota 6) Precisament a aquesta solució s’hauria mostrat hostil Stepashin, al seu torn un vell company de Putin des dels seus anys a Sant Petersburg i que juntament amb el seu predecessor en el càrrec, Yevguieni Primakov, integrava la tríada de primers ministres de Ieltsin sortits dels serveis secrets.

(Nota 7) La Segona Guerra Txetxèna va començar amb l’atac terrestre del 30 de setembre i que va estar acompanyada de bombardejos aeris a partir del dia 5. Es va presentar com una operació antiterrorista limitada a la destrucció dels campaments guerrillers, però amb el progrés de les operacions militars va revelar el seu veritable objectiu: posar fi definitiu a les aspiracions independentistes txetxenes i aixecar un obstacle per a l’acceptació per Azerbaidjan, Kazakhstan i Turkmenistan del pas per la xarxa d’oleoductes russos, ja en servei o bé en construcció, dels seus futurs subministraments de gas i petroli a Europa.

Informació relacionada

(1)   Biografia de Putin pel Washington Post

http://www.washingtonpost.com/wp-srv/inatl/longterm/russiagov/putin.htm

(2)  Llibre- Autobiografia de Vladimir Putin: “First person: an astonishingly frank self-portrait by Russia’s president”

http://books.google.es/books?id=AYzDoBwNR0sC&dq=vladimir+putin+first+person&source=bl&ots=g7AytQIXPd&sig=in_UUNv8AVctAd29BwXc9lhzJuc&hl=es&ei=W6XlS7_2GMXcsAauv9WcBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCsQ6AEwAQ

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS