Una fortificació a la deriva
Les claus per entendre la situació dels estibadors
La vida que ens envolta depèn del transport marítim. La majoria dels productes que tenim el nostre abast han passat la major part del seu temps a alta mar. Ens hem acostumat a consumir fruita fora de temporada o vestir samarretes produïdes a milers de kilòmetres de distància que s’han transportat amb vaixells fins els nostres ports. Tot això ha estat possible principalment per l’evolució del comerç internacional en les darreres dècades, la revolució del contenidor i l’eliminació de les barreres comercials, fins al punt que el 60% de les exportacions i el 85% de les importacions espanyoles es canalitzen a través del sistema portuari, segons Puertos del Estado (principal gestor dels ports espanyols i organisme depenent del Ministeri de Foment). Els ports acaben aportant ja un 20% del PIB del sector del transport, fet que es tradueix en un 1,1% del PIB espanyol.
No obstant, tot i els grans canvis produïts, el sector a Espanya conté una peça clau d’aquest engranatge que s’ha mantingut immutat durant tot aquest temps: els estibadors portuaris.
L’estibador és el treballador portuari que s’encarrega de carregar, descarregar i posicionar la mercaderia al vaixell. Antigament, el treball requeria d’una gran força física, però actualment, l’homogeneïtzació del contenidor i l’ús de maquinaria especifica n’ha facilitat el procés de col·locació. No obstant, segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), es reconeix que aquests treballadors estan sotmesos a un alt risc d’accidentalitat associat al moviment de la mercaderia.
El sector de l’estiba a l’estat espanyol està integrat per tres organismes principals. En primer lloc, la patronal, l’Associació Nacional d’Empreses Estibadores i Consignatàries (ANESCO), la qual és la principal interlocutora empresarial en l’àmbit de la negociació col·lectiva sectorial estatal. En segon lloc, el principal sindicat dels estibadors anomenat Coordinadora Estatal de Treballadors de Mar (CETM), que es va fundar l’any 1978 i té com a objectiu defensar els interessos dels seus afiliats. Per últim, la Societat Anónima de Gestió d’Estibadors Portuaris (SAGEP) que es regeix per posar a disposició dels seus accionistes els treballadors que necessitin. A més, totes les empreses que presten el servei d’estiba han de participar en el capital de la societat.
Però per què es tan important regular la situació dels estibadors portuaris a l’estat espanyol?
Treballadors de le Havre. Foto de l’artista JR.
Font: blog-infoestiba
On érem
L’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l’any 1986 va suposar l’obertura comercial però també un canvi de rumb en les polítiques públiques. Tot i els esforços i reformes produïdes en les polítiques de comerç des d’ençà, el sector de l’estiba va quedar immune a qualsevol canvi –sobretot a l’oferir una ferotge resistència al principal punt del debat actual: la necessitat de liberalitzar la contractació de treballadors i conseqüentment ajustar els salaris a la productivitat del sector.
Segons el Boletín Oficial del Estado del 27 d’Octubre de 2012, el Ministeri de Foment determina les titulacions de formació professional exigibles per la prestació del servei portuari en la manipulació de mercaderies. Addicionalment, per tal de poder realitzar treballs d’estiba es requereix de carnet de conducció de vehicles pesants (C1) així com un examen psicotècnic i de cultura general. Una vegada s’ha entrat a formar part de la plantilla de la societat SAGEP, el treballador inicia un període de formació de màxim dos anys per a, tot seguit, passar a tenir un contracte indefinit a temps complert.
Fins ara, les empreses que operen als ports espanyols estan obligades, per llei, a participar en el capital i a contractar els estibadors de la SAGEP. Per tant, l’empresa té el monopoli en l’oferta de treballadors i en la seva contractació, fet que genera una barrera d’entrada per a treballadors externs que no formin part de la SAGEP. Un candidat a estibador ha de realitzar els exàmens a través de l’empresa, que és qui determina el número de treballadors de l’estiba en cada port.
A més, a banda de la monopolització en la contractació, els salaris dels treballadors també estan qüestionats al debat actual. Les jornades de treball són de 6 hores de dilluns a diumenge en qualsevol franja del dia i la nit. Els salaris de cada treballador depenen del port on treballa i no del seu nivell d’estudis o la seva productivitat. En aquest sentit, el salari ve fixat i garantit per conveni col·lectiu i aquest es d’uns 1.026 euros a Valencia o 1.200 euros a Algeciras. Addicionalment, en funció del volum de tràfic del port, s’estableix un marge de productivitat i uns complements salarials que amplien les remuneracions. Així, segons la patronal, el sou mig d’un estibador es de uns 68.000 euros anuals. Una xifra molt diferent al que asseguren els sindicats, els quals apunten que el sou mig es d’uns 30.000 euros anuals.
Per tant, el sector de l’estiba s’estructura de forma associativa per tal d’autoprotegir els seus propis drets laborals. S’organitzen a través de societats anònimes que exigeixen la contractació dels seus propis treballadors. Els 6.127 estibadors actuals, per la seva banda, tenen un salari garantit per conveni i treballen a jornada específica degut a que funcionen en puntes de productivitat i fan front a un cert marge d’accidentalitat.
On estem?
El punt de partida de la situació actual, la podem situar a la sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el dia 11 de desembre de 2014. En la seva resolució s’establia que l’estat espanyol estava vulnerant la normativa europea a la llibertat de contractació i garantia de la competència en el fet d’obligar a les empreses operadores de terminals a inscriure’s i participar en el capital de la SAGEP.
El govern tot i haver pogut aprovar un decret llei amb majoria absoluta en anteriors legislatures, ha esperat a les reiterades exigències de la Unió Europea i ha hagut de fer front a una sanció de 21 milions d’euros i una multa 134.000 diaris fins a resoldre el conflicte. Tot i l’intent fallit del passat mes de febrer, aquest mes s’ha aprovat el nou decret de l’estiba.
El nou decret 8/2017 del 13 de Maig de 2017, s’intenta adaptar als requisits europeus de flexibilització i llibertat de contractació per tal de garantir la competència al sector portuari. En aquest sentit, les empreses que vulguin operar als ports espanyols no hauran de participar ni contractar obligatòriament els estibadors de la SAGEP, que deixen de tenir una relació laboral especial. No obstant, la nova norma contempla un període transitori de tres anys fins que es consolidin definitivament les noves empreses de treball temporal anomenades “Centros Portuarios de Empleo” (CEP).
El nou decret preveu l’eliminació, de forma gradual, de les SAGEP i la substitució d’aquestes per empreses de treball temporal. Els sindicat majoritari CETM critica la mesura ja que considera que el fet de eliminar les SAGEP provocarà la pèrdua de llocs de treball i de registra d’estibadors. Fet que, segons ells, suposarà que les empreses de servei d’estiba actuaran de forma similar a les empreses de treball temporal (ETT). A més, preveuen que el fet de liberalitzar la contractació farà que els salaris es vegin reduïts fins a un 60%. Ells han proposat la creació d’un registre de treballadors per tal d’evitar la doble contractació, però els organismes europeus ho han rebutjat.
Ara doncs, la Unió Europea i el Ministeri de Foment respiren tranquils. No obstant, les amenaces per part dels sindicats segueixen sent constants.
On anem?
Comença una nova etapa pel sector de l’estiba a l’estat espanyol. A dia d’avui encara hi han moltes diferències en salari, horaris i organització del sector a nivell europeu. La falta d’una regulació portuària comuna, fa preveure que la situació seguirà dilatant-se en el temps i noves reformes acabaran venint. Aquest només ha estat el primer front.
Per una banda, la nova estructura de contractació sense la figura canalitzadora de la SAGEP generarà malestar als treballadors que es veuran amenaçats per un ajustament de l’oferta dels llocs de treball degut a la possibilitat d’entrada de nous treballadors. L’efecte immediat es l’amenaça a la paralització del moviment de mercaderies als ports espanyol, fet que s’estima a unes pèrdues de 50 milions d’euros diaris i el perill de falta de subministrament de béns i serveis. El nou decret contempla un any de marge per l’adaptació dels nous paràmetres. Caldrà veure com reaccionen els actors implicats fins que l’aigua es torni a calmar.
eKonomicus 
Deixa un comentari