Entrevista a Alejandro Estruch (II): Keynes, Deirdre McCloskey i “El Topo”

Foto: Xavier Ruiz

L’ Alejandro Estruch és professor de Política Econòmica Espanyola i de la Unió Europea a la Universitat de Barcelona. Per a nosaltres es tracta d’una entrevista diferent i especial pel fet d’haver estat un dels nostres professors estrella quan estudiàvem. És per això que ens fa especial il·lusió donar “rienda suelta” a temàtiques diverses. Certament, l’Alejandro és un Mestre de la Paraula: recordem que havia estat al Cafè de la República amb Joan Barril, té dos llibres publicats tractant la desigualtat i l’estat del benestar, a més d’infinitat d’articles acadèmics, i a diaris tan diversos com l’ARA, El País, El Periódico, etc.

[Part de l’entrevista realitzada el 31/03/2017 a la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona. 1a part: Entrevista a Alejandro Estruch (I): Les eleccions franceses i el populisme. L’entrevista completa l’anirem publicant més endavant]

eKonomicus: Ens podries anomenar un economista?

Alejandro Estruch: John Maynard Keynes, perquè hi ha un abans i un després d’ell.

eKonomicus: I un llibre d’economia?

A.E.: Ensayos de Persuasión de Keynes. S’expliquen grans problemes econòmics, però amb voluntat de que tothom ho entengui. Mentre no tothom pot llegir la Teoria General de Keynes i entendre-la, els Ensayos de Persuasión sí, perquè aquesta és la intencionalitat del mateix llibre. I és que si aquesta ciència que mirem de fer nosaltres té algun sentit, és el de tenir algun tipus de rellevància en la societat. Per tant, una economia que no es pugui explicar d’una manera que la gent l’entengui, em sembla que no és interessant. Evidentment necessitem grans teòrics que facin grans models, però també volem bons economistes que siguin capaços de traduir allò en un llenguatge que el puguin entendre els meus germans que no són economistes, per exemple. I això Keynes ho sabia fer.

Si aquesta ciència que mirem de fer nosaltres té algun sentit, és el de tenir algun tipus de rellevància en la societat.

eKonomicus: En contraposició, què n’opines de la Teoria General?

A.E.: És un llibre complicat, que no es pot llegir com qualsevol llibre de text. En canvi, sí que m’agrada agafar-lo de tant en tant i obrir-lo a l’atzar. Trobo coses amb les que m’hi trobo a gust, tot i ser jo un economista ideològicament esbiaixat, perquè Keynes no era cap socialdemòcrata. Ell era si de cas un liberal amb idees socials. (Nota 1)

eKonomicus: Definiries a Keynes com a liberal per tant?

A.E.: Ell es definia així. De fet en els Ensayos de persuasión, n’hi ha un que es titula Soy un liberal? (Nota 2) Partim de la base que Keynes era una persona amb diners. Diners que ell mateix havia guanyat fent servir els seus coneixement com a economista. I no era de cap de les maneres un laborista, sobretot perquè a la seva època els laboristes eren pràcticament “troskos” (sic) [trotskistes]. Ell es considerava liberal amb preocupació per les causes socials i tenia una idea força clara del que significaven les desigualtats per a un bon funcionament de la societat.

eKonomicus: Ens podries dir una economista?

A.E.: En conec poques, sincerament. Com desgraciadament passa en tants camps, no? Tot i això, n’hi ha una que m’interessa molt pel seu estil d’economia, i per la seva peripècia personal.  És la Deirdre McCloskey, de la que no n’haureu sentit a parlar.

Keynes era un liberal amb idees socials.

eKonomicus: Doncs no la coneixem.

A.E.: A Deirdre McCloskey la vaig conèixer quan es deia Donald. (Nota 3) És una economista que s’enquadra amb la idea que tinc d’economia: sense rebutjar la definició estàndard de “L’ economia es la ciència que estudia…”, cada cop estic més segur que l’economia és una branca de la psicologia aplicada. Estudia com responem els agents econòmics davant els esquemes d’incentius que se’ns posen al davant. La McCloskey ha estat una economista amb aquest tipus d’ enfocament de l’economia.

eKonomicus: Sobre el que has dit de l’economia com a psicologia aplicada, la macroeconomia també la veuries d’aquesta manera?

A.E.: Sí, perquè crec que la psicologia social existeix. Sabem que hi ha un salt de la micro a la macro, i que els comportaments que tenim com a agents no s’expliquen per les mateixes variables que els comportaments agregats. Però sí sabem que hi ha comportaments agregats que s’expliquen per variables que són una suma “estranya” dels nostres comportaments individuals, malgrat no responguin exactament als mateixos impulsos. Sabem, per exemple, quan pugen els tipus d’interès rarament augmenta la inversió, i això té una explicació diferent si ho veus des del punt de vista macro que si ho veus des del punt de vista micro. Tornant a McCloskey, escrivia llibres sobre el comportament humà, concretament en té un de divertit que es diu “Si eres tan listo, por qué no eres rico?” fent referència a la frase que diuen els americans, on analitza la construcció de les actituds econòmiques. (Nota 4)

Cada cop estic més segur que l’economia és una branca de la psicologia aplicada.

La peripècia personal de Donald McCloskey és que un dia va decidir fer-se dona. Va anar a veure al rector de la seva universitat, li comentà que es volia canviar de sexe, i el rector li contestà “a mis brazos McCloskey”. Més tard, el rector li explicà que tenia un problema amb el patronat perquè no es complien les normes de paritat homes/dones, i si McCloskey deixava de comptar com a home i passava a comptar com a dona complien perfectament. És una persona amb una peripècia personal força curiosa, i el fet que després hagi dedicat una part de la seva vida a escriure sobre el comportament de les persones, ho trobo força interessant.

foto: Xavier Ruiz

eKonomicus: No la coneixíem, sincerament, i és un perfil d’economista força interessant. Per últim, ens agradaria que ens diguessis una novel·la que t’hagi agradat.

A.E.: Llegeixo molta novel·la, i de fet és el que més m’agrada. Sóc molt “forófo” d’Arturo Pérez Reverte. Però ara he tornat a rellegir a John le Carré. Una nit fent zapping, vaig trobar que feien la magnifica versió d’ El Topo de Le Carré. Té una sèrie de novel·les amb un espia, anomenat Smiley, com a protagonista.  El protagonista és un personatge gris, espia de despatx de l’MI5 (no M15 com diuen a El País, antic diari de referència). Tracta d’aquella època quan el Servei d’intel·ligència britànica sabia que tenien un topo, quan fins hi tot la CIA els va tallar les fonts d’informació perquè no es refiaven d’ells. Efectivament, un dels agents estrella, Kim Philby, era a la vegada espia britànic i coronel del KGB rus. L’MI5 l’havia agafat sent ell estudiant d’Oxford. Formava part de la Banda de los cuatro: Havien agafat tres topos i al quart no l’arribaven a descobrir. Aquestes novel·les, basades en fets reals, de le Carré són magnífiques. Les dels darrers temps parlen, per exemple, de la problemàtica a alguns països africans, de la indústria farmacèutica, etc. (Nota 5)

Volem agrair al Xavier Ruiz la cobertura fotogràfica analògica.

Deixa un comentari Cancel·la la resposta

Escriu aquí el comentari...

Fill in your details below or click an icon to log in:

Correu electrònic (necessari) (Address never made public)

Nom (necessari)

Lloc web

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Avisa'm per correu electrònic si hi ha més comentaris

Notifiqueu-me d'entrades noves per correu electrònic.

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Δ