Una mirada independent a l'economia internacional

Migracions: quan estar de retorn a casa només t’empeny a marxar de nou

Retornar després de ser un emigrant és fotut i no es cura només amb un grapat de dòlars de subvenció i dos o tres cursos de formació per a trobar feina. Photo credit: Kevin McKiernan.

Per a l’emigrant, tan se val si se’n torna d’Europa pel seu propi compte després d’una temporada d’haver estalviat uns diners, o si ha format part d’un dels programes voluntaris de retorn i reintegració, normalment gestionats per l’Organització Internacional per a la Migració (OIM), o si ha estat directament deportat des d’un centre de detenció. Els problemes de veritat comencen al retornar al país d’origen. El fet que un emigrant torni i es reintegri a casa es ven com una victòria des de les institucions europees, ja que és un dels principals indicadors d’efectivitat de la política migratòria d’ençà de la present crisi de refugiats. Malgrat tot, per a l’emigrant aquest procés esdevé un cost social enorme quan no hauria de ser així. Aquí parlarem, doncs, de totes aquestes dinàmiques que envolten el retorn d’un emigrant a la seva comunitat i de com les polítiques migratòries aplicades als països d’acollida i d’origen no fan un bon paper per a que la migració jugui un rol positiu.

Noteu que traduirem “returning migrants” com a emigrants retornats. No vol dir que han estat “retornats” o deportats per les autoritats, sinó que estan de retorn al seu lloc d’origen –independentment de si és voluntàriament o per la força.

Aquest article està basat en un sèrie d’entrevistes i focus groups que hem realitzat amb l’equip d’investigadors del que formo part al nord d’Irak, concretament al Kurdistan iraquià. Hem estat parlant amb una trentena de returning migrants que han tornat d’Europa en els darrers 4 anys i amb membres del seu entorn social directe, com la família, amics, veïns, o membres destacats de la comunitat. El nord de l’Iraq ha mantingut un flux constant d’emigrants en les darreres dos dècades, sigui per fugir de Saddam Hussein, de la guerra civil als 90’ i 00’, o de la sensació d’estancament en general. Una dada que sovint es passa per alt, és que un bon nombre dels emigrants que intentaven entrar a Europa aquests darrers tres anys eren kurds d’Irak. Molts d’aquests han acabat tornant a casa desprès d’un temps o bé als països nòrdics (on no han pogut adaptar-se o rebre residència legal o asil), o bé de Grècia i Bulgària, on han acabat detinguts i amb risc a ser deportats via Turquia.

L’anada i tornada d’emigrants és bona, ens diu la teoria

De fet, sí, la teoria econòmica (i empíricament també hi ha evidència) ens diu que el retorn d’emigrants és social i econòmicament desitjable pel país d’origen. En matèria de desenvolupament, la recerca existent lloa el retorn especialment des de països més desenvolupats per les externalitats econòmiques positives que comporta, és a dir, els beneficis indirectes que es crea a l’entorn de l’individu. Els emigrants solen tornar amb habilitats i coneixements nous adquirits al país d’acollida; tornen amb més emprenedoria, amb la que engeguen iniciatives socials i empresarials. Tot això repercuteix positivament a l’entorn directe i ajuda a una espècie d’skills transfer (transferència d’habilitats o coneixement) en que altres persones locals poden replicar, alhora, aquests coneixements. A més, en països on la democràcia encara no està consolidada o on encara predominen normes comunitàries molt rígides, conservadores i limitadores, els emigrants retornats poden ajudar a aportar un canvi positiu en les dinàmiques polítiques i poden arribar a ser un mecanisme de canvi social simplement a través de la difusió de noves idees i maneres de fer.

Aquesta lògica és la mateixa per la que ens n’alegrem que els joves del sud d’Europa que van emigrar a França, el Regne Unit o Alemanya comencin ja a tornar: perquè l’experiència a fora sempre aporta valor.

Quan retornar és, de fet, un malson

Si ens posem a la pell de l’emigrant kurd-iraquià retornat, a través dels testimonis directes que hem recollit, la reintegració a casa pot semblar fàcil, però no ho és. Quan tornen d’Europa, ho fan amb una experiència que esperen que funcioni al mercat de treball local o que augmenti el seu prestigi social. A més, l’OIM li haurà donat uns quants milers de dòlars per a encoratjar-lo a tornar i recomençar la seva vida… però hi ha quelcom que falla. No es tracta d’un problema econòmic, sinó social i personal. El problema és que la majoria de programes de retorn i reintegració voluntària com el de l’OIM es preocupen bàsicament per la lògica més material del retorn: si tens feina i les teves necessitats estan cobertes al tornar, probablement no tornaràs a emigrar cap a Europa –i és això el que la política migratòria busca. Però és una premissa bàsicament falsa o, com a mínim, incompleta.

“Si tens feina i les teves necessitats estan cobertes al tornar, probablement no tornaràs a emigrar cap a Europa –i és això el que la política migratòria externa busca. Però és una premissa bàsicament falsa o, com a mínim, incompleta.”

Mirem-ho amb més detall. La pressió dins la comunitat, al cap de dos o tres mesos de tornar, és immensa per a l’emigrant. És percebut com a que ha fracassat en el seu intent d’assolir una vida millor a Europa. “Per què coi has tornat” és la constant pregunta a la que el sotmeten els veïns i amics diàriament. O encara pitjor, el miren de reüll perquè, qui sap, es pensen que s’ha posat en problemes policials allà i per això ha hagut de tornar. Hem de tenir en compte, que es tracta d’ una comunitat on el col·lectiu jutja els comportaments individuals desviats de la norma. Allà, certament, la identitat no la decideixes l’individu; la decideix la comunitat de la que forma part, basada en relacions tribals i de clan. En molts casos, fugir d’aquest ambient tancat és un dels principals motius per a emigrar, ja que han vist fins a quin punt determina les opcions econòmiques i socials que tenen a l’abast. Al tornar del nord d’Europa encaixar de nou en aquest model es fa encara més feixuc. A més, sobretot en aquelles parts del país més tribals i socialment conservadores, emigrar sempre s’ha vist com una traïció, com si abandonessis la comunitat. És un comportament que les generacions més grans, que han sobreviscut anys de guerra a les muntanyes, es prenen com un greuge a l’honor de la família. De fet, fins fa poc, era il·legal anar a “fer la mar” al Kurdistan iraquià i podien acabar a la presó.

La wasta és la raó per la que és més important haver donat classes de repàs extraescolar als fills del ministre d’interior que no ser l’estudiant estrella a la universitat.

Finalment, un tampoc s’adapta fàcilment de nou al clima polític de semi-democràcia que ofega, on només hi ha un màxim al qual l’elit permet arribar en funció del cognom i el gentilici tribal; al nord d’Europa, l’emigrant acostumava a respirar més oportunitats. Precisament per això, els retornats poden tenir problemes per trobar feina: no s’està disposat a treballar de taxista, o dotze hores assentat a una cadira venent fruita, per exemple. Però les altres solucions tampoc són gaire motivadores: les poques empreses que existeixen al país, o bé no convencen, o bé accepten a qui un cop marxà perquè no formen part de les xarxes de tràfic d’influències (la famosa wasta), amb les que tot funciona. Un sempre acaba sent preguntat cap a quin partit cauen les simpaties. I al cap d’un temps d’haver tornat, enmig d’aquestes dinàmiques, la majoria d’emigrants retornats acaben esgotant els diners amb els que van tornar i comencen a dependre dels pares i germans.

Tot plegat, porta al rebuig social per una banda, i a la pròpia auto-reclusió per l’altra. En definitiva, com la gran majoria d’emigrants retornats constataven a les entrevistes, un no pensa en altra cosa, constantment, que en tornar a marxar i intentar-ho de nou a Europa.

Desbloquejant el rol de la migració com a canvi social

Això ens porta a veure que la política migratòria actual no acaba sent un mecanisme efectiu a través del qual es contribueixi a activar les externalitats positives econòmiques i socials que hem comentat abans. Com a resum, no s’estan fent les coses bé ni al país d’ acollida ni al país d’origen. Sens dubte, per a Catalunya el debat es centra en quines coses estem fent malament, però si veiem l’altre cara de l’embut ens n’adonarem de dures realitats socioeconòmiques i evidentment repercussions de per vida per als individus que les pateixen.

Petita nota: també ens hauríem de plantejar fins a quin punt la rèplica de normes socials i comportament més “occidental” poden ser factors inequívocament positius per al desenvolupament d’una societat. Tampoc cal caure en l’autocomplaença.

La política migratòria al país d’acollida (és a dir, a Europa) ha canviat molt en els darrers anys, sens dubte influïda per la crisi econòmica i social –i la reaparició del populisme. Mentre que, abans, els països europeus destinaven aquests programes de retorn i reintegració sobretot a aquells immigrants que ja portaven anys a Europa i que, ja passat un temps, volien tornar al seu país, ara se’ls hi ha donat un toc més policial, més aviat destinat a fer marxar els immigrants el més ràpid i en la més gran quantitat possible. El nombre de retorns a través de programes com el de l’OIM ha augmentat considerablement des de 2013 i, sobretot, ara és molt més comú veure que els emigrants retornats tan sols han estat uns pocs mesos a territori europeu, quan abans estava més destinats a aquells que ja portaven diversos anys a Europa. Aquests emigrants que han passat tan poc temps a l’estranger són moltíssim menys propensos a ser generadors de canvi social positiu al seu país un cop han tornat que aquells que hi han viscut anys i, en certa manera, han estat en contacte i han pogut absorbir coneixements, normes socials i maneres de fer diferents. Tot es tracta d’interaccions –i de tenir suficient temps per a realitzar-les.

De la mateixa manera, els programes de retorn al país d’origen, pel que hem vist abans, també sofreixen d’un enfoc equivocat al prioritzar únicament el benestar material de l’emigrant retornat i no el seu benestar mental o social. Retornar és fotut i no es cura només amb un grapat de dòlars de subvenció i dos o tres cursos de formació per a trobar feina; l’element psicosocial és enorme i també cal tractar i donar-li seguiment, de manera que l’emigrant pugui certament interaccionar positivament amb el seu entorn, i no negativament com hem vist.

L’OIM, almenys, està disposada a canviar la seva política de retorns al país d’origen –d’aquí ve la nostra recerca. Pel que fa a la política dels països d’acollida, qualsevol canvi és encara molt més incert.


Aquest article ha estat elaborat basant-se en el treball de camp amb emigrants retornats al Kurdistan. A tots ells, els agraïm que ens hagin permès compartir les seves històries vitals.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS