Una mirada independent a l'economia internacional

Entrevista a Alejandro Estruch (III): Com s’explica la crisi econòmica a la Universitat?

foto: Xavier Ruiz

L’ Alejandro Estruch és professor de Política Econòmica Espanyola i de la Unió Europea a la Universitat de Barcelona. Per a nosaltres es tracta d’una entrevista diferent i especial pel fet d’haver estat un dels nostres professors estrella quan estudiàvem. És per això que ens fa especial il·lusió donar “rienda suelta” a temàtiques diverses. Certament, l’Alejandro és un Mestre de la Paraula: recordem que havia estat al Cafè de la República amb Joan Barril, té dos llibres publicats tractant la desigualtat i l’estat del benestar, a més d’infinitat d’articles acadèmics, i a diaris tan diversos com l’ARA, El País, El Periódico, etc.

Part de l’entrevista realitzada el 31/03/2017 a la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona.
1a part: Entrevista a Alejandro Estruch (I): Les eleccions franceses i el populisme.

2a part: Entrevista a Alejandro Estruch (II):  Keynes, Deirdre McCloskey i “El Topo”

L’entrevista completa l’anirem publicant més endavant


eKonomicus: Ens agradaria saber com s’explica la crisi econòmica a la facultat, si és que s’explica.

Alejandro Estruch: Jo els hi explico. Començo el curs fent una sessió d’una hora i mitja on els faig una conferència que vaig preparar perquè un dia me la van demanar, i fins hi tot la vaig cobrar. Els parlo de la crisi com de La Tormenta Perfecta: Quatre o cinc coses que cadascuna d’elles individualment en cap cas podrien provocar una crisi, però que si s’ajunten totes munten aquesta Tormenta Perfecta. És la idea dels incentius, és a dir, si mires les conductes que van provocar la crisi, tothom va fer el que racionalment havia de fer. La crisi comença per una forta baixada dels tipus d’interès als Estats Units (EUA) com a conseqüència de la crisi de les “Punt Com”, Alan Greenspan (en aquell moment president de la Reserva Federal (FED)) diu: “S’està enfonsant el NASDAQ [Borsa de Valors d’empreses electròniques dels EUA] i això abans o després es transmetrà al Dow Jones [principal índex borsari nord-americà] i se n’anirà tot “a fer punyetes””.

“Explico als alumnes la crisi econòmica com La Tormenta Perfecta”

De manera que pensà que només hi havia una manera d’arreglar-ho: Inundar l’economia amb diners, fet que provoca una baixada brutal dels tipus d’interès. Els banquers es trobaven que el seu marge d’intermediació és molt petit, és a dir, la diferència que cobren pels crèdits i el que paguen pels dipòsits. Estem parlant de gent que guanya molts diners: 10, 12 o 15 milions de dòlars l’any, i que només han de complir una obligació: Un cop l’any han d’anar a una junta d’accionistes, on els fan dues preguntes:

  1. Quant em pagaràs de dividends per les meves accions?
  2. I quan més val la meva acció d’aquest any respecte l’any passat?

Com que baixa el marge d’intermediació, els beneficis cauen en picat, i només hi ha una manera de recuperar els beneficis: Donar molts més crèdits. Per tant, com la gent normal ja tenim crèdits, comencen a atorgar crèdits a gent que en condicions normals mai els hi haurien donat.

eKonomicus: Parles de les subprime? (Nota 1)

Alejandro Estruch: No eren subprime i sí que ho eren. M’explico: Als alumnes sempre els parlo de la pel·lícula Franki & Johnny i del personatge que interpreta Al Pacino. Ell és el típic tio amb la samarreta estil Imperio, la pelambrera del pit i mal afaitat. És el que neteja la graella a l’hamburgueseria del barri, a més les feines li duren poc pel seu mal caràcter. Estic parlant d’aquest tipus de personatge, que després els van batejar com a NINJAS (No Income No Job No Assets), és a dir, ni ingressos estables, ni treball estable, ni propietats.

foto: Xavier Ruiz

És a aquest tipus de gent a qui atorgaven crèdits, evidentment préstecs que no poden pagar. Si el banc abans guanyava 5 dòlars per cada crèdit, per guanyar 10 dòlars necessitaves fer dos crèdits. Però, si en comptes de 5 dòlars passes a guanyar-ne només 2, hauràs de fer 5 crèdits per obtenir el mateix, no? Com he dit, la majoria de la població ja tenim hipoteques i el Toyota de torn, doncs comencen a atorgar crèdits a gent que en condicions normals no els hi haguessin donat. A més, es tracta d’un mecanisme pervers, perquè la persona que va a demanar el crèdit va amb la seva caseta, la seva barbacoa, la seva cistella de bàsquet i el seu màstil amb la bandera de les barres i les estrelles. Amb això, el banc li pregunta:

– Usted cuanto hace que no va de vacaciones?

+ Nunca.

– Pues venga. Vamos a añadir 10.000 dòlares más y se va ud. a las Bahamas. Y qué coche tiene?

+ Un Chevrolet del ’58.

– Vamos a ponerle 60.000 dólares más para un Pick-Up Toyota.

+ Y ésto cuanto cuesta?

– Cuesta 1.000 dòlares al mes.

+ Yo solo puedo pagar 500. Me voy, no?

– No, no se vaya. Puede pagar los 500 dólares al mes.

+ Y los otros 500 quién los va a pagar?

– No se preocupe, los otros 500 que Ud. no paga cada mes, se lo añadimos a la deuda pendiente.

Això és pervers, perquè el tio va ajuntant les propines i cada dia 28 va tot content a pagar el deute havent arreplegat els 500 dòlars. Però és que cada cop que paga els 500 dòlars de l’hipoteca, en comptes de deure 500 dòlars menys, deu 500 dòlars més. I això, el diable no ho hauria fet millor. És a dir, penseu en una persona que fa cada mes l’esforç d’arreplegar 500 dòlars per pagar la seva hipoteca i que cada cop que paga els 500 dòlars, en comptes de reduir el seu deute, aquest augmenta també amb 500 dòlars.

eKonomicus: Augmenta, per tant, pels crèdits al consum?

Alejandro Estruch: No home. Ell havia de pagar 1.000 dòlars al mes però només li cobren 500, els altres 500 li posen a la cua del pendent a pagar. Això funciona bé perquè els preus de l’habitatge no paraven de pujar i els tipus d’interès eren molt baixos. I aquest home el els que li concedeixen el préstec li diuen “No es preocupi, d’aquí 4 anys vostè vendrà la seva casa pel doble del que li ha costat, cancel·larà la hipoteca i amb el que li sobri i una hipoteca molt més petita es comprarà una casa més bonica i més gran.”

De sobte, però, hi ha una mica d’inflació, i als ianquis els fa por, sobretot perquè està demostrat que la popularitat dels presidents nord-americans va molt lligada amb l’Índex de Malestar Econòmic, que és la suma d’inflació i atur (Nota 2). Per tant, quan comença a pujar la inflació [referint-se al segon trimestre del 2007], Greenspan puja els tipus d’interès. Quan pugen els tipus d’interès, els preus dels habitatges comencen a caure, i aquell tio que anava a vendre la seva casa pel doble del que havia pagat per ella, de sobte descobreix que la casa que està pagant ja no val ni tant sols el que va pagar per ella. Llavors comença a funcionar allò que aquí en diuen la dació en pagament, que aprofito per dir que no tots els Estats dels EUA la tenen. El darrer cop que ho vaig mirar eren 31 Estats nord-americans els que la tenien. Ells ho anomenen jingle keys o jingle mails, com la cançó jingle bells però amb claus. Significa simplement que un dia vols deixar de pagar la hipoteca, fiques les claus a un sobre, el tires a la bústia i tens 30 dies per deixar lliure casa teva: si te he visto no me acuerdo.

La popularitat dels presidents nord-americans va molt lligada amb l’Índex de Malestar Econòmic.

eKonomicus: A Espanya no funciona la dació en pagament per saldar l’hipoteca, oi?

Alejandro Estruch: No, gràcies a Déu. Si això existís aquí, jo per exemple en comptes de pagar 600 Euros d’hipoteca, n’hauria de pagar 800 o 900. La gent pensa que la dación en pago és jauja. Estic absolutament en contra dels desnonaments de la gent de la seva residència habitual, i s’ha de solucionar, però si tothom tingués el dret de quan vulgui deixar de pagar la seva hipoteca, els que la paguem, pagaríem molt més del que paguem, i no ho trobo just. És a dir, la redistribució no s’ha de fer via hipoteques, s’ha de fer via impostos. Sóc partidari, ja ho sabeu, que a Espanya es paguin més impostos.

Per tant, en aquell moment els bancs nord-americans comencen a tenir actius escombraries: pisos o cases que no valen el que nominalment valen, un problema previ de valoració de l’actiu, és a dir, una pila d’ hipotecas basura. El que van fer a continuació és l’anomenada titulització per tal de treure allò dels seus balanços van crear fons externs: dotar de capital i vendre les hipoteques. És a dir, tu pagues la teva hipoteca i penses que la pagues al teu banc, però en realitat li estàs pagant a un fons extern.

foto: Xavier Ruiz

 

Si tothom tingués el dret de quan vulgui deixar de pagar la seva hipoteca, els que la paguem, pagaríem molt més del que paguem, i no ho trobo just.

Aquest fons extern, però què feia amb les hipoteques? Feia una truita d’hipoteques: barrejava hipoteques bones i dolentes. Si heu comprat fruita per a un campament sabreu que quan vas a comprar les caixes de pomes les de sobre són maquíssimes, no? Però a mesura que vas baixant dintre la caixa et comencen a sortir les pomes podrides. Per tant, aquests fons contracten les agències de ràting perquè diguin quant valen [en referència al pack d’hipoteques] i ho puguin treure al mercat convertit en títols.

eKonomicus: Creus que les agències de ràting també sucaven?

Alejandro Estruch: Les agències de ràting cobren de l’ avaluat. Jo els hi dic als meus alumnes a classe: Imagineu que la meva nota, no, millor, el meu sou me’l paguéssiu vosaltres i depengués de la nota que us poso. Probablement les notes serien més altes, no? Bé, en general ja solen ser-ho [riu], però si a sobre tingués incentius per posar notes encara més altes, …

eKonomicus: Un sistema pervers, per tant?

Alejandro Estruch: Sí, però fixeu-vos que en res del que he descrit hi ha maldat, menys en això de “pagui vostè la meitat i l’altre meitat li deixem pel final”. Aquests fons d’inversió hipotecària, el que fan és: Agafen tot el paquet i el converteixen en títols que posen en circulació. Qui compra aquests títols? Doncs fons de pensions, hedge funds (Nota 3), … Per tant, mentre vagis pagant la hipoteca i cada mes el teu banc li pugui transferir la teva quota al fons hipotecari que ha creat, i a la vegada el fons hipotecari pugui anar fent la retribució corresponent a qui li ha comprat els títols, tot funciona.

Els hi dic als alumnes: Imagineu que el meu sou me’l paguéssiu vosaltres i depengués de la nota que us poso.

En el moment que ens ajuntem 3 o 4 milions de persones que deixem de pagar la hipoteca, tot se’n va en orris. Prèviament, però, hi ha problemes per part del regulador financer. Als Estats Units, els bancs d’inversió estan regulats no per la Reserva Federal, sinó per la Security and Exchange Comission (SEC)  (Nota 4), la CNMV d’aquí. El president de la SEC era un antic empleat de Goldman-Sachs: Cómo todo Dios viviente que mande en éste mundo, menos los decanos de la Universidad de Barcelona, son de Goldman Sachs. (Nota 5). Van anar al seu col·lega uns anys abans i li van comentar:

“Per garantir la seguretat de les inversions als nostres clients tenim uns requisits de reserves excessius.  Tenim ordenadors potents i models matemàtics de càlcul de riscos que ens permeten amb la meitat de les reserves obligatòries tenir la mateixa seguretat i al mateix temps augmentar els guanys dels nostres clients i nostres”

El tio els contesta: Pues claro que sí!, i els canvia la regulació. Un dels assessors d’aquests fons era un Nobel d’Economia, no recordo el nom, bé, sempre de la gent dolenta procuro no recordar-me del nom. Era un professor, un col·lega, que no vol dir company, col·lega es col·lega. El cas és que tenia el Nobel d’Economia per una teoria sobre riscos financers, el van contractar en un fons com a assessor i el fons va fer fallida. I és que hi ha pocs economistes que s’hagin fet rics aplicant la seva ciència. Un d’ells és Keynes. A partir d’aquest punt ja funciona tot. És com una pilota.

“Cómo todo Dios viviente que mande en éste mundo, menos los decanos de la Universidad de Barcelona, son de Goldman Sachs.”

En el moment en el que tots comencen a tenir problemes, els tipus interbancaris pugen, ja que els bancs es deixen diners entre ells amb interessos, d’un dia per l’altre, per tal de complir els requisits de solvència. Per tant, si un d’ells té un forat i va a demanar un préstec, probablement li deixaran els diners, però més car. Al pujar el tipus d’interès interbancari, aquest es transmet al crèdit dels consumidors (consum o hipoteques) i al finançament de les empreses. A més es troben amb una sorpresa: Quan Lehman Brothers avisa al Govern dels Estats Units, amb George Bush Jr. de President, que segurament faran fallida, amb l’esperança que aquell home digui “No home, com heu de quebrar vosaltres?” la resposta de Bush Jr. és “Pues que quebri, no ho han fet malament, pues que quebri.” Bush és un senyor bastant de dretes, no? Jo crec que ell se n’haurà penedit [de deixar caure Lehman Brothers]. No he llegit les seves memòries [Decision Points], que diuen que canvien una mica la percepció que tenim del personatge. I és que tenim la costum que quan la gent no ens cau bé, automàticament dir que són tontos. Bush té un doctorat per Harvard, no pot ser tonto. Hi haurà universitat al món que venen títols de doctor, però segur que no és Harvard. Políticament serà un impresentable, però tonto el Senyor no és. Per això, crec que s’haurà penedit de deixar caure Lehman Brothers, perquè aquest fet desencadena la resta.

foto: Xavier Ruiz

“Tenim la costum que quan la gent no ens cau bé, automàticament dir que són tontos.”

eKonomicus: També a Espanya?

Alejandro Estruch: Sí. Aquí tenim el doble problema de la nostre pròpia bombolla. La nostre bombolla venia de lluny, de los tiempos gloriosos del Aznarato (sic). Però [dubte] intento buscar un adjectiu, volia dir admirat, però no l’admiro, bé, el meu company Zapatero, deixem-ho amb company, no va fer res per aturar allò. Van fer rebombori que havien derogat la Ley del Suelo de Rato, però no van fer absolutament res. Tenim companys il·lustres que van publicar articles alertant de la bombolla i van rebre cartes d’altíssimes autoritats de la nació, de la que escollim, no de les que vénen por Derecho Conyugal diguem, que els titllaven d’insensats i irresponsables. José García Montalvo, catedràtic admiradíssim de la Universitat Pompeu Fabra, va treure fins hi tot un llibre parlant-ne. A ell, per exemple, uns hackers li van rebentar el bloc.

eKonomicus: Com?

Alejandro Estruch: Va haver de tancar el bloc pel que explicava. Sap més que ningú al món, i potser del cúmul de galàxies sobre les relacions del sistema financer i el mercat immobiliari. El fet és que aquí no ahorra ni el Tato, estem tots d’acord, no? Uns perquè s’ho gasten tot, no tenen més remei si volen menjar, i els altres perquè com que són rics, doncs perquè estalviar si sóc ric? Els anys meravellosos de quan tothom es comprava palacetes per viure, els BMW de la construcció, etc. No hi havia recursos financers per donar tots els préstecs que els espanyols estaven demanant. Què van haver de fer els bancs? Anar al mercat internacional a demanar préstecs.

“No hi havia recursos financers per donar tots els préstecs que els espanyols estaven demanant.”

eKonomicus: Per això la caiguda de Lehmann Brothers va afectar més aquí que a d’altres països?

Alejandro Estruch: Aquí ens va afectar més, perquè el nostre risc financer era més alt. Ens creiem allò de que tenim el millor sistema financer del món. Però sí és veritat que aquí no va fer fallida cap banc: Han fet fallida caixes d’estalvis, i les caixes d’estalvis tenen en comú (les que han fet fallida) que no estaven dirigides per professionals del sector. Estaven dirigides per polítics. Jo no sé si són delinqüents o no, ja ho dirà el jutge si Rato ha de pringar i s’ha de chupar 15 anys a la presó de Mario Conde o no. O si Narcís Serra, o si Blesa [l’entrevista es realitzà abans de la mort de Miguel Blesa], o si el otro o el otro o el otro. Però, durant la crisi, dels bancs espanyols no va fer fallida cap, és més, han crescut. A Bankia hi ha ara mateix un tio que ha fet una carrera professional espectacular en el sector financer i és el segon o tercer banc que se’l contracte per redreçar-lo. Em refereixo a Goirigolzarri. El dividend de Bankia ha estat de 300 milions d’Euros, que per ser un banc que fa 4 dies feia fallida no està malament. I cal recordar que dels 300 i escaig milions, dos terços es reparteixen entre tots nosaltres que som els propietaris d’aquesta entitat (Nota 6). Per tant, el risc financer era elevat, sobretot a les caixes, que s’havien ficat a fer un negoci que anava més enllà.

“Han fet fallida caixes d’estalvis, i les caixes d’estalvis tenen en comú (les que han fet fallida) que no estaven dirigides per professionals del sector.”

És divertit, perquè són exemples vivents de la Teoria de la Burocràcia de Niskanen, per la qual quan la gent arriba a llocs de comandament, vol que la seva arribada es noti, no? (Nota 7) Bé, segurament sí sóc el President de la Caja de Ahorros de Castilla la Mancha, fins que no tingui una catifa al despatx de 3 dits per on camini pensant A qué huelen las nubes no em donaré per satisfet. És per això que aquest tio [el President de la Caja] fa construir un aeroport per on no aterren ni els mosquits [referint-se a l’Aeroport de Ciudad Real]. Un aeroport que no el vol ni el Ministeri de Defensa gratis. Hem rigut molt amb l’Aeroport de Castelló, però a Castelló com a mínim hi aterren avions. Bé, doncs 1.000 milions va costar aquell Aeroport [referint-se al de Ciudad Real] i has fet quebrar una Caja de Ahorros. Quins eren els mèrits d’aquest senyor que es diu … Bé, ja em sortirà … [segurament es refereix a Juan Pedro Hernández Moltó]. Aquest Senyor era Portaveu del PSOE a la Comissió d’Investigació sobre Mario Conde. I li va fer un interrogatori a Mario Conde en plan Gestapo, no fregant la mala educació, sinó entrant de ple en la mala educació. Doncs com a recompensa el van fer President de la Caja Castilla La Mancha.

Crec que a les persones se’ls ha de demanar una mica de responsabilitat. Aquí vam tenir un degà que es deia Ferran Casado que li van proposar ser President de Caixa de Catalunya i com que no sabia res de caixes, però li feia mal dir que no, va buscar una manera xula: Demanar un sou extravagant. La vanitat és dolenta i [en el cas de Caja Castilla la Mancha] que et facin president de la primera entitat financera de la teva regió li mola bastant a l’ego. Tot això, com us he dit, Niskanen ho explicava: La gent que mana vol tenir més pressupost, més treballadors al seu càrrec, quarto de bany personal, cotxe més gran, … Això ha quedat demostrat: Hem tingut gent que no sabia res del sistema financer dirigint entitats financeres que han portat finament a la fallida.

foto: Xavier Ruiz

“Niskanen ho explicava: La gent que mana vol tenir més pressupost.”

Hi havia hipoteques que no eren de risc i es van transformar amb hipoteques de risc, sobretot per la caiguda de la construcció, que és el primer sector que cau quan els tipus d’interès pugen. Els dos primers trimestres es van registrar, ho dic de memòria, 3/4 de milió d’aturats i tots venien de la construcció. L’any següent ja vam arribar a 2 milions més que abans de la crisi. Estem parlant de gent que potser cobrava 1.500 Euros al mes i se li concedien 150.000 Euros d’hipoteca. Jo tinc una hipoteca de 150.000 Euros, i quan me la van donar a casa entraven 5.000 euros al mes: El meu i el de la meva exdona. Però és que una hipoteca com la meva li van donar al meu veí, que va acabar marxant de casa perquè no la podia pagar. Ell condueix una furgoneta i la seva dona es dedica al sector de la neteja. Aquí no teníem hipoteques basura originàries com als Estats Units, però sí hipoteques una mica arriscades que han esdevingut de risc. Hi ha potser 3 milions de persones que pensaven que la feina els duraria per sempre i els van atorgar hipoteques que eren una mica complicades. Em refereixo a persones amb ocupacions precàries amb una hipoteca estàndard de 120.000 Euros. Per pagar una hipoteca d’aquest import, quan pugen una mica els tipus d’interès, ojito, que ens posem ja sobre els 1.000 Euros al mes.

“Hem tingut gent que no sabien res del sistema financer dirigint entitats financeres i les han portat a la fallida.”

Això, una mica més desenvolupat és el que explico als estudiants. La idea principal és: Cadascun dels agents ha fet el que havia de fer o el que normalment podies esperar que féssin seguint els seus interessos. Amb una situació de tipus d’interès més baixos que la inflació el normal és que t’endeutis. Per tant, cadascuna d’aquestes actuacions individualment considerades no és cap catàstrofe, però totes a la vegada o ordenades successivament provoquen un esclat.

eKonomicus: Com has dit, la Tormenta Perfecta.

Volem agrair al Xavier Ruiz la cobertura fotogràfica analògica.

Notes

(Nota 1)

Dit de forma senzilla, un crèdit subprime no és més que un préstec a la gent que o bé té irregularitats en el seu historial creditici, o bé no pot provar d’ on venen els seus ingressos.

El tema és complex. El passat mes d’agost Sandro Pozzi va escriure un article recopilatori força explicatiu:

POZZI, S. (06/08/2017):”Hipotecas subprime: La crisis con la que empezó todo”. El Pais.

(Nota 2)

Com hem dit, l’ Índex de malestar econòmic o Índex de Misèria (Misery Index en anglès), és una combinació d’atur i inflació. Va ser creat per l’economista nord-americà Arthur Okun als anys ‘70.
Per exemple, si un país té una taxa d’atur del 15% i una inflació del 2%, el seu índex de Misèria serà del 17%.

Sobre la correlació entre Índex de Misèria dels Estats Units i la popularitat dels seus Presidents hi ha força literatura al respecte, però cap article purament acadèmic. Sens dubte seria un article força interessant analitzar la correlació d’ ambdues variables. font: economist.com

(Nota 3)

Els hedge funds són fons d’inversió que inverteix en productes financers amb elevat risc. No estan disponibles per al públic en general, ja que són necessaris imports mínims elevats. No solen tenir més limitacions que les del seu propi reglament, i com que no estan quasi regulats, se’ls coneix com fons d’inversió lliure o fons de cobertura. Això els permet, entre d’altres, utilitzar de forma massiva derivats financers i prendre posicions a curt termini mitjançant préstecs de títols en alguns casos.

(Nota 4)

La Security and Exchange Comission (SEC) va ser creada el 1934 i és l’òrgan supervisor del mercat de valors nord-americà.

U.S. Securities and Exchange Commission

(Nota 5)

El 2010 la cadena de radio i televisió nord-americana CBS elaborà un llistat de les connexions entre el Govern dels EUA i Goldman Sachs:

REID, P. (08/04/2010). Goldman Sachs’ Revolving Door. CBS. 

(Nota 6)

Tal i com s’observa en la gràfica, un 67% de Bankia és propietat del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), que a la vegada fou nacionalitzat pel Govern Espanyol l’any 2012 mitjançant el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària).

(Nota 7)

De manera molt simplificada, la Teoria de la Burocracia de Niskanen, o Model de Niskanen, pressuposa que el buròcrata persegueix un millor salari, més reputació pública, poder, etc. Totes coses relacionades amb el pressupost públic, pel que el seu objectiu serà maximitzar-lo. Evidentment tant el Model de Niskanen, com totes les crítiques i/o contracrítiques que se’n deriven són força complexes.

A tall d’exemple, podríem recomanar la següent lectura:

RODRÍGUEZ-ÁLVAREZ, A. y SUÁREZ-PANDIELLO, J. (2003): Organizaciones burocráticas e ineficiencia X: Una revisión de modelos. Universidad de Oviedo.

William Niskanen. font: gettyimages.es


Enllaços relacionats

GARCÍA MONTALVO, J. (2008): De la quimera inmobiliaria al colapso financiero. Antoni Bosch.

BERLIN, L. (21/11/2008): Lessons of Survival, From the Dot-Com Attic. The New York Times.

BORRELL PORTA, M. (31/10/2011): El pla de rescat Europeu: el final de la crisi?. eKonomicus.

SALÓ, A. (27/05/2011): La Burbuja Inmobiliaria a la Crisis. ESPAÑISTÁN.

BALLESTÉ, SANTACANA, G. (07/06/2010): Reguladors vs. Especuladors (primer assalt). eKonomicus.

MUÑOZ, R. (15/04/2016): El aeropuerto de Ciudad Real se adjudica por 56,2 millones. El Pais.

BALLESTÉ SANTACANA, G. (15/11/2011): Una vella idea per a un vell problema: la crisi. eKonomicus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS