Una mirada independent a l'economia internacional

Beatrice Webb: la precursora de l’Estat del benestar Britànic

Per Guifré Ballesté i Mireia Borrell-Porta

“La pobra i vella Comissió, cada cop més vella i cansada, per no dir senil, es mou amb dificultats entremig d’aquesta muntanya de papers que formen el Report final…. Tots els homes son tant imbècils com els que formen la Comissió?” – Beatrice Webb (nascuda Beatrice Potter)

Així expressava Webb en una entrada al seu diari personal el 1908 la frustració que li causava l’oposició que hi havia per a reformar les Lleis pels Pobres (Poor Laws) al Regne Unit. Aquestes Lleis eren ineficaces i denigrants, però varen conformar la principal font d’ajuda monetària per als més necessitats fins a mitjans del s. XX. Per aquesta raó, quan la Comissió per a la reforma de les Lleis pels Pobres va suggerir uns canvis, que maquillaven però no arreglaven els problemes de fons de les Lleis, quatre membres, entre ells Beatrice Webb, es van negar en rotund a firmar el Report final i en van escriure un altre: el Minority Report, on proposaven canvis progressius i eficaços per combatre la pobresa. Amb aquest Report alternatiu es creava, en paraules del sociòleg i historiador T.H. Marshall, l’embrió que donaria lloc als anys ’50 al naixement de la Seguretat Social i l’estat del benestar britànic amb el Pla Beveridge. (Nota 1)

“Qui era aquesta dona inconformista i decidida que canviaria la política social britànica?”

Beatrice-Webb

Font:  fabians.org

La societat victoriana

Martha Beatrice Potter (nom de soltera) va néixer el 1858 a Standish, Anglaterra, en el si d’una família benestant del sector del ferrocarril britànic. De ben jove viatjà per tota Europa acompanyant al seu pare, configurant-se d’aquesta manera com una persona oberta a noves idees i cultures. Degut en gran mesura a la seva delicada salut, Beatrice Webb mai va rebre una educació formal i s’instruí llegint els llibres de l’extensa biblioteca del seu pare sobre filosofia, ciències i matemàtiques, i prenent part en les converses i discussions que el seu pare mantenia amb il·lustres intel·lectuals amics de la família com el filòsof Herbert Spencer. Quan totes les seves germanes grans es varen casar, després de la mort de la seva mare el 1882, i els repetits problemes de salut del seu pare, Beatrice Webb va haver d’assumir les responsabilitats familiars, que agreujaren la seva ja diagnosticada depressió. Hi ha qui diu que va ser llavors que per superar aquesta situació inicià l’elaboració d’un diari privat que portaria fins a la seva mort.

Tant la seva classe social com els cercles en els que es movia la varen predisposar a un pensament liberal propi dels burgesos de l’època victoriana. El segle XIX britànic es caracteritzava per un laissez-faire econòmic impulsat per les tesis d’Adam Smith, Malthus i Ricardo. La filosofia social de l’època es resumia en quatre principis: treball, estalvis, honor i auto-ajuda. En contraposició a aquests valors, la pobresa era vista per gran part de la població com el resultat de la mandra i la incompetència, pròpia de persones de caràcter dèbil. La societat victoriana en massa donava grans quantitats de diners a organitzacions benèfiques per als pobres, organitzacions el nombre de les quals va créixer exponencialment, amb la pròpia Webb argumentant que “El sacrifici pel bé de la comunitat és la més gran de totes les característiques humanes.” Darrera aquest entusiasme per la caritat s’amagaven raons variades, des de temor a una revolució social, pressió social exercida per una societat en la que ‘quedar bé’ tenia una gran importància, desig per millorar la ‘qualitat moral’ de les classes pobres i també una preocupació genuina pel sofriment d’altri (Nota 2).

“La pobresa era vista per gran part de la població com el resultat de la mandra i la incompetència”.

workhouses

Les ‘cases del treball’ eren institucions públiques que allotjaven i donaven menjar a canvi de treball a qui no podia subsistir per ell mateix. Les condicions d’aquestes cases de treball van ésser criticades durament en l’època victoriana. Font: Getty.

La societat victoriana, però, a l’últim quart del s. XIX va anar canviant paulatinament d’opinió sobre les causes de la pobresa, en gran part gràcies als primers estudis estadístics, duts a terme per intel·lectuals com Charles Booth, cosí de Webb, o Seebohm Rowntree (Nota 3). Ella s’afegí entusiasmada a la causa del seu cosí i participà en el seu projecte, analitzant als treballadors dels molls de l’East End a Londres, la immigració jueva i l’explotació laboral en els tallers tèxtils, treballs pels quals seria citada davant la Cambra dels Lords en nombroses ocasions. Aquests estudis varen demostrar que el percentatge de pobresa era molt més alt del que es creia: entorn al 30% de la població. Això va convèncer la gent que aquesta no podia solucionar-se només de manera privada amb la feina feta per les organitzacions benèfiques, sinó que calia que l’estat intervingués. Feia relativament poc que Beatrice se n’havia adonat que la solució a la pobresa no es trobava en la escassa, fragmentada i ineficient caritat victoriana.

Al costat del seu cosí Charles Booth, va adquirir la idea de responsabilitat compartida pels mals socials: el treballador tèxtil de l’East End no només estava explotat pels propietaris dels tallers, sinó per tot aquell que consumia el producte del seu esforç. L’amistat de Beatrice Webb amb el polític liberal Joseph Chamberlain també va contribuir a les seves idees progressistes. La seva relació anava de fet més enllà de l’amistat, però paradoxalment, Chamberlain, gran defensor de la intervenció pública per a alleugerir l’atur i un gran crític de les Lleis dels Pobres, no acceptava a una dona com una igual en l’aspecte intel·lectual.

Durant aquesta època, Beatrice Webb va reprendre l’estudi del cooperativisme, durant el qual va conèixer Sidney Webb. Entre ells ja existia una admiració mútua i ella va accedir a casar-se, convençuda que amb ell podria continuar dedicant-se al món de la recerca social. Sidney Webb va introduir-la a la Societat Fabiana (Nota 4): un grup de joves intel·lectuals que tenien com a objectiu organitzar una revolució política advocant per reformes socials graduals a través de l’educació, escrivint publicacions, organitzant conferències i participant en diverses institucions. Educar, agitar i organitzar era el seu lema. S’entén llavors que el 1895 Beatrice Webb, juntament amb Sidney Webb, George Wallas i George Bernard Shaw, fundessin la London School of Economics and Political Science (LSE), amb l’objectiu de crear polítiques socials  a través de l’educació. Això si, educació selectiva de les classes professionals, cultes i dirigents.

Webbs-and-Shaws-1932

Descripció imatge: Tres dels principals membres de la Societat Fabiana: Asseguts d’esquerra a dreta: Sidney Webb, Charlotte Shaw, Bernard Shaw i Beatrice Webb d’esquena. Font: LSE

Educate, Agitate, Organize era el seu lema, descrit per George Bernard Shaw, un dels seus membres”.

Fidels al seu objectiu fabià, el domicili dels Webb a Londres es convertí ràpidament en un lloc dedicat a l’ideari socialista, on hi dinaven i sopaven il·lustres pensadors, polítics i gent influent, incloent Winston Churchill (Nota 5). Al 1905 Beatrice Webb fou nomenada membre de la Comissió Reial per a les Lleis dels Pobres. El govern conservador de Balfour, espantat amb els aldarulls londinencs i els aires de protesta que esclataren el 1903 a causa d’un augment considerable de l’atur, va crear aquesta comissió per a avaluar quins canvis en les Lleis dels Pobres es podien fer per tal de calmar els ànims i rebaixar l’angoixa social (Nota 6).

Aviat però, Beatrice Webb va observar que alguns membres de la Comissió encara pensaven que les causes de la pobresa tenien arrel en el caràcter moralment dubtós dels pobres més que en factors econòmics estructurals. Per aquesta raó, Webb i tres membres més van decidir escriure un report que s’acabaria coneixent com a Minority Report. Aquest defensava un rol prominent de l’Estat per a proveir ajuda i serveis als més necessitats, un estudi sistemàtic de les causes de la pobresa que desterrés d’una vegada per totes les causes morals, i propugnava la creació d’agències especialitzades que proporcionessin ajuda segons el diagnòstic del problema: educació, salut, etc.

“Beatrice Webb va observar que alguns membres de la Comissió encara pensaven que les causes de la pobresa tenien arrel en el caràcter moralment dubtós dels pobres més que en factors econòmics”.

La creació de la Comissió, i la seva activitat entre el 1905 i el 1909 va coincidir amb grans canvis en les polítiques socials impulsades per Churchill i Lloyd George, membres del govern Liberal que havia guanyat les eleccions al 1906. Es va crear, entre altres, un sistema de pensions i un sistema de seguretat social i atur que revolucionarien les polítiques socials. En aquest context seria lògic pensar que una reforma de les Lleis dels Pobres seria benvinguda i aplicada immediatament, però de fet, el Primer Ministre Lloyd George no ho veia amb bons ulls: El Majority Report era massa conservador, i el Minority Report de Beatrice Webb massa socialista. Finalment no s’aplicà cap dels dos Reports, però els Webbs varen aconseguir vendre 25.000 còpies del seu Minority. Aquest finalment sí tingué transcendència després de la Segona Guerra Mundial, assentant les bases ideològiques de l’estat del benestar britànic, i el naixement de la Seguretat Social tal i com l’entenem avui en dia amb el Pla Beveridge de 1942.

Amb els anys, Beatrice i el Sidney Webb van acabar renegant de l’ideari fabià del canvi social gradual i es van acostar al comunisme de Stalin, donant-hi suport públicament. Aquest gir tràgic i radical, però, ja no podia desfer tot el que havia aconseguit Beatrice Webb: Posar les bases de la futura Seguretat Social, fundar una de les universitats punteres a nivell mundial, la London School of Economics, fundar la Fabian Society i deixar un llegat bibliogràfic d’enorme valor, sobretot reflectint les condicions socio-laborals de les classes més pobres de principis del s. XX.


Fonts:

  • Bhullar, I. (2016). Beatrice Webb, Clara Collet and Charles Booth’s Survey of London. LSE Library. http://blogs.lse.ac.uk/lsehistory/2016/03/21/potter-collet-booth/
  • Fraser, D. (2002). The Evolution of the British Welfare State. 3rd ed. Macmillan Education UK.
  • Nasar, S. (2011). Grand Pursuit: The Story of Economic Genius. Simon & Schuster Paperbacks.
  • Wallis, Ed. (2009). From the Workhouse to Welfare. What Beatrice Webb’s 1909 Minority Report can teach us today. Fabian Society 2009 http://www.fabians.org.uk/wp-content/uploads/2012/04/FromWorkhousetoWelfare.pdf

Notes:

 

(1) Fabian doc p.19 http://www.fabians.org.uk/wp-content/uploads/2012/04/FromWorkhousetoWelfare.pdf

 

(2) També l’economista Thomas Malthus als inicis del s.XIX es mostrava en contra la caritat cap als pobres, ja que considerava que aquesta afavoria la pervivència de la misèria.

 

(3) “Els únics documents disponibles per a l’estudi de la societat eren les novel·les de Dickens.” escriuria Beatrice al seu diari personal.

 

(4) El nom del grup indica la rellevància del seu gradualisme, ja que té l’origen en el cònsol romà Quintus Fabius Maximus, anomenat Cunctator, per la seva victoriosa tàctica de guerra basada en petits passos més que en grans batalles, sobretot contra el seu gran rival: Anníbal Barca.

 

(5) Mentre alguns camps d’altres ciències socials i el cinema en general han vanagloriat la figura de Winston Churchill, en l’economia s’ha fet el contrari. Keynes a The Economic Consequences of Mr Churchill titlla els culpables del retorn de la Gran Bretanya a la paritat de pre-guerra del patró or, entre ells Churchill (llavors Ministre d’Hisenda), de tontos. Aquest tipus de decisions degeneraren en un augment de l’atur i deflació que desembocà en la vaga general de 1926. Per a la Beatrice Webb, Churchill, amb qui sopà en certes ocasions era “Egocèntric, presumptuós, reaccionari i curt de mires.” En un segon sopar, anotaria: “beu massa, parla massa i no té cap pensament digne d’aquest nom. […] Ho ignora tot sobre les qüestions socials […] i no ho sap.” Font: MacKenzie, Diary of Beatrice Webb, p. 287 (8/07/1903).

 

(6) Com veiem, al llarg de l’ història el creixement desigual sol anar acompanyat de descontentament social, i per tant, inestabilitat a llarg plaç per a una economia. Per tant, un creixement equitatiu i igualitari no és només defensable des d’un punt de vista ètic i moral, sinó també des d’un punt de vista sistèmic. Actualment força economistes viren el seu discurs cap a una crítica del creixement desigual que s’està produint en la sortida de la crisi i aboguen evidentment cap a una major equitat en la distribució d’aquest. Stiglitz, Milanovic o Galbraith serien alguns dels més famosos crítics d’aquest creixement desigual.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS