Els grans fons segueixen dominant el mercat de valors global

Les grans empreses de bons cada vegada tenen més poder a l’hora de fixar preus en els mercats de deute globals, desplaçant els grans bancs que estan subjectes a més regulació des de la crisi financera i generant inquietud sobre els costos pels petits inversors.

Els fons d’inversió de bons, que tradicionalment anaven als bancs a demanar els preus, estan usurpant aquest rol perquè els bancs estan sota pressió per reduir riscos. Els bancs continuen actuant com a intermediaris en el comerç de bons, però ara s’orienten als fons més grans, segons diuen els banquers i els gestors dels fons. Els fons més petits cada vegada reben menors serveis i afronten costos més elevats a l’hora de negociar, segons diuen molts gestors de fons que treballen per a ells. 

“No hi ha dubte que els balanços dels bancs ara són més restringits que abans”
– Scott Clemons

A mesura que els inversors dels bons més grans han anat obtenint més avantatges, les diferències s’han fet més evidents.

“No hi ha dubte que els balanços dels bancs ara són més restringits que abans”, afirma Scott Clemons, cap d’estratègia empresarial del banc Brown Brothers Harriman & Co, que supervisa 54.000 milions de dòlars, i això “ha fet canviar la importància relativa dels actors al mercat”.

El que està passant al mercat de bons es podria comparar al sector de l’alimentació si els majoristes–el paper que juguen els bancs als mercats financers–estiguessin reduint el seu negoci. Els petits superpermercats serien els que tindrien problemes per acumular stocks, mentre que les grans superfícies comercials, amb els seus mega magatzems i la seva capacitat d’accedir a proveïdors internacionals se’n sortirien amb facilitat.

Borsa de Londres. 10/08/1984. Font: Victor Blackman

Segons afirma Jay Sommariva, gestor de carteres de l’empresa Fort Pitt Capital Group de Pittsburgh, que gestiona 1.500 milions de dòlars, abans de la crisi financera hauria trucat a alguns bancs per vendre bons i li haurien pres de les mans en poques hores. Ara, la mateixa operació triga com a mínim un parell de dies i la comissió  que s’emporta el banc és major.  

El 2016, per cada mil milions de dòlars que hi havia als mercats dels Estats Units, els bancs en tenien emmagatzemats uns 8 milions, una tercera part del què tenien el 2008, segons la Reserva Federal i la SIFMA (Associació de la Indústria de Calors i Mercats Financers per les seves sigles en anglès). Segons les dades publicades per la Reserva Federal, aquest canvi ha provocat que comprar i vendre bons sigui més difícil.

Segons afirmen els inversors, també està fent que el pes del poder basculi de les mans dels bancs i dels petits fons cap a les mans dels gestors de fons més importants. Afirma el Sr. Sommariva que ens els últims anys, sempre que ell vol vendre un bo, els bancs només li compren si hi ha algú interessat fent cua. Els grans fons diuen que ells són aquest algú.

“Els de Pimco, BlackRock ens truquen per preguntar-nos ‘això us interessa?’”, segons afirma Gregory Peters, un gestor sènior de PGIM Fixed Income, part de PGIM Inc., una gestora que controla un bilió de dòlars. “Si es mira en perspectiva, és molt darwinista tot plegat”

Aquesta estratègia no era tan habitual abans del 2008, quan els bancs compraven els bons al moment i esperaven per vendre’ls quan un comprador estigués disposat a pagar el preu que ells marcaven.

Els grans bons ara compren els bons dels bancs a un preu avantatjós, afegeix el Sr. Peters, cosa que és una gran oportunitat per a empreses com la seva.

Qui en surt perjudicat? Els bancs tenen problemes perquè tenen menys flexibilitat a l’hora de negociar i perquè els gestors de fons ara disposen de més analistes, més dades i més eines informàtiques que els permeten negociar directament els uns amb els altres, segons afirmen els analistes.

“El que acaba passant si els bancs comercien menys, apunten els analistes, és que els petits inversors en pateixen les conseqüències.”

“Avui en dia, qualsevol client disposa de molta transparència i, en molts aspectes, més que no pas un agent”, segons Chris Orr, codirector de compravenda de bons corporatius europeus d’alta qualitat a Credit Suisse Group AG.

El que acaba passant si els bancs comercien menys, apunten els analistes, és que els petits inversors en pateixen les conseqüències. Els gestors de fons petits tenen molta dependència dels mancs, perquè no tenen la capacitat d’emmagatzemar bons per sí mateixos.

Autor: Simon Fieldhouse

És veritat que els bancs sempre han tendit a oferir millors preus als fons més grans que feien majors comandes, perquè acaben pagant-los més diners en comissions. Fer compraventa de blocs petits acaba costant cinc vegades més que no pas fer-ho a l’engròs, diuen els gestors de fons. Els petits fons estan intentant adaptar-se per jugar bé les seves cartes, diuen, per exemple retenint més temps els bons menys líquids.

Els gestors de fons més grans, mentrestant, s’estan adaptant a la nova situació i cada vegada actuen de manera més similar a com ho feien els bancs abans.

Avui dia, en comptes de limitar-se a trucar als bancs per saber el preu dels bons, els grans fons emmagatzement grans quantitats de bons  propis i aleshores truquen els bancs per comunicar-los a quin preu els volen vendre, diu David Lloyd, cap de deute públic institucional a M&G Investments, que gestionen 265,000 milions de lliures (335,000 milions de dòlars).

És complicat determinar el cost de la transacció perquè varia segons el risc i la maduresa dels bons i també fluctua segons els moviments de cada dia. Els grans fons diuen que aproximadament un 1% dels diners que guanyen amb els bons es gasten en comissions pels bancs per comprar i vendre. Alguns diuen que el cost només ha pujat lleugerament des de la crisi.

En canvi, els petits fons diuen que, per a ells, aquest cost podria arribar fins al 15%, cinc vegades el que costava el 2008.

En general, els fons de deute grans tendeixen a obtenir millors resultats dels petits, tot i que hi pot haver moltes raons que ho expliquin. Els fons individuals de deute corporatiu en dòlars nord-americans superiors a 1,000 milions de dòlars van retornar un acumulat del 61% entre el 2008 i el 2016, mentre que els que estan per sota d’aquesta xifra van retornar un 48%, segons les dades de Morningstar Inc.

“Com més gran, més ric ets”, afirma Bob Baur, economista global en cap de Principal Global Investors, que gestiona més de 400,000 milions de dòlars.

Article original escrit per Jon Sindreu a The Wall Street Journal. Traducció a càrrec d’ Elisenda Riera i Guifré Ballesté.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS