Entrades de eKonomicus

El successor de Chávez, clar favorit a les eleccions veneçolanes

Col·laboració de Diego Moya-Ocampos. –Veneçuela celebrarà eleccions presidencials el diumenge 14 d’abril. El president en funcions Nicolás Maduro, al capdavant del Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV) actualment al poder, s’enfrontarà a Henrique Capriles, el candidat de l’oposició de la Mesa de Unidad Democrática (MUD). La campanya electoral ha estat curta, però altament polaritzada, i ha tingut lloc sota l’ombra del llegat del difunt Hugo Chávez. El panorama que es presenta: Maduro és el candidat amb més probabilitats de guanyar les eleccions, allargant els 14 anys que el moviment chavista ja porta al poder per un període de 6 anys més. Donarà continuïtat a les polítiques econòmiques i socials de l’actual govern. Maduro, però, haurà de fer front a una sèrie de reptes polítics, econòmics, socials i de seguretat claus si acaba guanyant. Aquests reptes podrien debilitar la seva popularitat i portar al país a la inestabilitat política.

El control pels recursos energètics, al centre del conflicte entre Iraq i el Kurdistan iraquià

La combinació de petroli i de federalisme frustrat a l’Iraq està portant el país a una espiral potencialment desestabilitzadora. Això és el que es desprén del darrer conflicte polític entre el govern central de Baghdad i el govern regional del Kurdistan iraquià, al nord del país. El govern kurd ha exportat a través de Turquia el seu primer carregament de petroli, valorat en 22 milions de dòlars, als mercats internacionals (fins ara només exportava petites quantitats a Turquia). El fet destacat és que ho ha fet sense el consentiment del govern central, que considera il·legal que un govern autònom realitzi aquest tipus d’operacions. Aquesta acció s’engloba en un conflicte de major magnitud: què busca el govern autònom kurd? Aparentment, la independència econòmica.

Economies emergents: hi ha realment un “despertar del Sud Global”?

El darrer Informe sobre Desenvolupament Humà del 2013 que publica anualment el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) porta com a títol “L’ascens del Sud”, senyal de tot un canvi en el paradigma que ha estat dominant les darreres dècades. El concepte Sud Global, que ha vingut a substituir el concepte relativament despectiu que era Tercer Món, fa referència als països en vies de desenvolupament que han estat tradicionalment marginats dels ressorts de poder.

En aquest eKonofòrum explorarem les diferents opinions entorn a aquest “despertar del Sud Global”: les que efectivament clamen que aquests països estan efectivament guanyant pes en la governança mundial i les que, pel contrari, argumenten escèpticament que ni hi ha un ascens d’un Sud encara pobre ni està augmentant la seva influència al món.

L’irrellevant paper de les sancions a Corea del Nord

En la mateixa línia que les anteriors, la Resolució 2087 té l’objectiu d’aïllar encara més al règim de Pyongyang per a, així, poder acabar amb les seves ambicions nuclears i generar un marc que permeti una vigilància més estricta del seu programa armamentístic. De forma molt resumida, la 2087 invita a la dinastia comunista a desarmar-se mitjançant l’eliminació dels seus míssils balístics, armes i instal•lacions nuclears. A més, els membres del Consell de Seguretat reafirmen les sancions implementades en resolucions anteriors i afegeixen a la seva llista negra 6 organitzacions i 4 persones directament relacionades amb el darrer llançament del coet nord-coreà.

Però de la mateixa manera que va passar amb les darreres sancions, Corea del Nord segueix impertorbable i ja ha anunciat nous tests nuclears per a aquest any. Cal preguntar-se per què, tot i aquestes sancions, no es desencalla el conflicte.

La manipulació fraudulenta dels tipus d’interès interbancaris arriba a una escala global

A la City de Londres, màxim epicentre financer mundial, encara els fa mal el titular del Financial Times del passat 7 de febrer: “L’escàndol de manipulació dels tipus d’interès bancaris sacseja 3 continents”. Aquests continents són Àsia, l’Europa continental i el Regne Unit (bé, això si entenem Regne Unit com un continent per sí mateix, com fan ells). També cal incloure els Estats Units, ja que molts dels escàndols afecten a les operacions nord-americanes dels bancs d’inversió europeus involucrats. No pot ser més contundent.

La manipulació ha consistit en que algunes entitats bancàries han estat alterant durant els darrers anys el valor real del tipus d’interès que s’anomena “interbancari”, és a dir, aquell al que els propis bancs es presten diners entre ells per a quadrar els balanços (normalment són préstecs a un o dos dies). L’escàndol es va destapar a meitats del 2012 amb Barclays –tot i que les autoritats bancàries dels Estats Units van reconèixer que estaven assabentats d’aquestes pràctiques des del 2007. L’alteració a penes era de dècimes (0.1 o 0.2%), però suficient com per a suposar milions de més o de menys. Tan important són aquests tipus d’interès? Aquests tipus mouen incomptables contractes financers a tot el món, des dels préstecs universitaris a les pòlisses de les empreses, passant per les hipoteques. El més important és el LIBOR, fixat a Londres i que globalment mou fins a 350 bilions de dòlars. A Europa predomina l’EURIBOR. I al Japó tenen el TIBOR, fixat a Tòquio.

Crisi de lideratge a l’Argentina: la fi del Kirchnerisme?

El passat 8 de novembre va suposar un abans i un després en la vida política de l’actual presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner. Es van produir multitudinàries marxes en diversos punts del país a través d’innombrables cassolades, així com en diverses ciutats del món on milers d’argentins van mostrar la seva oposició amb el lema “Salvemos la República!”. La classe política nacional del país sud-americà travessa una de les majors crisis dels darrers anys. La debilitat i manca de lideratge han provocat una dràstica caiguda de popularitat de la presidenta en els darrers mesos, a causa de múltiples factors que han acabat per desgastar un cicle polític kirchnerià, que sembla haver arribat a la seva fi després de més d’una dècada al poder.

Dracs, tigres i àguiles emergents al sud-est asiàtic (II): regionalització i integració

En un article anterior d’eKonomicus, analitzàvem l’actualitat de Myanmar –antiga Birmània– per a destacar la puixança econòmica que viu la regió del sud-est asiàtic. Desprès que països tancats en el passat, com Vietnam, Cambodja, Indonèsia o la pròpia Myanmar, comencin a integrar-se amb èxit en l’economia global, és quan estan prenent cos expressions com que “hi ha una petita redistribució de poder a tot el món, cap a l’Àsia i el Pacífic” (dit per Francesc Raventós a la presentació del seu llibre “Un futur incert” –La Magrana, 2012). També es sol dir que Àsia és la fàbrica del món. Aquesta característica està portant a una interrelació més profunda de les seves economies i polítiques. Fins i tot, comencen a aparèixer comentaris optimistes als mitjans de comunicació econòmics internacionals que anticipen que tot plegat pot portar a una major integració dins l’ASEAN+3, l’organització regional que agrupa 10 països més la Xina, Japó i Corea del Sud com a observadors. Una integració que podria seguir els passos de l’Europa dels anys 50.