Posts from the ‘– Amèrica del Sud’ category

Rio+20: un món més sostenible?

Aquest dimecres passat va començar a Rio de Janeiro (Brasil) la Conferència de l’ONU (Organització de les Nacions Unides) per al Desenvolupament Sostenible: Rio +20. En la ronda final de negociacions hi ha divisió entre diversos grups de països. I és que molts d’ells estan afectats per la crisi econòmica mundial i es resisteixen a assumir compromisos financers, mentre els “menys desenvolupats” defensen la creació d’un fons multilateral. El fons hauria d’estar dotat amb prop de 30.000 milions de dòlars l’any per finançar projectes de desenvolupament sostenible, principalment en nacions en vies de desenvolupament. El més important, però encara està en entredit: quins països faran aportacions a aquest fons i com s’implamentarà? El G77, integrat actualment per 130 països i que agrupa a gairebé tot Amèrica Llatina, Àfrica i les nacions del sud d’Àsia, s’ha associat en bloc a la Xina per negociar durant els díes que duren la Conferència.

Luiz Figueiredo, negociador de Brasil, va informar que la proposta del G-77 més la Xina és ara analitzada pels diversos grups en la seva tercera i última ronda de negociacions preparatòria de la cimera de caps d’Estat i de govern i que finalitzarà el proper dimecres 20 de juny. Figueiredo va desestimar les diferències de criteri que va considerar “normals” en una conferència d’aquest tipus. “Hi haurà parts que requereixin més esforç que d’altres”, va sostenir el delegat brasiler en comparar aquesta cita de la setmana amb la que va tenir lloc 20 anys enrere, també a Rio de Janeiro, coneguda com Eco 92: “Tots els somnis que teníem fa dues dècades continuen vius, però tenim més informacions que en aquella època per la pràctica i la ciència i, per tant, estem en millors condicions de reaccionar”, va afegir.
L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2012/06/16/rio20-un-mon-mes-sostenible/

L’endemà de la relació entre Repsol i YPF: la indústria petrolera argentina de nou al mercat?

Tot just l’endemà que el govern argentí anunciés la nacionalització del 51% del capital d’YPF, en mans de Repsol, eKonomicus va oferir un primer anàlisi dels fets “a vista d’ocell”. És a dir, sense entrar en valoracions de cap de les parts. El context era confús. Fins i tot, una setmana després, encara queden molts fils sense lligar, però sembla que aquest “nacionalisme de recursos naturals” del que parlàvem tot citant a Michael Klare ha deixat a la presidenta Cristina Fernández en una posició bastant clara: tan pel que fa als arguments que llencen mitjans econòmics internacionals com pel fet que dia rere dia apareixen potencials socis capitalistes per a la nova YPF estatal, tot plegat deixa entreveure fins a quin punt les arques argentines necessitaven aquest impuls financer.

Argentina, en qüestió d’anys, ha passat de tenir un superàvit de producció d’energia respecte el que consumia a ser deficitària energèticament (alguns mitjans apunten a que ara utilitza un 15% més d’hidrocarburs dels que produeix). No ha estat mai un gran productor, i l’impacte d’aquesta situació sobre la caixa pública és considerable. Per a explicar què és el que ha portat el país fins aquí, el setmanari britànic The Economist reparteix les culpes: argumenta que, si bé és cert que Repsol-YPF hagués pogut invertir més en augmentar la producció i no només en mantenir-la, Argentina no ha aplicat mesures clau com per exemple reformar els forts subsidis al preu de la gasolina per a evitar tantes importacions (el cost de la gasolina importada és molt superior al preu de venda a les gasolineres).

Nacionalització d’YPF: Argentina està determinada a governar la política energètica

“Segons el nou ordre energètic internacional, els països es poden dividir en nacions amb excés d’energia o nacions amb dèficit d’energia”. Això ho argumenta Michael T. Klare, un dels principals experts mundials en política energètica, al seu llibre Planeta sediento, recursos menguantes (2008). Afegeix, a més, que la posició d’un país depèn fortament de les seves disponibilitats de recursos energètics o, si no és el cas, de la seva capacitat financera per adquirir-ne dels altres. Aquest paradigma sembla realment adient per a enquadrar la recent acció del govern argentí de quedar-se amb el 51% de Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la joia de la corona de la petrolera Repsol-YPF (que ara veuria reduïda la seva participació a l’empresa del 57% al 6%).

No és senzill analitzar la situació hores després que la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, hagi anunciat la nacionalització d’YPF. El seu discurs, però, il•lustra un fet de vital importància: Argentina és l’únic productor de petroli d’Amèrica del Sud que no gestiona per ella mateixa els recursos fòssils, element clau de la geopolítica mundial. Per tant, la política que intenta dur a terme Fernández respon al context que s’ha creat durant les darreres dècades, on les empreses petrolieres estatals s’han fet amb el control del mercat mundial de producció i distribució de cru. Ha passat així al continent americà: el govern de Veneçuela compta amb Petróleos de Venezuela SA (PdVSA); el de Mèxic amb Pemex; el de Brasil amb Petrobras; el d’Equador amb PetroEcuador.

El projecte HidroAysén i els maputxes

Rodrigo Álvarez, ministre d’Energia xilè, està interessat en integrar les matrius energètiques del seu país amb les de Argentina mitjançant laconstrucció de 5 preses d’aigua al llarg de 2 rius: el Baker i el Pascua, tal i com s’observa en el dibuix. El projecte preveu la construcció de les línies de transmissió d’electricitat a través de la serralada dels Andes entre els dos països sud-americans i donaria al projecte hidroelèctric, conegut com HidroAysén, l’oportunitat de construir una enorme línia de transmissió en territori argentí. La regió xilena d’Aysén està situada al sud del país andí i amb aquest projecte guanyaria notable protagonisme econòmic. Però evidentment no tot són flors i violes en aquest macro-projecte. De moment, bona part de la societat xilena s’ha girat en contra i molt especialment la minoria maputxe[Nota1], que veuen com bona part del cablejat passarà per les seves terres sense tant sols haver consultat la seva opinió. Tot i això, la majoria de les crítiques es centren en que les preses d’aigua no són necessàries a la Patagònia i suposarien un impacte ambiental irreparable per una regió del planeta pràcticament verge. A més, el 51% del projecte és propietat d’Endesa-Enel, empresa italo-espanyola, tot i que evidentment també hi intervenen les generadores elèctriques xilenes Empresa Nacional de Electricidad S.A. i Colbún S.A. Per tant, bona part dels habitants veuen com els guanys que hi pugui haver a HydroAysén aniran a parar a mans europees.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/11/11/el-projecte-hidroaysen-i-els-maputxes/

Terratrèmol social a Xile: crisi al model liberal de l’educació

Article d’opinió escrit per Guido Turdera, estudiant de sociologia argentí, a la web United Explanations (www.unitedexplanations.com).

30 anys desprès que es privatitzés l’educació xilena als anys 80, el model es posa en qüestió davant la sublevació, aquests darrers mesos, de nombrosos sectors d’estudiants de secundària i universitats, en pugna per un nou sistema educatiu democràtic, públic i de qualitat. Aquí s’esbossen les principals característiques per una senzilla comprensió del conflicte.