Posts from the ‘Connexió Brussel·les’ category

10 anys de moneda única: bitllet d’anada (II)

Segona part de l’article d’opinió realitzat per l’Elisenda Lamana com a col·laboració per eKonomicus. La primera part es pot consultar aquí.

Més enllà del deute: un problema “real”

El 2 de maig el 2010 l’Eurogrup, format pels ministres d’economia de l’Eurozona, i el FMI aprovaren el primer rescat de l’economia grega a través d’una línia de crèdit de 110.000 milions d’Euros. Aquest fou l’inici oficial de la ben coneguda tragèdia grega, a partir de la qual el fantasma del deute no ha deixat d’assolar l’Eurozona, especialment pel que fa a les economies més dèbils del sud i de la perifèria.
La focalització envers el problema del deute ha estat tan gran que, darrerament, s’ha arribat a confondre la crisi de l’Eurozona amb la crisi el deute, com si l’arrel del problema hagués estat, precisament, el descontrol de les finances públiques durant tota la dècada passada. En el cas de Grècia és ben evident que fou així, però no succeí el mateix amb d’altres estats.

10 anys de moneda única: bitllet d’anada (I)

Article escrit per l’economista Elisenda Lamana Garcia com a col·laboració amb eKonomicus.

Enguany l’Euro té dos bons motius per estar de celebració: per una banda, fa vint anys que a Maastricht els líders del moment dels estats membres van assentar els fonaments del que esdevindria la moneda única europea i van preparar el camí perquè, deu anys després, aquesta substituís plenament les monedes nacionals. Efectivament: l’1 de gener del 2002, tres-cents milions d’europeus vam aprendre a viure fent conversions entre l’antiga moneda nacional i el nou i prometedor Euro, que en només set mesos assolí la paritat amb el Dòlar.

Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (II)

El primer article d’aquesta sèrie, dedicada a analitzar el per què de la decisió que va prendre David Cameron a la darrera cimera europea, detallava les condicions el primer ministre demanava a canvi d’acceptar les propostes alemanyes i franceses.

Què té la City de Londres que aixeca tanta passió?

Les condicions de salvaguarda britàniques (consultar aquí) poden ser més acceptables o menys, però el fet substancial és que totes giraven entorn de la defensa de la City de Londres, un dels principals nuclis financers del món. El que el primer ministre britànic buscava amb això era mantenir la posició actual de Londres davant altres centres en alça com Frankfurt o París i, a la vegada, evitar que perdés competitivitat davant possibles onades regulatòries al sector dels serveis financers. L’editorial de la institució londinenca Chatham House ho resumia perfectament el mateix dia de la cimera: “Cameron va insistir en proteccions específiques per la City, (…) de manera que buscava protegir la seva capacitat per liderar la natura de les futures reformes en aquest sector tan central per la seva economia”.

No en va, el sector financer britànic representa el 10% del producte interior brut (PIB), el 11% dels ingressos fiscals del govern, el 3% del superàvit comercial i el 7% dels llocs de treball de tot el país.

Accedeix a eKonomicus per seguir llegint.

Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (I)

Tot just fa una setmana, a hores intempestives de la matinada, una de les cimeres més determinants dels últims temps arribava a una espècie d’acord. Deixant de banda el fet que es tractava d’un pas necessari cap a més integració (i més austeritat), hi ha dos qüestions que han atret molt l’atenció mediàtica: en primer lloc, la fermesa amb que han bregat Angela Merkel i Nicolas Sarkozy per tirar endavant la solució que ells creien adequada (sobretot la que aquest darrer creia) i, en segon lloc, la “dramàtica auto-exclusió del Regne Unit d’aquest acord intergovernamental”, tal com escrivia Robert Niblett en un briefing de la Chatham House. Per què el Regne Unit no va voler participar en aquest procés? Què demanava David Cameron com a contrapartida per no exercir el seu veto i que era inacceptable per la resta d’Europa?

Cameron va arribar a la cimera de Brussel·les amb una posició molt ferma: per descomptat, volia contribuir a estabilitzar la zona Euro (pel bé d’Europa i del seu país), però també era allà per defensar els interessos nacionals britànics davant el que veien com un major control intrusiu per part de les institucions europees. El Primer Ministre clarament ho va reiterar nombroses vegades durant la setmana de la cimera. “No signaré un tractat que no inclogui salvaguardes per nosaltres entorn coses com la importància del mercat únic i dels serveis financers”, segons constava al The Guardian. I finalment, la nit de la cimera, va presentar un document amb una sèrie de requisits que el tractat europeu que s’estava negociant havia d’incloure per ser aprovat per unanimitat. Això va ser refusat, no es volien donar més concessions a Londres tot i posar en perill la integritat de la Unió Europea.

Per tenir la imatge completa, però, cal veure l’abast de les demandes de Cameron. Alguns dels requisits que va plantejar durant la cimera i que van arribar a mans de la premsa són els següents:

Continuar llegint