Posts from the ‘Desenvolupament i desigualtat’ category

Caiguda del preu dels drets d’emissió de CO2

El Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM per les seves sigles en anglès) ha ajudat a reduir al voltant d’1 Tona les emissions de carboni (CO2) a l’atmosfera des de la seva implantació i ha atret uns 166 Bilions d’euros en inversió per a energies renovables. El mercat de drets del CDM, conegut com CER (Certified Emission Reduction), però, té ara mateix un greu problema: l’oferta dels anomenats drets d’emissió, supera amb escreix la demanda i per tant s’ha passat dels 30 euros l’Agost del 2008 als 3 Euros de l’actualitat (veure gràfic).

Crisi alimentària a la vista? Les polítiques econòmiques que poden agreujar-la o evitar-la

La foto superior és una imatge de protestes derivada de la crisi alimentària de l’any 2007 i 2008. Ja en fa 4 anys, i va ser notícia perquè hi va haver una fortíssima escalada dels preus dels aliments bàsics. Al 2010 hi va tornar a haver un increment de preus, sense tanta repercussió. Però hi ha un risc enorme que els titulars de l’any 2008 es tornin a repetir aquests propers mesos. La raó: la inesperada sequera als principals països productors està fent que un any en que es preveien bones collites i permetés abaratir preus acabi sent una causa d’alarma global. Per exemple, Reuters informava que el departament d’agricultura dels Estats Units, després d’anunciar el mes passat una disminució del 12% de la seva collita de blat de moro, aquest mes afegia una retallada extra del 15%. Els mercats financers de futurs alimentaris, òbviament, estan a l’alça.

Rio+20: un món més sostenible?

Aquest dimecres passat va començar a Rio de Janeiro (Brasil) la Conferència de l’ONU (Organització de les Nacions Unides) per al Desenvolupament Sostenible: Rio +20. En la ronda final de negociacions hi ha divisió entre diversos grups de països. I és que molts d’ells estan afectats per la crisi econòmica mundial i es resisteixen a assumir compromisos financers, mentre els “menys desenvolupats” defensen la creació d’un fons multilateral. El fons hauria d’estar dotat amb prop de 30.000 milions de dòlars l’any per finançar projectes de desenvolupament sostenible, principalment en nacions en vies de desenvolupament. El més important, però encara està en entredit: quins països faran aportacions a aquest fons i com s’implamentarà? El G77, integrat actualment per 130 països i que agrupa a gairebé tot Amèrica Llatina, Àfrica i les nacions del sud d’Àsia, s’ha associat en bloc a la Xina per negociar durant els díes que duren la Conferència.

Luiz Figueiredo, negociador de Brasil, va informar que la proposta del G-77 més la Xina és ara analitzada pels diversos grups en la seva tercera i última ronda de negociacions preparatòria de la cimera de caps d’Estat i de govern i que finalitzarà el proper dimecres 20 de juny. Figueiredo va desestimar les diferències de criteri que va considerar “normals” en una conferència d’aquest tipus. “Hi haurà parts que requereixin més esforç que d’altres”, va sostenir el delegat brasiler en comparar aquesta cita de la setmana amb la que va tenir lloc 20 anys enrere, també a Rio de Janeiro, coneguda com Eco 92: “Tots els somnis que teníem fa dues dècades continuen vius, però tenim més informacions que en aquella època per la pràctica i la ciència i, per tant, estem en millors condicions de reaccionar”, va afegir.
L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2012/06/16/rio20-un-mon-mes-sostenible/

Megaciutats sostenibles a la Xina: comencen a deixar de ser una utopia

Si hi ha una tendència que s’ha mostrat inalterable tot i el trencament que ha suposat la crisi financera, aquesta és l’èxode massiu del camp cap a la ciutat que està tenint lloc en molts països. Fins i tot, es podria dir que la situació actual encara ho està accelerant més. Així doncs, es mantenen els grans processos urbanitzadors al món, sobretot en aquells països que estan experimentant unes taxes de creixement encara força altes, com l’Índia o la Xina. És paradigmàtic, per exemple, que la consultora McKinsey Global Institute situa fins a set megaciutats de la Xina, precisament, entre els 25 nuclis urbans que més riquesa es preveu que generin cap al 2025 (mesurat en producte interior brut). Algunes ciutats fins i tot podrien multiplicar per 10 la seva activitat econòmica en aquesta propera dècada, si tot segueix així. Però per a que tot segueixi així, sembla plausible pensar en múltiples obstacles que s’hi interposen, com per exemple, com compaginar tanta població i tanta producció de béns i serveis amb una correcta gestió de recursos que comencen a ser tan escassos com l’espai, l’aire, l’energia, l’aigua, etc.

La percepció que un té en molts casos és que certament les ciutats i les seves economies creixeran ràpidament en els propers anys, però el repte de la qualitat ambiental i de la disponibilitat de suficients recursos són problemes presents ja avui en dia, i no al 2025. La Xina és el cas més patent gràcies a l’estudi que recentment han publicat la mateixa consultora, McKinsey Global Institute, i la Urban China Initiative: constaten que la majoria de grans entramats urbans –les macrociutats xineses– no estan preparats avui en dia per mantenir el creixement que se’ls pressuposa sense patir conflictes majors.

Els països que compren altres països

Els països que compren altres països

Els últims anys s’han disparat la compra de terres a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina per part d’empreses i particulars estrangers. Per a la majoria de la població aquests fets són desconeguts i en molts casos no se’ls para molta atenció, perquè se’ls considera aïllats. Però quins han estat els factors que han propiciat aquesta tendència que amenaça ara l’autosupremacia?

1.- En la Unió europea (UE), a partir de l’any 2015 serà obligatori l’utilització del 10% de biocombustibles per al transport, fet que ha propiciat la compra de terres a l’Àfrica. (http://www.veterinariossinfronteras.org/news/2010/04/06/0001)
2.- El sistema de producció intensiva d’aliments: grans hectàrees i fèrtils per al conreu també n’és un bon causant.
3.- L’escassetat d’aigua en alguns països del Golf Pèrsic.
4.- L’augment de la població, sobretot en alguns països asiàtics com Corea del Sud (el major comprador a nivell mundial amb 2,3 milions d’hectàrees). (http://www.soitu.es/soitu/2009/03/13/medioambiente/1236957201_533447.html)
5.- La simple especulació per l’escalada de preus.

La majoria d’iniciatives per a comprar aquests terrenys, ja siguin persones físiques, empreses ó estats, afirmen que generen llocs de treball a la regió i que només compren terrenys abandonats, però la realitat és que els camperols i camperoles d’Àfrica ó d’Amèrica Llatina es veuen privats del seu principal, i en molts casos, la seva única font de suport de vida, obligant-los a emigrar a les ciutats. I és que Àfrica és, com diuen en castellà, BBB (Bona, Bonica i Barata). Bona terra no contaminada per pesticides i adobs químics, preus increïbles per a milions d’hectàrees de camp cultivable, governs corruptes que accepten posar en perill la seguretat alimentària de la seva població i a més, mà d’obra barata, per no dir regalada, creen un marc perfecte per a aquestes qüestionades negociacions. Trobem nombrosos exemples, entre els que m’agradaria destacar:
– Etiòpia: On el govern ha ofert tres milions d’hectàrees de la seva terra més fèrtil a països desenvolupats i alguns dels individus més adinerats del món perquè exportin aliments a les seves pròpies poblacions. La dada paradoxal és que en aquest país 13 milions de persones viuen en situació de crisi alimentària, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’Agricultura (FAO per les seves sigles en anglès). Tot i això, ni tan sols les àrees protegides estan fora de perill, com el Santuari de Elefants de Babil, venut en un 87% del seu territori a un inversor europeu.

– Tanzània: On segons la FAO, milers d’agricultors que conreen arròs i blat de moro estan sent expulsats d’extenses àrees de terra fèrtil perquè corporacions occidentals estableixin les seves plantacions de biocombustibles.

– Zàmbia: El cultiu d’una varietat de figuera, no apte per al consum humà anomenat jatrofa, mostra tal augment de les seves plantacions que nombrosos inversors subscriuen contractes per 30 anys de durada. Aquesta planta s’està conreant també a Togo, Ghana, Senegal, Mali, Costa d’Ivori i Níger.

– Senegal: Els cultius per a combustibles ocupen avui un lloc destacat en el programa governamental de renovació agrícola d’aquest país.
– Ghana: On les grans companyies planegen plantar un milió d’hectàrees de l’anomenada jatrofa amb el suport del govern. El problema de la jatrofa és que no es menja, i per tant, els monocultius de plantes per a biocombustibles tampoc solucionen els problemes d’alimentació de les poblacions locals. Així que el fons la qüestió és que aquesta nova estratègia mundial d’acaparament de terres a l’Àfrica està provocant ja un increment de la inseguretat alimentària al continent i un elevat risc que s’incrementin la pobresa i la fam a la regió.
El responsable del Departament de Medi Ambient i Recursos Naturals de la FAO, Alexander Mueller, subratlla com “Els nous reptes per a la inseguretat alimentària mundial i les inversions globals han de ser abordats a través d’una adequada regulació i amb polítiques agrícoles i alimentàries ben fonamentades. Seria útil desenvolupar directrius per a la governança de la terra, o un codi que reguli les inversions internacionals, amb la finalitat de facilitar la presa de decisions.”

Agraïments:
Albert Feliu i Soler

Informació Complementària:

(1) Se dispara la compra de tierras en África – Veterinarios sin Fronteras – 06/04/2010

http://www.veterinariossinfronteras.org/news/2010/04/06/0001

(2) Países asiáticos compran tierras agrícolas por todo el planeta – Soitu – Piedad Martín – 17/03/2009

http://www.soitu.es/soitu/2009/03/13/medioambiente/1236957201_533447.html

Durban (II): Les negociacions i el Fons Verd del Clima

Continuació de l’article Conseqüencies de la XVII cimera per al clima de Durban (I)

En les cimeres per al clima qualsevol país pot posar objeccions al text i evitar tot pacte, perquè les coses s’aproven per aclamació i pot passar com a Copenhaguen el 2009, on l’oposició de Bolívia i Veneçuela va impedir que l’assemblea fes seu el text que havien pactat els Estats Units (EEUU), la Xina, l’Índia, la UE, Mèxic i els petits estats-illa del Pacífic. Ara es tracta d’alguna cosa infinitament més complexa: aplicar retallades a tots els grans emissors, inclosos països en desenvolupament i amb milions de pobres que, amb raó, reclamen el seu dret a crèixer i fer-ho en una escala molt més gran. Com va declarar a Durban l’economista Nicholas Stern, “Si de veritat el món vol limitar la concentració de CO2 a l’atmosfera en 450 parts per milió, el que segons el Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic podria impedir que l’escalfament pugés més de dos graus, el món ha de retallar les emissions per habitant entre set i vuit vegades”. La veritat és que aconseguir això és política i tecnològicament descomunal. Fer-ho en un món en què els tractats multilaterals són cada vegada més rars, amb una crisi econòmica inabastable i amb una opinió pública cada vegada menys preocupada per l’escalfament, sembla avui només un somni.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/12/28/durban-ii-les-negociacions-i-el-fons-verd-del-clima/