Posts from the ‘Mercat de treball’ category

Salaris mínims a Europa (2012)

A partir de l’article d’opinió escrit per Lluis Torrent, a la web United Explanations (www.unitedexplanations.com).

La diferència de salaris entre Bulgària i Luxemburg l’any 2012 se situa a 13,6 punts. Aquesta situació s’explica per factors macroeconòmics com el PIB en valor absolut (el PIB de Luxemburg es 1,15 vegades major que el PIB de Bulgària), i la competitivitat.

Com es pot veure en el gràfic hi ha sis països que superen els 1.000 euros en el salari mínim. De fet, aquests no són els únics països europeus que ho superen ja que hi ha alguns països que no estan inclosos a la mostra, com el cas d’ Alemanya, Dinamarca, Noruega o Finlàndia, ja que no disposen de salari mínim per llei, sinó que funcionen amb acords col·lectius.

D’altra banda, podem observar que hi ha 10 països amb un salari mínim inferior a 400 euros.

Salaris mínims a Europa (Font: Unitedexplanation.org)
Generalment, el salari mínim s’estableix per llei però en algunes ocasions els convenis col·lectius s’usen com un mecanisme per regular la quantitat mínima de diners que un treballador ha de rebre a canvi del seu treball. La quantitat del salari mínim no s’actualitza cada any, i no necessàriament sempre s’augmenta. A Espanya, el nou president del govern, Mariano Rajoy, ja ha revelat la seva intenció de no actualitzar el salari mínim, deixant-ho en el mateix valor que en 2011, com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquest no és l’únic país a fer-ho, ja que altres països com Portugal i Grècia han optat per fer el mateix.

Per actualitzar el salari mínim i els convenis col·lectius, els governs han de tenir en compte la inflació i la situació econòmica general. No obstant això, la decisió comporta uns forts efectes polítics. Per exemple, l’any 2011, Romania van augmentar el salari mínim un 11% tot i que la inflació a Romania era del 6%. Pel que fa a Bulgària, l’any 2012 ha augmentat el salari mínim en un 7,6%, tot i que la inflació s’ha mantingut per sota del 5% i les seves perspectives de creixement per part del Fons Monetari Internacional han estat d’un 1,9%.

L’article original es pot consultar a: http://www.unitedexplanations.org/2012/01/10/salarios-minimos-en-europa-2012/

Eleccions a Singapur: la importació de mà d’obra no qualificada com a font de descontent

Relacionat amb la complicada situació al mercat laboral al sud-est asiàtic, que pateix d’unes mancances crítiques de mà d’obra en molts sectors productius (tal com s’analitzava en un article previ) Singapur presenta una variant més preocupant: la presència, o més ben dit, la necessitat de mà d’obra estrangera s’ha convertit en una arma electoral. Aquest primer cap de setmana de maig es celebren eleccions generals en aquesta petita ciutat-estat, i cada partit utilitza els treballadors estrangers, provinents sobretot de Bangladesh i la Xina, segons li convé.

Singapur és una economia que ha aconseguit uns nivells de desenvolupament significatius durant els darrers anys, caracteritzada sobretot per basar aquest creixement en la mà d’obra estrangera a sectors clau com la construcció, el turisme i la manufactura. Tal ha estat la importació de mà d’obra (ja suposa un terç de la població activa del país) que ha esdevingut un dels principals temes de disputa a les eleccions generals que s’han de celebrar aquest dissabte 7 de maig.

L’oposició al partit governant actual, el People’s Action Party (PAP), amb 5 dècades al poder, està capitalitzant el descontent popular i titlla les polítiques actives per portar treballadors immigrants com a mesura per intentar mantenir els salaris de tot el país a un nivell relativament baix. El govern, en veu del seu vicepresident Wong Kan Seng, es defensa: “podem deixar que vinguin treballadors estrangers per a fer la feina i ocupar llocs que demanen els empresaris o, al contrari, podem no deixar-los entrar, fet que significarà que molts treballadors autòctons perdran la feina”.

Realment, molts dels salaris no reflecteixen el grau de desenvolupament que ha assolit el país. I la gent, en un context d’inflació, ho nota. Per aquest motiu, el PAP ha intentat legislar durant els darrers mesos aquesta contractació de mà d’obra provinent de l’estranger. En aquest sentit, ha augmentat uns 60 dòlars les càrregues fiscals mensuals que han de suportar les indústries que contractin en origen i durant la campanya ha promès noves iniciatives similars si fos necessari.

Però el cert, també, és que avui en dia ja no és tan senzill trobar mà d’obra excedentària a altres zones properes de la regió. Cada cop hi ha menys treballadors xinesos, per exemple, disposats a marxar del seu país, gràcies a les millors expectatives de futur que presenta el gegant asiàtic en matèria de condicions laborals i increments salarials. Millors, en aquest cas, que Singapur, on el rebuig guanya adeptes. En definitiva, les coses als mercats laborals asiàtics estan canviat a poc a poc, però sense pausa.

Vist en perspectiva, el país haurà d’anar a votar tenint en compte que qualsevol sobrecàrrec en el cost de personal es veurà traslladat als preus dels productes. Si no era prou amenaçadora la inflació, encara ho serà més.

La inflació a Àsia segueix colpejant fort: es col·lapsa el mercat laboral per manca de mà d’obra

Des de que va començar el 2011, al sud-est asiàtic tot va a l’alça: el creixement econòmic és fort (tot i que no robust), els salaris estan en ple augment, la moneda s’aprecia, la inflació no para d’incrementar i, per tant, els Bancs Centrals també apugen els tipus d’interès. L’opció d’una política monetària agressiva segueix sent la preferida de les autoritats del sud-est asiàtic per a combatre la inflació i evitar un sobrecalentament de l’economia. Malàisia, Filipines, Vietnam i l’Índia han tornat a aplicar increments del tipus d’interès que ja van aplicar sense ser del tot eficaços a principis de 2011.

Singapur presenta forts problemes al mercat laboral. Font: ps21.gov.sg

El que s’ha constatat és que la inflació no ve tan sols provocada pels shocks externs que suposa la volatilitat del preu del petroli i dels aliments, sinó també influeix molt la pressió pel cantó de la demanda, és a dir, per l’increment del consum, les inversions i, òbviament, les importacions. Així ho concloïa l’informe de política monetària del Banc Central de Corea del Sud. La regió ha tornat al punt en que es trobava al 2008 i ja es tornen a fer paleses fortes mancances en terra disponible, en mà d’obra, en infraestructures i, en definitiva, en capacitat de producció. És per això que, davant escassetat de factors productius, els seus costos s’inflen.

El Wall Street Journal ironitzava que, a causa del ràpid creixement, els residents d’aquests països eren cada cop més infeliços perquè no només incrementava ràpidament el preu de l’accés a l’habitatge, sinó què a més el tràfic era cada cop pitjor i al metro ja no s’hi podia ni respirar.

Una bona notícia com podria ser un índex d’atur sota mínims (només cal mirar el gràfic per veure que tots els països s’acosten a la plena producció), pot comportar alhora dificultats. El diari nord-americà reportava també la situació actual, més preocupant, per la que passa el mercat de treball, fruit d’aquesta tendència macroeconòmica comentada anteriorment. Recollia les declaracions de Chris Lee, mànager a SG Recruiters Group de Singapur, on afirmava que “el mercat laboral cada cop estarà més tens i hi haurà falta de treballadors en moltes indústries durant els propers anys”.

En aquest sentit, la situació ha arribat a ser tan extrema que els empleats qualificats poden obtenir increments salarials molt importants (al voltant d’un 30%) per canviar-se d’empresa a Singapur o Malàisia. Pel que fa a mà d’obra no qualificada, també en aquest darrer país i en d’altres com Tailàndia (on es va augmentar el salari mínim un 6% fa poc i el govern garanteix un 25% si surt reelegit aquest any) fan falta desenes de milers de treballadors i s’espera contractar-los a països de la regió per evitar el col·lapse empresarial. L’emigració de mà d’obra xinesa també ha disminuït molt ja que les (relativament) millors condicions laborals i expectatives al gegant asiàtic han convençut a molts treballadors de no marxar del país.

Hi ha, però, una tendència esperançadora a mig termini. Es tracta d’una esperada reducció de les pressions inflacionistes que provenen de fora, és a dir, del preu del petroli i dels aliments. Això permetria canviar l’escenari d’expectatives, però ha quedat clar que la major part dels deures segueixen sent interns, en els assumptes domèstics de cada país. La inflació no és només tema de preus del productes que venen de fora, sinó d’unes economies al límit de la seva capacitat.

Protestes a Londres per les retallades del govern de Cameron

Aproximadament unes 500.000 persones, 250.000 segons fonts policials, van desfilar ahir pel centre de Londres en contra les retallades del govern de David Cameron. A Hyde Park es va celebrar un míting al qual la majoria de la gent no va poder arribar a causa de la massiva assistència de públic. En aquest míting final, el líder laborista Ed Miliband es va queixar del paper dels bancs en l’actual crisi, però també va insistir en la idea de “retallar dèficit”, però no de forma ” tan ràpida ni tan profunda “com ho està fent el Govern. Tot s’ha de dir, que el públic va aplaudir però sense gaire entusiasme. Molts van destacar que els laboristes tenen també la seva part de responsabilitat sobre el penós estat de l’economia britànica, recordem que els ex-primers ministres Gordon Brown i Tony Blair són laboristes.

La cita porta el segell dels sindicats i l’objectiu és protestar contra el pla d’ajust presentat per Cameron, que es proposa eliminar en cinc anys un dèficit públic d’entorn el 12%. El programa inclou una pujada de l’IVA del 17,5% al 20%. Però es centra sobretot en la reducció de la despesa pública, que minvarà en cinc anys en uns 95.000 milions d’euros. Hem de tenir en compte, que el pla el va presentar el Govern l’octubre de l’any passat, però els primers retalls entraran en vigor la setmana que ve. Per això els qui s’oposen a ells han triat aquest cap de setmana per a la protesta.

Durant la manifestació, però, un grup d’encaputxats es enfrontar a la policia i va atacar diverses sucursals bancàries, entre elles una del SantanderUK. Van irrompre en diverses botigues del centre de Londres com Fortnum & Mason ó TopShop, al mateix temps que calaven foc al centre d’Oxford Street, principal artèria comercial de la ciutat. La policia afirma que es tracta d’un grup minoritari, mentre que altres fonts afirmen que eren aproximadament un miler. Fins ara, han estat arrestades nou persones.

Per la seva part, Brendan Barber, líder de la confederació de sindicats va fer èmfasi sobretot en la defensa de la sanitat pública. “Amb els suposats estalvis per guanyar en eficàcia, el NHS (sigles del sistema públic de salut) està ja en cures intensives. No els deixarem que destrueixin el que ens ha costat construir durant generacions”. El Govern ha promès mantenir com a mínim el pressupost real de la sanitat, però al mateix temps pretén fer-lo més rendible i retallar en uns serveis sanitaris per invertir en d’altres. Els mateixos conservadors estan preocupats perquè la imatge de la sanitat pública pot ser un dels elements bàsics que jugui en contra en la propera campanya electoral. Tanmateix, molts dels assistents ahir a Londres recordaven les manifestacions en contra la “poll tax” de Margaret Thatcher dels anys ’80. De fet, alguns repetien les consignes de “són els tories de sempre”.