Les grans empreses de bons cada vegada tenen més poder a l’hora de fixar preus en els mercats de deute globals, desplaçant els grans bancs que estan subjectes a més regulació des de la crisi financera i generant inquietud sobre els costos pels petits inversors.
“Si mantens 6s [en referència a l’índex Libor JPY a 6 mesos] sense canvis avui… Fotrem un gran negoci junts … Com 50.000, el que sigui … Necessito que el mantinguis el més baix possible … si ho fas … et pagaré, ja saps, 50.000 dòlars, 100.000 dòlars … el que vulguis … Sóc un home de paraula.” Es tracta d’una conversa mantinguda entre un banquer d’UBS i un agent financer britànic el 18/09/2008.
El Banc Central Europeu té a les seves mans fer que el deute privat estigui a primera línia d’acció de govern. El passat dia 23 d’Octubre,…
Enguany, els guanyadors del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques (més conegut com a Premi Nobel d’Economia) són tres acadèmics nord-americans que han dedicat bona part…
El Banc d’Espanya ha arrencat fort l’any. La primera setmana va avisar de manera verbal a les grans entitats que els nous dipòsits no podrien remunerar amb més d’un punt per sobre del tipus oficial del BCE. Aquest mesura és ja una realitat. El tipus oficial està ara en el 0,75%, així que el pagament màxim és del 1,75%. A les entitats que sobrepassin aquesta xifra, se’ls exigirà més capital, al voltant del 0,75%, segons l’Autoritat Bancària Europea (EBA per les sigles en anglès). Analitzem els diversos arguments que recolzen aquesta mesura.
A la City de Londres, màxim epicentre financer mundial, encara els fa mal el titular del Financial Times del passat 7 de febrer: “L’escàndol de manipulació dels tipus d’interès bancaris sacseja 3 continents”. Aquests continents són Àsia, l’Europa continental i el Regne Unit (bé, això si entenem Regne Unit com un continent per sí mateix, com fan ells). També cal incloure els Estats Units, ja que molts dels escàndols afecten a les operacions nord-americanes dels bancs d’inversió europeus involucrats. No pot ser més contundent.
La manipulació ha consistit en que algunes entitats bancàries han estat alterant durant els darrers anys el valor real del tipus d’interès que s’anomena “interbancari”, és a dir, aquell al que els propis bancs es presten diners entre ells per a quadrar els balanços (normalment són préstecs a un o dos dies). L’escàndol es va destapar a meitats del 2012 amb Barclays –tot i que les autoritats bancàries dels Estats Units van reconèixer que estaven assabentats d’aquestes pràctiques des del 2007. L’alteració a penes era de dècimes (0.1 o 0.2%), però suficient com per a suposar milions de més o de menys. Tan important són aquests tipus d’interès? Aquests tipus mouen incomptables contractes financers a tot el món, des dels préstecs universitaris a les pòlisses de les empreses, passant per les hipoteques. El més important és el LIBOR, fixat a Londres i que globalment mou fins a 350 bilions de dòlars. A Europa predomina l’EURIBOR. I al Japó tenen el TIBOR, fixat a Tòquio.
Des dels darrers anys de la dècada dels 90, en plena crisi financera del sud-est asiàtic, la relació entre els països “emergents” i les institucions econòmiques internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) no és la mateixa. Hi ha desencís i frustració i, a mesura que aquests països en vies de desenvolupament van guanyant pes econòmic, cada cop la relació grinyola més. No es senten representats dins d’aquesta institució, sense poder de decisió, i es veuen només com a receptors d’unes polítiques imposades per un FMI dominat pels interessos occidentals que, com va ser el cas durant la crisi asiàtica dels 90, impliquen unes condicions i reformes molt severes. Per exemple, el intent dels països no-occidentals (liderats per Brasil, Rússia, Índia i Xina) per a intentar elegir un Director del FMI que no fos europeu per primer cop a l’història, sota l’argument que així s’aconseguiria una major legitimitat i es reconeixeria el nou rol d’aquests països al món, es va veure frustrat per l’elecció de la francesa Christine Lagarde.
Per a acabar-ho d’arrodonir, la darrera reunió conjunta del FMI i el Banc Mundial a mitjans d’octubre passat va estar fortament monopolitzada pels problemes dins Europa. Aquest fet i l’absència de debat sobre la manca d’influència dels països emergents en la forma en que funciona el FMI, va fer que el ministre d’economia brasiler digués que la cimera era decebedora i que “en cada reunió hi ha sempre els mateixos problemes a discutir”. És a dir, comença a fer-se sentir un debat entorn a com assolir una governança més equilibrada en institucions com el FMI o el Banc Mundial. Assolir-la sembla ser clau no només per legitimitat sinó perquè la solució d’aquesta crisi i les futures ja no està únicament en mans d’Europa i Estats Units.
eKonomicus 