Posts from the ‘Sistema financer’ category

Les propostes de Barroso

La intervenció de Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea, la setmana passada al Parlament Europeu no estava prevista en l’ordre del dia inicial del ple. Es va incloure en l’últim minut en el marc d’un debat per preparar la cimera de caps d’Estat i de Govern que se celebrarà el proper 23 d’octubre, en què els líders europeus s’han compromès a pactar unpla global davant la crisi de deute que ofega molts dels integrants de l’eurozona. Segons Barroso, els líders europeus s’han de posar d’acord en una acció coordinada sobre Grècia i també per reforçar els bancs d’Europa. Hem de tenir en compte que el Fons Monetari Internacional (FMI) situa els actius tòxics dels bancs europeus entre 200.000 i 300.000 milions d’euros. En concret, la seva proposta per recapitalitzar la banca europea es basa en la revisió de les necessitats de capital fixades pels supervisors. Barroso creu que els bancs haurien d’utilitzar primer fonts privades de capital i, només si cal, després, capital públic. En el cas que els Estats no tingués recursos per realitzar la injecció, ho hauria de fer el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF), de 440.000 milions d’euros. De fet, aquesta iniciativa l’havia proposat ja la cancellera alemanya, Angela Merkel. Mentre estigui pendent el procés de recapitalització, va indicar el president de la Comissió, s’ha d’impedir que aquests bancs paguin dividends o bonus: “Els bancs que no tinguin el capital exigit hauran de presentar plans per aconseguir-ne com més aviat millor. Fins que ho facin, se’ls ha de prohibir el pagament de dividends ó bons”, va proposar el president de la Comissió. Barroso creu que aquest procés es necessita amb urgència i va recomanar que s’inclogui de forma transparent l’exposició al deute sobirà de les entitats a l’hora d’avaluar les necessitats de capital de cada una d’elles. Entre les seves iniciatives, també demana un sistema de govern que coordini el mecanisme d’estabilitat de l’eurozona (el FEEF) amb les normes pressupostàries de la regió, i aquest permeti intervenir en la preparació i vigilància dels pressupostos nacionals.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/10/19/les-propostes-de-barroso/#respond

La taxa Tobin, dels indignats a la Comissió Europea

L’anomenada taxa Tobin, ideada pel premi Nobel nord-americà James Tobin per gravar les transaccions financeres internacionals, està una mica més a prop de fer-se realitat en el si de la Unió Europea (UE). Els treballs estan tan avançats que ja sembla resolt l’escull sobre el lloc d’imposició d’una taxa que, per la seva naturalesa, afectarà en moltes ocasions a operacions transfrontereres o executades en un país diferent al dels protagonistes de la transacció. El projecte elaborat pel departament del Sr. Algirdas Semeta, comissari europeu de Fiscalitat, preveu que la taxa es liquidi en el domicili principal de les entitats financeres que participin en l’operació, amb independència de la plaça on es dugui a terme física o virtualment. Així doncs, per exemple, si un banc espanyol realitza una compravenda d’accions o bons amb un banc finlandès a la Borsa de Frankfurt, cada entitat haurà de liquidar la seva part de l’impost davant les autoritats fiscals de Madrid i Hèlsinki, respectivament. La proposta de Brussel•les evita que els recursos generats pel nou impost es concentrin en els països europeus amb més centres financers, com serien Londres, Luxemburg i la borsa de Frankfurt. Les dades manejades per la Comissió Europea indiquen que si no és fés d’aquesta manera, un impost sobre transaccions d’accions, bons i derivats financers aplicat en el lloc d’execució de l’operació reportaria a les arques públiques de Londres fins a 10 vegades més que a les franceses i cinc vegades més que a les alemanyes. La diferència seria molt menor si s’eximís de l’impost als derivats financers: warrants, futurs, …. Però la proposta de Brussel•les, segons fonts comunitàries, preveu una taxa “amb la base imposable el més àmplia possible, incloent també els derivats”. Curiosament, quedaria exempta la compravenda de divises, que era l’objectiu de la taxa Tobin original. El motiu d’aquesta exclusió seria la possible incompatibilitat de la taxa amb la lliure circulació de capitals que impera en el si de la UE.

Dels indignats a la Comissió Europea

La taxa Tobin ha passat de ser una quimera de moviments com els del 15-M (http://www.publico.es/especial/indignados/21-ideas-inspiradas-en-el-15m.php), a convertir-se en l’objecte de desig de les administracions europees. El seu enorme potencial de recaptació ha desencadenat ja una lluita sobre la destinació d’uns ingressos que podrien oscil•lar entre 20.000 i 150.000 milions d’euros. La proposta que la Comissió Europea aprovarà en les pròximes setmanes advoca per destinar aquests recursos al pressupost comunitari, una possibilitat que no compta amb massa adeptes a les capitals europees. Per intentar guanyar suport, Brussel•les oferirà als Governs la possibilitat de gravar les transaccions amb una taxa superior a la mínima (del 0,1% i 0,01% per als derivats) i quedar-se amb els ingressos addicionals. París i Berlín semblen més aviat partidaris de que la taxa vagi a parar a les arques nacionals.

Informació complementària:

(1) Regulació del Sistema Financer – Punt Clau: la Taxa Tobin – eKonomicus – 21/07/2010

https://ekonomicus.com/2010/07/21/regulacio-del-sistema-financer-%E2%80%93-punt-clau-la-taxa-tobin/

(2) 21 ideas inspiradas en el 15-M (punt nº20) – Público – 05/06/2011 – Pere Rusiñol

http://www.publico.es/especial/indignados/21-ideas-inspiradas-en-el-15m.php

El BCE actua per protegir el deute públic europeu davant l’actuació de les agències de rating

Al novembre de 2008, el comunicat acordat pels països membres del renascut G-20 durant la seva primera reunió resava el següent: “Els Estats exercirem una forta supervisió sobre les agències de qualificació de deute –també dites de rating–, consistent amb el codi de conducta internacional acordat i reforçat aquí” [1]. (Recordem: el G-20 és un fòrum dels 20 principals països per a coordinar esforços amb l’objectiu de contenir els efectes de la crisi i superar-la, amb molta rellevància en els primers moments però totalment fora de focus des dels darrers mesos). I ara, més de dos anys i mig desprès, observem la següent declaració del president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, realitzada el passat 7 de juliol en relació a les agències de qualificació: “resta clar que tenir un petit grup d’agències, formant un oligopoli, no és el que probablement sigui desitjable a nivell de finances globals. […] Estem treballant en això, però seria ingenu pensar que hem arribat a una solució que és senzilla d’aplicar; tot plegat és complex” [2].

És a dir, més de dos anys desprès d’identificar un dels problemes més arrelats a l’espina dorsal de la crisi financera, que representa un dels defectes més greus del sistema financer internacional –estem parlant del sector de les agències de rating–, Europa segueix sent sacsejada al ritme que marquen les tres principals agències: Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch Investor Services.

Tot i que aquesta ha estat una situació llargament criticada pels líders europeus, hi ha hagut una manca d’iniciatives actives i tangibles: únicament hi ha constància de crides dèbils a una menor dependència de només 3 agències i algun breu comentari a favor d’una super-agència pública europea de qualificació. Aquesta falta d’operància a nivell europeu ha provocat que tot segueixi pràcticament igual i que les agències segueixin mantenint un paper central en les finances europees tot i el paper pervers que juguen, reconegut tant per la Unió Europea i els Estats Units com pel Fons Monetari Internacional. Així s’entén, doncs, que el BCE hagi acabat adoptant passos per protegir els sistemes financers dels països més afectats per problemes de deute i als que no se’ls deixa de revisar i rebaixar la qualificació creditícia.

D’aquesta manera, el dia 7 de juliol el BCE va decidir suspendre indefinidament, pel cas de Portugal, una norma significativa del seu procediment de préstec de fons a governs europeus, que consisteix en que el BCE només acceptaria adquirir deute públic en cas que complissin una nota mínima de qualificació de solvència, emesa per una agència de rating. Aquesta mesura ja va ser aplicada a Grècia i Irlanda sota l’argument que els països havien accedit al paquet de rescat de la UE i el FMI. En el cas de Portugal, ve motivada a causa de la recent rebaixa de la nota de solvència del tresor portuguès, rebaixa molt qüestionada per les autoritats europees ja que sembla no reconèixer els esforços realitzats fins ara pel govern de Passos Coelho.

En declaracions del banquer central d’Àustria, Ewald Nowotny, recollides pel Wall Street Journal, “aquesta acció demostra la independència del BCE de les opinions, sovint obscures, de les agències de rating”. Tot i això, és una mesura passiva que no modifica gaire l’escenari actual ni ajuda a avançar cap a un paradigma millor.

Mentrestant, però, als mitjans de comunicació es pot anar veient com gairebé diàriament alguna d’aquestes agències es converteix en notícia perquè rebaixa la qualificació creditícia d’algun país (Irlanda, Grècia, Portugal, Itàlia… i, fins i tot, podria ser que els Estats Units també). Potser, en el fons, és que les agències estan començant a adonar-se que l’austeritat draconiana que s’està aplicant no ajudarà a recuperar el creixement econòmic i, per tant, no permetrà millorar la solvència de l’Estat. Potser per això han baixat la qualificació creditícia de tres països que estan sota les tisores de, ni més ni menys, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional.

Què passa amb les Caixes? (II)

ontinuació de la primera part: Què passa amb les Caixes? (I)
Ara, la solució passa per ajudar-les, però també d’alguna manera per exigir que s’acostin cap el mercat lliure, tant en la obtenció dels seus recursos propis a través dels mercats organitzats com en la millor transparència de la seva gestió interna.

De fet, això ja és una reivindicació molt antiga no solament dels principals banquers espanyols sinó de banquers d’arreu del món, especialment els europeus, que veuen en les caixes espanyoles una competència deslleial per tot el que estem comentant. Allà a l’any 1990 quan es va liberalitzar el mercat de capitals a Europa, la banca estrangera va entrar en tromba a Espanya per fer negoci, obrint agències o comprant xarxes ja establertes. Pràcticament tots es van estavellar. De mica en mica, van anar replegant-se, alguns del tot, i altres en bona part. Una de las causes a les que van atribuir aquest fracàs era que les caixes a Espanya eren massa grans i massa fortes (les caixes a França o a Alemanya són molt més petites i tenen funcions més emmarcades en àmbits locals). Des d’aleshores els principals polítics europeus, molt especialment la carismàtica Angela Merkel, recorden periòdicament al Sr. Zapatero que les caixes espanyoles s’han de liberalitzar per fer-les homogènies amb els bancs europeus. Reivindicació que també secunden els principals banquers del país ja coneguts per tothom.

Bé. El Govern espanyol s’ha trobat per un cantó amb les caixes en mal estat, i per un altre cantó amb aquestes poderoses pressions. Però, cóm fer-ho? Les caixes estan blindades pels seus estatuts, i els seus drets. A més són molt heterogènies entre elles, depenen de molt diverses entitats, de signes polítics contraposats i de grups econòmics ben diferents.

Es de suposar que per a resoldre aquest trencaclosques certament complex han participat tant els experts de l’Administració Pública com els del sector privat, perquè la solució que han trobat és realment creativa, imaginativa, i també eficaç. La solució és diu FROB & SIP’s.

El FROB és l’acrònim de Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, i es tracta d’un Fons creat pel govern espanyol per ajudar les entitats financeres en crisi. El Fons es nodreix en un 75% dels pressupostos de l’estat i en un 5% dels Fons de Garantia de Dipòsits. El FROB estableix diversos instruments d’ajuda a les entitats en funció de les majors o menors necessitats d’aquesta. Potser un simple préstec, o una compra de participacions preferents o de quotes participatives, i fins i tot es pot arribar a la intervenció total de l’entitat per part del FROB, si aquesta està molt greu.

Ara bé, aquest sistema presenta un aspecte nou. A canvi d’aquestes ajudes, les entitats estan obligades a guanyar mida i solvència, la qual cosa les obliga a fusionar-se i agrupar-se, disminuint així el nombre d’entitats petites i regionals. Les entitats resultants tindran caràcter més nacional i capitals més elevats.

Per ajudar en aquesta transformació, és a dir, perquè puguin operar conjuntament caixes petites amb àmbits territorials allunyats, amb marques regionals molt antigues, i amb consells d’administració políticament ben diferents, els experts han inventat el SIP (Sistema Institucional de Protección). Mitjançant un SIP, diverses entitats poden firmar un pacte en el qual s’estableix un compromís mutu de solvència facilitant-se l’intercanvi de recursos propis i de beneficis. Poden també compartir, si volen, centres operatius comuns. Però en canvi, mantenen una certa independència respecte a la marca comercial, l’àmbit territorial i els consells d’administració.

Ara bé per a gestionar aquest pacte, que com a mínim ha de tenir una durada de 10 anys, s’ha de crear una societat central en la que cada entitat firmant participarà en una part alíquota d’acord amb la seva aportació. Un cop doncs muntat aquest SIP que fa augmentar la solvència de les entitats integrants, ja s’ha acomplert un dels requisits d’accés al FROB i les entitats ja poden demanar les ajudes.

Hi ha un segon aspecte nou en les ajudes del FROB, el més interessant, per això precisament l’hem deixat pel final. Es tracta que les ajudes, siguin en forma de préstec, de participacions preferents o quotes participatives, si abans del venciment no han pogut estar recomprades per la societat que forma el SIP (cosa probable, ateses les dificultats en que es troben les entitats), el FROB pot convertir-les en accions. I a partir d’aquí ja s’ha establert un canal perquè les caixes accedeixin al mercat de capitals organitzat, a la borsa per entendre’ns.

El segon canal per arribar al mateix lloc, i més ràpid encara, és el del propi SIP, ja que la societat central que es crea per agrupar les diferents caixes, se li dóna forma de banc, és a dir, de societat anònima i, com a tal, la sortida a borsa de les seves accions és només qüestió de dies. Fins a la data ja s’han constituït a Espanya 10 SIP’s que agrupen 32 caixes, i més que n’aniran venint.

Així doncs, les caixes ja no seran el que havien estat fins ara, la seva reconversió en empreses de mercat lliure és ja un fet. La vella reivindicació europea ja s’ha portat a terme, i els capitals d’Europa ja preparen el seu segon desembarcament a Espanya. Només cal llegir la premsa diària per entreveure que als banquers de tota la vida, tant els nacionals com també els europeus, ja se’ls hi està fent la boca aigua, i ja han agafat el cistell per anar a comprar.

Francesc Ballesté

Economista (UB) i PAD-MK Esade

Subdirector General Banca Jover (1992-2000)

Dtor. Financer Credit Lyonnais Barcelona (1990-1992)

Profesor ICADE – Universidad Pontificia Comillas de Madrid (1998-2003)