Posts from the ‘Sistema financer’ category

Què passa amb les Caixes? (I)

Aquesta és una pregunta que ens fem tots. Per la premsa veiem que aquesta crisi, que ja comença a ser feixuga, està especialment concentrada en el sector financer, i dins del sector financer, l’àmbit bancari, i dins d’aquest, molt específicament en les caixes.

De forma continuada en els diaris llegim fusions per aquí, i per allà d’aquestes. No de bancs. Caixes que s’apleguen, que s’associen, que canvien de nom, de logos, de colors, que fan plans de reestructuració, etc…

Què passa doncs amb les caixes, que no passa amb els bancs?

Primer cal saber que hi han tres diferències fonamentals entre caixes i bancs, i cap d’elles és l’Obra Social.

La 1ª és la diferent solvència entre uns i altres. El capital dels bancs és privat i funciona a base de societats anònimes per accions. El capital de les caixes és públic i el seu origen són les diferents dotacions fundacionals que han fet les entitats públiques o semipúbliques que hi participen.

La 2ª diferència , conseqüència de la primera, és el mercat on es valoren. Els bancs es troben completament immersos en un mercat lliure (la borsa). El mercat els penalitza si fan les coses malament, o els premia si les fan bé, mitjançant la compra o la venda de llurs accions, i a una velocitat de resposta relativament ràpida. Les Caixes, en canvi, estan al marge d’aquest rigor, la seva valoració és molt menys transparent, i per tant, no és ràpida la percepció de les coses si s’estan fent malament.

La 3ª diferència fonamental és la Gestió. Els gestors dels bancs són professionals del sector privat, i com a tals, sofreixen o gaudeixen de les conseqüències del sistema de retribucions lliure: els premis o els càstigs. En canvi, per a les caixes els grans gestors són polítics o són professionals designats per polítics.

Hi ha altres diferències, però aquestes tres són suficients per a comprendre que aquests dos models d’entitat financera aporten resultats ben diferents:

Aquest quadre ens mostra, per un cantó, que bancs i caixes presenten una capacitat similar de generació d’ingressos sobre els actius destinats al negoci. De cada 100 euros destinats a l’empresa, les caixes obtenen uns ingressos bruts de 3,6 i els bancs de 3,1.

Ara bé, per aconseguir aquest nivell similar d’ingressos, les despeses de personal de uns i altres són ben diferents. Mentre el cost del personal dels bancs és del 15% sobre els ingressos, a les caixes, el cost del personal és del 19%, és a dir, entre uns i altres hi ha una diferència de 4 punts que significa un 25% (19 sobre 15).

A conseqüència d’això, els Resultats Nets dels Bancs representen un 18% dels ingressos, mentre que a les caixes, només un 6,7%. És a dir els bancs són un 268% més eficients que les caixes (18 sobre 6,7).

Amb aquesta exposició tan senzilla (però de dades contrastades com són les del Banc d’Espanya) queda palesa la poca rendibilitat de les caixes, que en el decurs d’aquesta crisi les ha portat a una situació delicada i que explica perquè veiem tantes noticies relatives a la seva reestructuració. I en canvi, no en veiem tantes de bancs.

Molt sovint s’ha donat a entendre que el problema deriva de la necessitat de contribució de les caixes a la seves respectives Obres Socials. Això no hi té res a veure. Ja que aquesta contribució és sempre posterior al Resultat Net. Es a dir, en el quadre que hem analitzat, les dotacions a les Obres Socials vindrien darrera del Resultat i no abans. La ineficiència de les caixes, en relació als bancs, ve doncs donada per la seva estructura de despeses de transformació, especialment les de personal, i no pel tema de l’Obra Social que és totalment aliè.

I ja que hi som posats, parlem de què passa amb aquestes entitats després del Resultat Net.

Tant els bancs com les caixes destinen una part del resultat a reserves per tal de millorar els recursos propis. I una altra part del resultat, els bancs la destinen als accionistes en forma de dividend, i les caixes la destinen a les obres socials.

Els bancs es veuen obligats a que aquesta contribució al dividend sigui atractiva per tal de que els accionistes no retirin els seus diners del banc. En canvi, les caixes no tenen cap mena de pressió en aquest sentit. Per tant, la pregunta és: és similar la part que reparteixen com a dividend els bancs i la que reparteixen les caixes com a obra social? La resposta és: No.

Analitzar aquesta contribució en base als resultats obtinguts no seria fidel ja que hem vist que els resultats de bancs i caixes no són gens homogenis. Per a cercar una referència fiable podem analitzar aquesta contribució en relació a les xifres d’ingressos que sí són homogènies.

Veiem els següents quadres…

S’observen molt clarament les diferències. Mentre els bancs estan destinant una xifra significativa a dividend (superior al 5 i 7%), les caixes destinen ínfimes quantitats a l’obra social (0,4 i 0,8%), amb l’honrosa excepció d’una d’elles que, tot i així, es queda en la banda mínima dels bancs.

Un cop arribats aquí, quan acabem d’assimilar bé el que acabem d’exposar, ens quedem una mica garratibats, doncs veiem que els primers beneficiats dels aspectes particulars de les caixes són els empleats i no pas els col·lectius destinataris de l’obra social. I amb una diferència notable, ja que mentre que es destinen a l’obra social de l’ordre del 0,4 i 0,8% dels ingressos, els empleats s’emporten un “plus” del 4% dels ingressos, doncs com hem vist abans els empleats de bancs cobren un 15% dels ingressos mentre que els de les caixes cobren un 19% (veieu 1er. quadre).

En resum doncs, el que es destina a obra social (menys d’un 1%) és força més petit que el que es destina a sobresous del personal (4%). De forma que arribem al final de l’exposició en la que es pretenia demostrar que no ha estat pas l’obra social el motiu que ha conduit a les caixes a la situació actual en la que es troben, sinó unes despeses d’estructura molt feixugues, i en conseqüència, una mala gestió, ja que aquelles depenen d’aquesta.

Naoto Kan vol reduir el dèficit públic del Japó

El passat dijous dia 27 de gener l’agència de qualificació Standard & Poor’s (S&P) va rebaixar la nota del deute a llarg termini del Japó, des d’AA fins AA-[1]. L’agència de qualificació creditícia considera que empitjorarà la situació del país asiàtic, que actualment es troba fortament endeutat. Un portaveu d’S&P va explicar que “espera que el dèficit fiscal del Japó es mantingui alt en els propers anys, cosa que reduirà encara més la capacitat de maniobra fiscal del govern, ja de per si petita “.
Tot i això, el Japó no només rep pressions del sector financer, sinó que el Fons Monetari Internacional va dir que el país asiàtic necessita actuar amb urgència per reduir el seu dèficit.

Naoto Kan
El divendres 28, el primer ministre del Japó, Naoto Kan, va prometre seguir endavant amb les reformes tributàries per aturar el deute públic creixent, però el partit de la oposició es mostra poc cooperatiu i les divisions internes del partit de Kan fan que siguin poques les opcions d’èxit. Entre les propostes de Naoto Kan per reduïr el dèficit públic japonès, destaca l’augment del 5% de l’impost sobre el valor afegit. “L’important és mantenir la disciplina fiscal i garantir que els mercats confien en les finances públiques de Japó”, va dir Kan, qui va assumir el poder al juny passat com el cinquè primer ministre des de 2006.

Els partits d’oposició s’han mostrat poc proclius a accedir a cap acord, cosa que S & P va destacar quan va explicar les seves raons per la rebaixa de categoria. Diversos analistes van senyalar que la rebaixa de S&P podria enfortir la campanya de Kan per una reforma fiscal. Però l’efecte ha estat l’invers, ja que la resposta inicial de Kan a la rebaixa va ser que “no estava molt familiaritzat amb el tema”, fet que va donar més munició a l’oposició per atacar-lo i afegir desconfiança als mercats. Atsuo Ito, analista política independent assenyala que “En un sentit, la rebaixa de S&P és evidència de dures crítiques al govern del Japó, així que l’oposició pot afirmar que és temps de canvi”.

________________________________________
[1] AA- és la quarta millor possible en la classificació de Standard and Poor’s. Mostra una qualitat alta dels bons, però amb escassa sensibilitat a un entorn advers.

Xina, Rússia i Mèxic: economies emergents finançades il·lícitament?

Segons un recent informe de l’organització internacional Global Financial Integrity (GFI), els tres països amb majors fluxos financers il·lícits són, per aquest ordre: Xina, Rússia i Mèxic. D’acord amb les dades de l’organització, entre els anys 2000 i 2008 (8 anys), els països que varen obtenir més finançament provinent de fonts il·legals són: [en Bilions de Dòlars]

1. Xina – 2.180
2. Rússia – 427
3. Mèxic – 416
4. Aràbia Saudita – 302
5. Malàisia – 291
6. Unió dels Emirats Àrabs Units – 276
7. Kuwait – 242
8. Veneçuela – 157
9. Qatar – 138
10. Nigèria – 130

La llista, encapçalada per la Xina, Rússia i Mèxic, representa el 70% de la quantitat total en fons il·lícits provinents de tots els països en desenvolupament en aquest període, 2000 – 2008. Quant de fiables són les xifres que apareixen en l’informe? No ho podem saber del cert, però tant el Banc Mundial com el FMI es basen en els estudis elaborats pel GFI per estimar la quantitat i l’estratègia que segueixen els fluxos financers il·lícits a nivell mundial.

El document mostra que l’evolució històrica és alarmant: mentre que a principis de la dècada, any 2000, es comptabilitzaven aproximadament uns 369,3 bilions de dòlars fraudulents, la xifra es disparà el 2008 fins assolir els 1,26 trilions de dòlars, per tant, es triplica, sobretot els darrers anys.

La manera més habitual de fer aquest tipus de transferències és la manipulació dels preus al comerç, i representa un 54,7% del total d’aquests fluxos per al període 2000 – 2008. En concret per al continent asiàtic aquest percentatge augmenta fins el 89,3% del total de fluxos il·lícits en el continent, i es concentra sobretot a la Xina. El fet de que molts països asiàtics estiguin experimentant un fort creixement econòmic ha fet que hagin augmentat aquestes fonts de finançament il·legals, sobretot per falta de regulació i falta de control en el sector. Un clar exemple és Malàisia, on l’any 2000 es suposaven unes transferències il·legals de 22,2 Bilions de Dòlars i l’any 2008 de 68,2 Bilions, per tant es va superar i triplicar la xifra.

Tanmateix, l’informe també alerta del grup de països exportadors de petroli, com Kuwait, Nigèria, Qatar, Rússia, Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs i Veneçuela, que es basen en suborns, robatoris i evasió d’impostos com a conductes més habituals per a la financiació il·lícita. Els fluxos il·lícits del continent africà són el producte en la majoria de casos de governs corruptes i dictadures amb molt poc control legal en la matèria. En concret, en el continent hi ha hagut un augment d’aquests fluxos d’un 28,8% per any.

Pel que fa a la corrupció a Mèxic, un tòpic ja, l’any passat el govern va aprovar un programa especial per a la lluita contra el blanqueig de capitals. En concret, la mesura consisteix en la prohibició de compravenda en efectiu de béns immobles, automòbils o altres objectes de valor.

Per accedir a l’informe complert de Global Financial Integrity:

http://www.gfip.org/storage/gfip/documents/reports/IFF2010/gfi_iff_update_report-web.pdf