Polítics que defensen l’status quo i polítics que no: qui té les de guanyar?
Lluny han quedat els anys en que defensar l’status quo en política, és a dir, allò que s’ha guanyat, el peix al cove, era sinònim per…
Lluny han quedat els anys en que defensar l’status quo en política, és a dir, allò que s’ha guanyat, el peix al cove, era sinònim per…
Kosovo és menys susceptible a les variacions de l’economia europea que altres països de la regió i més respecte a l’economia alemanya i suïssa. Com s’explica aquest fenomen? Degut a la Guerra del 1999, els kosovars varen emigrar sobretot a Alemanya (pel treball) i a Suïssa (per les condicions que oferien als refugiats). La diàspora kosovar de 1999 ha propiciat, per tant, que la crisi econòmica del 2007 hagi afectat de diferent manera Kosovo que a la resta dels Balcans, molt més dependents del conjunt de països de la Unió Europa.
Tot i que Montenegro i Kosovo no formen part de l’anomenada Eurozona, fan servir l’Euro com a moneda de canvi, el primer des de la seva…
Un cop destapat el #VolkswagenScandal el Congrés nord-americà va citar a declarar al màxim responsable de l’empresa al país i aquest va reconèixer el que era: un frau. Volkswagen ha estat venent uns cotxes amb certificat ecològic i d’eficiència que es va atorgar sota premises falses. A més, els venia a un preu atractiu gràcies a una bonificació fiscal, un incentiu de l’Estat. Els legisladors americans no només volen multar per a compensar els beneficis il·lícits i el cost a l’erari públic, sinó que estan disposats a exigir responsabilitats penals per als màxims responsables de Volkswagen. Sembla lògica la resposta, oi? No, pels vint-i-vuit països de la Unió Europea l’escàndol ha estat rebut igual que un tret a la cama. La diferent reacció a banda i banda de l’Atlàntic dóna per a algunes reflexions en “política industrial”.
Les condicions del nou rescat a Grècia impliquen, a la pràctica, una expansió de les mesures d’austeritat i reformes liberalitzadores. Quan tothom es pensava que el paradigma de l’austeritat estava ferit de mort desprès del referèndum grec i un nou model emergeria, s’ha acabat per imposar de nou davant la incapacitat de formular una alternativa tangible. Definitivament, la batalla d’idees s’ha perdut.
No fa ni un mes que va assumir el càrrec de ministre de finances de Grècia i Yanis Varoufakis no ha fet més que rebre negatives a qualsevol proposta que porti Grècia a desviar-se ni un mil·límetre del camí de l’austeritat. L’acord del 20 de Febrer entre Grècia i els creditors (Eurogrup, BCE i FMI), per exemple, impedeix que el nou govern grec pràcticament pugui aplicar cap punt del seu programa electoral. Alhora, és interessant veure com els governs de Portugal, Espanya i Irlanda, que també han passat per un rescat, són els més durs, dient que Atenes no està assumint les seves obligacions i alegant que ells no van rebre tanta facilitat. La pregunta, llavors, és obligada. Tot el que se l’hi està demanant a Grècia és desmesurat o no?
Draghi parla de “pertorbacions de demanda”[1], però què són ben bé aquestes “pertorbacions”? La teoria econòmica clàssica, en concret Blanchard i Quah[2], divideix les pertorbacions que pot tenir un país en pertorbacions d’oferta i de demanda. Bàsicament podem definir una pertorbació com un canvi exogen, shock, en aquella economia.