Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Atur’

Evolució de la taxa d’atur a Europa (1a part)

La taxa d’atur de la Zona Euro es va mantenir estable el mes de novembre del 2014 en un 11,5% en comparació amb l’octubre del 2014, mentre que en el conjunt de la Unió Europea (UE) va baixar una dècima, fins al 10%, segons va informar la setmana passada l’agència d’estadística comunitària, Eurostat. Si es comparen les xifres amb les del 2013 sí que es mostra una relativa millora: del 11,9% del 2013 s’ha passat a un 11,5% al 2014 per a l’Eurozona, i d’un 10,7% del 2013 s’ha passat a un 10% al 2014 per a la UE. En total, segons Eurostat, 24.420.000 persones estaven a l’atur a tota UE al novembre, de les quals 18.390.000 persones als països de l’Euro.

Abenomics

El desembre del 2012 el primer ministre japonès, Shinzo Abe, iniciava un seguit de mesures econòmiques conegudes com Abenomics. Les Abenomics consisteixen principalment en:

A) Expansió monetària (Política Monetària expansiva).

B) Increment de la despesa pública (Política Fiscal expansiva).

C) Reformes estrucutrals.

1979: Les primeres eleccions europees en context

La d’enguany serà la setena vegada que els ciutadans europeus acudirem a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Aquesta institució va néixer el 1958 com una assemblea comuna entre les tres Comunitats Europees: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA); la Comunitat Econòmica Europea (CEE); i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els membres eren 142 delegats del cada parlament estatal; fins el 1979, no van agrupar-se en partits europeus supranacionals com els coneixem actualment. Des dels anys cinquanta, els estats membres havien anat cedint sobirania a les institucions comunitàries sense participació directa per part dels ciutadans. Al llarg d’aquest article coneixerem el context històric, i sobretot econòmic, que va convèncer a les elits europees que calia acostar les institucions a la ciutadania, aportant així el valor democràtic que li mancava a la CEE.

Matteo Renzi, què aportaràs de nou a l’economia italiana?

En política, les terceres vies han sorgit com a resposta per a frenar la caiguda electoral de l’esquerra tradicional. Mantenen una agenda compromesa amb reconstruir el servei públic desatès per governs més conservadors, però sense enfocar-se massa en criticar la desigultat o la concentració de capital privat. Hi trobem el Nou Laborisme britànic de Tony Blair, el Neue Mitte alemany de Gerard Schröder, potser els darrers anys de Zapatero. Matteo Renzi és el darrer exponent europeu d’aquesta tendència. Serà el futur Primer Ministre d’Itàlia si aconsegueix formar govern aquest dilluns, desprès d’haver fet caure el govern d’Enrico Letta amb un “gràcies pels serveis prestats”. La tercera via de Renzi aixeca interès, ja que s’espera que comporti algun viratge en la forma de portar l’economia a Itàlia. Aquests són els seus tres punts d’acció.