Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘EEUU’

Cuba fa alguns passos cap a la liberalització

La nova llei cubana d’inversió estrangera, que es va aprovar el passat mes d’Abril a l’Assemblea Nacional del Poder Popular (ANPP) de l’illa suposa un gran canvi respecte sobretot la política econòmica existent en un dels últims reductes comunistes del planeta. En el nou marc legal, referent a la inversió estrangera, es reemplaça la Llei 77, establerta el 1995 (fa quasi 20 anys) després del col•lapse del seu aliat de llavors, la Unió Soviètica, que a la vegada va obligar a Cuba a obrir petites parts de la seva economia a la inversió estrangera….

Anuncis

Durban (II): Les negociacions i el Fons Verd del Clima

Continuació de l’article Conseqüencies de la XVII cimera per al clima de Durban (I)

En les cimeres per al clima qualsevol país pot posar objeccions al text i evitar tot pacte, perquè les coses s’aproven per aclamació i pot passar com a Copenhaguen el 2009, on l’oposició de Bolívia i Veneçuela va impedir que l’assemblea fes seu el text que havien pactat els Estats Units (EEUU), la Xina, l’Índia, la UE, Mèxic i els petits estats-illa del Pacífic. Ara es tracta d’alguna cosa infinitament més complexa: aplicar retallades a tots els grans emissors, inclosos països en desenvolupament i amb milions de pobres que, amb raó, reclamen el seu dret a crèixer i fer-ho en una escala molt més gran. Com va declarar a Durban l’economista Nicholas Stern, “Si de veritat el món vol limitar la concentració de CO2 a l’atmosfera en 450 parts per milió, el que segons el Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic podria impedir que l’escalfament pugés més de dos graus, el món ha de retallar les emissions per habitant entre set i vuit vegades”. La veritat és que aconseguir això és política i tecnològicament descomunal. Fer-ho en un món en què els tractats multilaterals són cada vegada més rars, amb una crisi econòmica inabastable i amb una opinió pública cada vegada menys preocupada per l’escalfament, sembla avui només un somni.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/12/28/durban-ii-les-negociacions-i-el-fons-verd-del-clima/

Les propostes oblidades de Hong Kong 2005

Ja fa gairebé sis anys que en la reunió ministerial de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Hong Kong, se’ls va assegurar a molts països en víes de desenvolupament (PVD) que els seus productes industrials podrien ingressar als mercats de les nacions riques lliures d’impostos i de quotes. A més, per als quatre productors de cotó més pobres de l’Àfrica occidental: Benín, Mali, Txad i Burkina Faso, se’ls va prometre que es retallarien els subsidis cotoners dels països rics, especialment els dels Estats Units, que distorsionen el mercat internacional i juntament amb Brasil ocasionaren una “guerra” per al control d’aquest mercat el mes d’abril de l’any passat. Les negociacions comercials de Doha van començar el 2001 amb l’objectiu dereduir les barreres comercials internacionals. Però això no ha estat així. Als “daridra narayans”, terme encunyat per Mahatma Gandhi per a definir als “més miserables”, del règim comercial mundial se’ls va assegurar una i una altra vegada que les seves demandes serien tractades en cada reunió ministerial. Lamentablement, hi ha seriosos dubtes que aquestes promeses siguin ateses en la vuitena reunió ministerial de l’OMC el proper mes de desembre.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/10/25/les-propostes-oblidades-de-hong-kong-2005/

El maletí d’Alan Greenspan i el valor monetari d’unes paraules

La compareixença de Bernanke

Ben Bernanke, president de la Reserva Federal nord-americana (FED), es va esforçar el dimarts de la setmana passada, per explicar davant del Capitoli dels Estats Units que no hi haurà recessió. Encara que va admetre que hi ha factors “persistents”, com la crisi del deute sobirà a Europa, que no acompanyen el creixement. Bernanke va assegurar que actuarà si les coses van a pitjor, però també va enviar un encàrrec a la Xina: que no es permeti una apreciació del iuan, moneda xinesa, que es troba un 15% per sota del seu valor real. Va recalcar que la política de tipus de canvi de la Xina “ha impedit fins a cert punt l’ajust econòmic global”. Bernanke va assenyalar de nou que la sortida de la crisi està sent més lenta i menys robusta del que esperava la FED i va indicar que la passada recessió va ser més greu del que es pensava mesos enrere. Això, va afegir, afectarà sens dubte a la marxa de l’ocupació i del consum del país. La seva previsió és que per al segon semestre “l’expansió sigui més ràpida que a la primera meitat”. Aquesta anèmia en l’arrencada del 2011 es pot atribuir a “factors temporals”, com l’alça del petroli per la “primavera àrab” o el terratrèmol al Japó.

La influència en les borses

Recordo les paraules d’un professor a la Universitat, com comentava que durant l’època d’Alan Greenspan com a president de la Reserva Federal, de 1987 a 2006, hi havia periodistes dedicats a observar i intentar calcular el pes del maletí del màxim dirigent de la Fed, l’anomenat“briefcase indicator” (l’indicador del maletí, en anglès) [Veure imatge adjunta]. Si Greenspan aquell dia arribava amb un maletí ben carregat significava que podia haver-hi un augment dels tipus d’interès, mentre que si pel contrari el duia amb pocs papers indicava una estabilitat de tipus.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/10/11/el-maleti-d%E2%80%99alan-greenspan-i-el-valor-monetari-d%E2%80%99unes-paraules/

Els productes virtuals: el cas de Zynga

Zynga Inc., empresa nord-americana amb seu central a San Francisco, està entre les companyies més candents del sector tecnològic, només cal fer una ullada a com se les arregla perquè la gent compri coses que en realitat no existeixen, i és que Zynga està transformant el sector dels videojocs. Les companyies tradicionals de la indústria desenvolupen jocs que creuen que agradaran als jugadors i després els venen. Zynga ofereix jocs gratuïts per mitjà de Facebook, i després estudia les dades sobre com juga la seva audiència. A continuació, utilitza les seves troballes per modificar els seus jocs amb l’objectiu que la gent passi més temps amb ells, els recomanin als seus amics de Facebook i acabin comprant “béns virtuals“ per als seus videojocs.

font:i-dothink.com
Segons Ken Rudin, director de l’equip d’anàlisi de dades en Zynga, més de 95% dels jugadors mai gasta un cèntim en els jocs. Però la seva audiència de 150 milions d’usuaris únics cada mes és tan gran que el petit percentatge que compra gallines virtuals a 5 dòlars ó gratacels imaginaris a 3 dòlars generen grans ingressos per a la companyia. Alguns jugadors gasten centenars o fins i tot milers de dòlars al mes, que els anomenen “balenes“, el mateix terme que els casinos usen per als qui aposten molt. L’any passat, la facturació de Zynga va ascendir a uns 600 milions de dòlars, en comparació als 121 milions de l’any 2009. Amb un benefici net de 91 milions de dòlars. Tot i això, les intencions de la companyia de sortir a borsa aquest any s’han vist afectades per les recents turbulències dels mercats, que han creat incertesa sobre aquestes ofertes públiques d’accions i que podria obligar a Zynga a endarrerir i reduïr la valoració de l’empresa. Quan va presentar la seva sol licitud per a la seva sortida a borsa, la companyia planejava una valoració de fins a uns 20.000 milions de dòlars.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/09/12/els-productes-virtuals-el-cas-de-zynga/

El Corredor Mediterrani: ens podem permetre perdre aquesta oportunitat?

Una de les grans prioritats de la Unió Europea és aconseguir una extensa i equilibrada xarxa d’infraestructures de transport que garanteixi el bon funcionament del mercat únic europeu. És per aquest motiu que la Comissió de Transports juntament amb la de desenvolupament regional han destinat, des de fa dècades, una important quantitat de diners a crear i/o millorar aquesta xarxa de transport europea.

Aquesta política no ha estat, però, exempta de polèmica. El pressupost d’agricultura juntament amb el Fons de Cohesió – que és un dels principals instruments utilitzats per garantir el desenvolupament de les diferents regions europees – són els que s’emporten gairebé la meitat del pressupost europeu. Nombrosos experts i polítics han qüestionat al llarg dels anys aquesta política de distribució, que generalment prioritza la creació d’infraestructures sobre l’augment de capital humà (educació).

Al mateix temps, un altre tipus de debat ha agafat força durant els últims anys; un debat en el que es denuncia l’excessiva utilització del criteri polític sobre l’econòmic per decidir els projectes d’infraestructures subvencionats per fons europeus. Són dos debats que s’alimenten mútuament, ja que una excessiva utilització de criteris polítics perjudica l’eficiència de la distribució dels recursos europeus, propiciant un cert rebuig per part d’alguns països a distribuir més fons europeus a les regions.

Espanya, el lobby Ferrmed i la xarxa ferroviària més extensa del món

Però mentre la crítica als fons europeus creix en el cor d’Europa i els acadèmics, empresaris i polítics debaten la manera d’optimitzar els recursos europeus, Espanya, entre altres països, eludeix la polèmica mentre assegura, orgullosa, que ‘España tendrá en tres años la mayor red de AVE del mundo´ (Zapatero a El País, 12/02/2007), i promet que Madrid estarà connectada amb totes les capitals de província (paraules d’Aznar l’any 2000, segons Germà Bel[1]). I l’Europa ‘pre-crisis’ va donant, alegrement, diners a una Espanya que té les mateixes aspiracions que al segle XVI; el manteniment de la radialitat de les infraestructures sobre el creixement econòmic. Almenys, pensaran alguns, és un dels pocs temes en el qual PP i PSOE estan d’acord.

Però aquest oasi polític no és suficient pel lobby Ferrmed, una associació formada per grans empreses europees, cambres de comerç i diferents governs regionals (tant espanyols com europeus). Aquesta associació multisectorial està pressionant a Espanya des del 2004 per a que es comprometi a defensar davant la UE la construcció del corredor mediterrani segons els ‘estàndards Ferrmed’, que el farien compatible amb la resta de la xarxa ferroviària de mercaderies europea. Un corredor que comença a Algesires, passa per Almeria, Múrcia, València i Catalunya i connecta Espanya amb la xarxa ferroviària europea de mercaderies que passa per França, el centre d’Europa i arriba fins Escandinàvia: la core network, com l’anomenen a Brussel·les, o la Red Banana, com és coneguda a la resta d’Europa. Una xarxa ferroviària en forma de banana que té l’objectiu d’augmentar la competitivitat de les empreses europees i que comunica tots els ports i aeroports amb els seus hinterlands[2].

La Core Network
La importància del Corredor Mediterrani
Sense xifres pot ser difícil pels ciutadans entendre aquesta fixació del lobby Ferrmed pel corredor mediterrani. Segons aquesta associació, a l’any 2000, el 40% d’exportacions espanyoles s’originaven a la regió del mediterrani (excloent Andalusia)[3]. Europa junt amb la Mediterrània és una de les grans macroregions del món, comparables amb els EUA, la Xina i l’Índia. Si comparem el tràfic de contenidors que passen per l’Atlàntic, pel Pacífic, i pel mar Mediterrani, ens trobem que, sorprenentment, el mar Mediterrani és el segon del món amb 19 milions TEU[4], només per sota del Pacífic, amb 20 milions (L’Atlàntic es queda a 6 milions)[5]. Malauradament, però, aquest tràfic no es converteix en un negoci pel mediterrani, ja que els vaixells no atraquen a ports mediterranis, sinó que donen tota la volta per atracar a Rotterdam i altres ports nòrdics. La raó? L’excel·lent connexió dels ports nòrdics amb el seus hinterland juntament amb una pèssima connexió dels ports mediterranis amb aeroports, carreteres i empreses. Aquest fet augmenta significativament els costos de transport de les importacions, que es reflecteix, evidentment, en els preus finals dels productes.

L’estudi exhaustiu de Ferrmed també inclou una anàlisi comparativa dels costos incorreguts per transportar mercaderies entre els tres eixos ferroviaris possibles: el Traçat Central dels Pirineus, el Corredor Mediterrani, i una barreja dels dos. El resultat és clar: l’eix mediterrani proporciona un estalvi de costos realment significatiu. El lobby també insisteix en que no n’hi ha prou amb construir el corredor mediterrani, sinó que s’han de tenir en compte certs estàndards (amplada de via, màxim nivell de rampes, alçada dels túnels, desdoblament de rails, entre altres) per tal d’assegurar la compatibilitat del corredor amb la resta d’Europa, la sostenibilitat del mateix i evitar la seva saturació a mig termini.

La història es repeteix?

L’excel·lència de l’estudi tècnic i econòmic dut a terme per Ferrmed, el recolzament tant de grans empreses europees, col·legis d’enginyers, cambres de comerç i nombrosos governs locals, regionals i nacionals , tant a nivell espanyol com europeu, deixen pocs dubtes sobre la viabilitat i la sostenibilitat d’un corredor que milloraria la competitivitat d’empreses espanyoles i faria d’Espanya una de les portes principals de les importacions europees provinents d’Orient Mitjà i Àsia. No només això, sinó que l’impacte econòmic i social del corredor mediterrani supera àmpliament al d’altres corredors defensats pel govern espanyol.

Joan Amorós, president del lobby Ferrmed
Però Espanya continua sent reticent a defensar de forma clara i contundent el corredor mediterrani. Segons paraules de Joan Amorós, president de Ferrmed, Magdalena Àlvarez no es va voler reunir mai amb Ferrmed. El ministre de Foment actual, José Blanco, sembla estar una mica més obert a escoltar el lobby, però la seva actitud passiva i la feblesa dels seus compromisos fan dubtar a la Comissió Europea de la voluntat del govern espanyol en invertir en el corredor mediterrani. I per molts estudiosos del tema, aquesta manca de compromís només es pot entendre des de l’òptica centralista que han mantingut els successius governs espanyols al llarg del segles. Una centralització que ha marcat totes les decisions que s’han pres referent a la construcció d’infraestructures de transport, ja siguin carreteres, autopistes, ferrocarril o aeroports.

Tal com va mencionar un assistent en la conferència que el Col·legi d’Economistes va organitzar el passat 22 de Juny sobre el corredor mediterrani, sembla que la història d’Espanya es repeteixi. Aquest assistent feia referència a la recomanació del Banc Mundial als anys 60 gràcies a la qual el govern espanyol va deixar de banda per un moment l’estructura radial de les autopistes per incentivar la inversió de capital privat en l’autopista del mediterrani. Aquesta vegada no és la pressió del Banc Mundial, sinó del lobby Ferrmed i de la Comissió Europea que pot fer realitat un somni que fa anys que es persegueix: que la radialitat no sigui l’objectiu de cada govern espanyol i deixi pas a criteris d’eficiència que són actualment tant necessaris per sortir de la crisi en la que estem immersos.

Més informació

Bel, Germà (2010): España capital París, Ed. Destino S.A. (3a edició).

Pàgina web Ferrmed: http://www.ferrmed.com/es/

[1] Bel, Germà (2010): España capital París, pp. 184, Ed. Destino S.A. (3a edició).

[2] Hinterland: regió interna situada després d’un port, on es recullen les exportacions i a través de la qual es distribueixen les importacions.

[3] Bel, Germà (2010): España capital París, pp. 25, Ed. Destino S.A. (3a edició).

[4] TEU: Unitat de mesura del transport marítim en contenidors, de 20 peus (Twenty-foot Equivalent Unit). Xifres de l’any 2009.

[5] Xifres facilitades per Ferrmed durant la conferència sobre el corredor mediterrani al Col·legi d’Economistes de Catalunya el 22.06.2011.

Un dels governadors de la FED dimiteix

Kevin Warsh, membre del grup de set governadors de la Reserva Federal nord-americana (més coneguda com a Fed), va anunciar el passat 10 de febrer la intenció d’abandonar la Reserva Federal el proper 31 de març. El 2006, Warsh es va convertir en el governador més jove de la història, després de ser designat sota el mandat de George W. Bush. Amb la seva marxa, tan sols quedarà Elizabeth Duke com l’única governadora que procedeix de l’anterior govern liderat pel l’ex-president Bush.

Kevin Warsh va ser l’únic membre del consell que es va oposar frontalment a la denominada QE2, la segona ronda de compra de bons per part de la Reserva Federal per valor de 600.000 milions de dòlars. Si no hagués presentat la renúncia, Warsh hauria d’haver acabat el seu mandat el 2018. Alguns mitjans nord-americans l’han definit com “l’últim gran falcó”, degut a que es considerava el membre més proper a Wall Street i als republicans, per tant, de polítiques més neoliberals. De fet, ja s’especula que el futur de Warsh està en el mateix partit republicà.
Les decisions de la Fed es prenen en el Comitè Obert de Política Monetària (FOMC, per les sigles en anglès), i hi participen els set governadors, el president de la Reserva Federal de Nova York i quatre dels onze presidents regionals de la institució, que roten de manera anual.

Informació Complementària

(1) Press Realase – FED – 10/11/2011

http://www.federalreserve.gov/newsevents/press/other/20110210a.htm

(2) Què és el QE2 i la seva importancia – eKonomicus – 23/11/2010

https://ekonomicus.com/2010/11/23/que-es-el-qe2-i-la-seva-importancia/