Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Fons Monetari Internacional’

Efectes econòmics de la diàspora kosovar

Kosovo és menys susceptible a les variacions de l’economia europea que altres països de la regió i més respecte a l’economia alemanya i suïssa. Com s’explica aquest fenomen? Degut a la Guerra del 1999, els kosovars varen emigrar sobretot a Alemanya (pel treball) i a Suïssa (per les condicions que oferien als refugiats). La diàspora kosovar de 1999 ha propiciat, per tant, que la crisi econòmica del 2007 hagi afectat de diferent manera Kosovo que a la resta dels Balcans, molt més dependents del conjunt de països de la Unió Europa.

Crítica d’ “El oprobio del hambre” de David Rieff

“A menudo se habla de la comida en cuanto a necesidad humana como su fuera una materia prima apenas diferente de cualquier otra.” – David Rieff
[…] El Sr. Rieff dissecciona encertadament les polítiques dutes a terme pel BM i l’FMI en els països de l’Àfrica Subsahariana. De manera simplificada: aquests països obren els seus mercats a la suposada quimera del “mercat lliure”, mentre multinacionals europees i nord-americanes, receptores d’ajudes a l’agricultura, entren en aquests mercats i l’envaeixen amb els seus productes a preus inferiors que els locals. Posteriorment als minifundistes agrícoles africans se’ls retira a més el poc suport estatal (en forma de subvencions o ajudes, per exemple), facilitant d’aquesta manera la catàstrofe del sector agrícola nacional. De fet, però, la història no s’acaba aquí. L’eliminació de la producció agrícola nacional deixa, doncs, en mans foranies, multinacionals en la majoria de casos, la política agrícola d’alguns països amb greus problemes de fam, i per tant, vulnerables a la variació dels preus a escala mundial dels productes agrícoles. […]

Les inversions xineses – Especial Etiòpia (II)

Dins d’Àfrica, el model econòmic d’Etiòpia era i és encara força singular. Es tracta d’un capitalisme proteccionista, on l’estat manté el control del sector de les telecomunicacions i prohibeix l’entrada als bancs estrangers. Aquest tipus d’enfocament econòmic li va fer guanyar a Meles l’afinitat de la Xina. Entitats bancàries i empreses d’aquest gegant asiàtic van finançar la construcció de carreteres i preses etíops[1]. I segons un informe del Fons Monetari Internacional, les firmes xineses són atretes per la mà d’obra barata etíop, les grans porcions de terra i un creixent mercat de consumidors de 94 milions d’habitants.

Reunió dels ministres de finances representats al FMI, amb la directora general al mig. Imatge: bloomberg.com

El Fons Monetari Internacional evadeix una reforma més equilibrada del seu funcionament

Des dels darrers anys de la dècada dels 90, en plena crisi financera del sud-est asiàtic, la relació entre els països “emergents” i les institucions econòmiques internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) no és la mateixa. Hi ha desencís i frustració i, a mesura que aquests països en vies de desenvolupament van guanyant pes econòmic, cada cop la relació grinyola més. No es senten representats dins d’aquesta institució, sense poder de decisió, i es veuen només com a receptors d’unes polítiques imposades per un FMI dominat pels interessos occidentals que, com va ser el cas durant la crisi asiàtica dels 90, impliquen unes condicions i reformes molt severes. Per exemple, el intent dels països no-occidentals (liderats per Brasil, Rússia, Índia i Xina) per a intentar elegir un Director del FMI que no fos europeu per primer cop a l’història, sota l’argument que així s’aconseguiria una major legitimitat i es reconeixeria el nou rol d’aquests països al món, es va veure frustrat per l’elecció de la francesa Christine Lagarde.

Per a acabar-ho d’arrodonir, la darrera reunió conjunta del FMI i el Banc Mundial a mitjans d’octubre passat va estar fortament monopolitzada pels problemes dins Europa. Aquest fet i l’absència de debat sobre la manca d’influència dels països emergents en la forma en que funciona el FMI, va fer que el ministre d’economia brasiler digués que la cimera era decebedora i que “en cada reunió hi ha sempre els mateixos problemes a discutir”. És a dir, comença a fer-se sentir un debat entorn a com assolir una governança més equilibrada en institucions com el FMI o el Banc Mundial. Assolir-la sembla ser clau no només per legitimitat sinó perquè la solució d’aquesta crisi i les futures ja no està únicament en mans d’Europa i Estats Units.

Xangai s’enfonsa

Literalment, podem afirmar que la ciutat de Xangai s’enfonsa degut a l’ augment del nivell del mar i el pes dels gratacels, sobretot a la zona financera de Pudong a l’Est del riu Huangpu, i postal del gegant asiàtic. Ja des de l’any 1990 els científics adverteixen de les característiques del sòl xinès, i tot i que les autoritats van anunciar mesures per reduir el nombre de construccions, aquestes no han parat de créixer. Xangai és el símbol del miracle xinès. La ciutat, tot i no ser la capital política, té una població de 23 milions d’habitants, produeix entorn del 15% de la riquesa del país i és el punt de partida del 30% de les exportacions xineses.

Dr. Olivier Blanchard: reflexions des de la trinxera

“Era bonic, però no era correcte”.

Amb aquesta frase el Dr. Olivier Blanchard (Amiens, 1948) va sentenciar la política econòmica errònia que va conduir a la crisi financera actual. Van ser uns anys, els de finals de la década dels 90 i principis dels 2000, en què es seguí la dinàmica d’un objectiu – un instrument (“one target-one tool”); una visió definitivament massa simplista, que va caure pel seu propi pes juntament amb Lehman Brothers el setembre del 2008.