Posts tagged ‘inflació’

Entrevista a Alejandro Estruch (III): Com s’explica la crisi econòmica a la Universitat?

eKonomicus: Ens agradaria saber com s’explica la crisi econòmica a la facultat, si és que s’explica.

Alejandro Estruch: Jo els hi explico. Començo el curs fent una sessió d’una hora i mitja on els faig una conferència que vaig preparar perquè un dia me la van demanar, i fins hi tot la vaig cobrar. Els parlo de la crisi com de La Tormenta Perfecta: Quatre o cinc coses que cadascuna d’elles individualment en cap cas podrien provocar una crisi, però que si s’ajunten totes munten aquesta Tormenta Perfecta. És la idea dels incentius, és a dir, si mires les conductes que van provocar la crisi, tothom va fer el que racionalment havia de fer. La crisi comença per una forta baixada dels tipus d’interès als Estats Units (EUA) com a conseqüència de la crisi de les “Punt Com”, Alan Greenspan (en aquell moment president de la Reserva Federal (FED)) diu: “S’està enfonsant el NASDAQ [Borsa de Valors d’empreses electròniques dels EUA] i això abans o després es transmetrà al Dow Jones [principal índex borsari nord-americà] i se n’anirà tot “a fer punyetes””.

[…]

Anuncis

Economies emergents: quan davant una crisi es busca la supervivència del govern, no del país

El principal temor per al governador de qualsevol Banc Central és observar com la inflació és descontrola al mateix temps que el país es troba estancat -el que es coneix com a estanflació. És un dels pitjors escenaris econòmics perquè utilitzar la política monetària per a reactivar l’economia només crea majors pressions inflacionistes; i viceversa, intentar controlar la inflació implica agreujar més encara la recessió. Brasil i Rússia semblen abocar-s’hi perillosament. Però en comptes d’atacar el problema d’arrel, els governadors centrals estan actuant per a que els respectius governs puguin sobreviure a la tormenta, és a dir, evitar que les bases de poder que sostenen a Dilma Rousseff i Vladimir Putin s’erosionin.

1979: Les primeres eleccions europees en context

La d’enguany serà la setena vegada que els ciutadans europeus acudirem a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Aquesta institució va néixer el 1958 com una assemblea comuna entre les tres Comunitats Europees: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA); la Comunitat Econòmica Europea (CEE); i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els membres eren 142 delegats del cada parlament estatal; fins el 1979, no van agrupar-se en partits europeus supranacionals com els coneixem actualment. Des dels anys cinquanta, els estats membres havien anat cedint sobirania a les institucions comunitàries sense participació directa per part dels ciutadans. Al llarg d’aquest article coneixerem el context històric, i sobretot econòmic, que va convèncer a les elits europees que calia acostar les institucions a la ciutadania, aportant així el valor democràtic que li mancava a la CEE.

La independència dels bancs centrals: un dogma qüestionable

S’argumenta sovint que el control de la inflació ha d’estar allunyat de pressions polítiques per tal d’evitar que els governs la utilitzin com a instrument electoralista, fent baixar els tipus d’interès i augmentant l’oferta de diners, decisions que comporten un increment del la inflació a llarg termini. Per tant la solució passa per despolititzar el control de la inflació, delegant-lo als bancs centrals, que gaudeixen d’una elevada independència dels òrgans polítics. Els defensors d’aquesta mesura creuen que donada la complexitat tècnica del control de la inflació, la despolitització permet deixar la política monetària en mans d’experts econòmics que utilitzen criteris políticament neutrals que augmenten la credibilitat de la política monetària al mateix temps que la fa més efectiva. Segons alguns acadèmics, però, aquest argument té alguns punts febles que en qüestionen la seva validesa.

Dracs, tigres i àguiles emergents al sud-est asiàtic (III): creixement a base de deute

El creixement de la regió a penes ha patit per la crisi financera d’Europa i dels Estats Units; tot al contrari, s’han beneficiat de l’arribada massiva de capitals estrangers àvids per a invertir-hi. Agafant un cas particular, Tailàndia ha registrat un espectacular increment del PIB del 18% aquest passat 2012. Però aquest article analitza l’altra cara de la moneda: el creixement de Tailàndia ha vingut acompanyat d’un augment descontrolat del deute privat. Sembla que és la tònica a tota la regió.

Crisi de lideratge a l’Argentina: la fi del Kirchnerisme?

El passat 8 de novembre va suposar un abans i un després en la vida política de l’actual presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner. Es van produir multitudinàries marxes en diversos punts del país a través d’innombrables cassolades, així com en diverses ciutats del món on milers d’argentins van mostrar la seva oposició amb el lema “Salvemos la República!”. La classe política nacional del país sud-americà travessa una de les majors crisis dels darrers anys. La debilitat i manca de lideratge han provocat una dràstica caiguda de popularitat de la presidenta en els darrers mesos, a causa de múltiples factors que han acabat per desgastar un cicle polític kirchnerià, que sembla haver arribat a la seva fi després de més d’una dècada al poder.