Posts tagged ‘Inversió’

El judici a l’ex-primer ministre islandès

Quan Johanna Sigurdardóttir, de 68 anys, va jurar com a primera ministra d’Islàndia el febrer de 2009, va ser descrita com la primera cap de govern homosexual del món. En un país amb opinions polítiques progressistes i costums socials liberals, a diferència d’altres llocs, la seva opció sexual no ha estat un obstacle. Va assumir el poder després d’una greu crisi financera que va portar a Islàndia a la vora de la fallida. No obstant això, Sigurdardóttir ha pogut suportar la tempesta.

La moneda nacional, la corona islandesa, va caure més del 35 per cent respecte de l’euro durant els pitjors mesos de la crisi. Dilluns passat, l’ex-primer ministre Geir Haardeva enfrontar el començament d’un judici en contra, acusat de negligència davant la crisi, per haver suposadament desatès les advertències que va rebre dels seus ministres, en el que podria ser condemnat a fins a dos anys de presó. Però l’actual primera ministra, no només va superar els fracassos bancaris, que van ocórrer abans que assumís el poder, sinó també l’erupció volcànica d’abril de 2010, que va obligar al tancament d’aeroports a tot Europa. Les cendres del volcà situat sota l’impronunciable glacera d’Eyjafjallajökull, al sud-est del país, van amenaçar amb paralitzar físicament l’economia del país nòrdic i a més, els dos veïns europeus més afectats van ser Gran Bretanya i Holanda, on milers de passatgers van quedar encallats durant setmanes pel tancament d’aeroports.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/09/27/el-judici-a-l%E2%80%99ex-primer-ministre-islandes/

Anuncis

L’Índia i els Estats Units escurcen distàncies

Autora Col·laboradora: Marta Gonzalez

Dissabte, Barack Obama, president dels Estats Units (EEUU), va començar la seva gira per Àsia amb l’objectiu de millorar les relacions amb les ja innegables grans economies emergents.

No és casualitat que el seu punt d’inici fos la capital econòmica de l’Índia, Bombai, un país que, des de que el 1947 va assolir la independència dels britànics, ha tingut un creixement econòmic, tecnològic i poblacional sorprenent.

El mercat indi, amb una població de 1200 milions d’habitants, un creixement econòmic anual al voltant del 9% i una classe mitjana consumidora i entusiasta pels productes amb segell americà; és des de fa temps un objectiu prioritari dels Estats Units.

Així doncs, Barack Obama va anunciar el tancament de 20 acords comercials amb l’Índia (valorats amb uns 10.000 milions de dòlars) , que podria suposar la creació de més de 50.000 llocs de treball als EEUU segons previsions oficials- una situació molt favorable tenint en compte la situació d’augment de l’atur que es viu a Estats Units.

Entre els acords establerts, destaquen el de la companyia americana Boeing Co., la venda d’avions de transport militar per la Força Aèria de l’Índia (avions de càrrega) per un valor aproximadament de 4,1 bilions de dòlars i, segons la Casa Blanca, representarien la creació de 22.160 llocs de treball a la planta de producció que té Boeing a Califòrnia.

Un altra acord destacat, és el de General Electric Co., referent a la venda de motors per avions de combat lleuger (motors de reacció), una operació valorada per 822 milions de dòlars.

Barack Obama, per la seva banda, va garantir una reforma del sistema de control de les exportacions amb l’objectiu de no obstaculitzar el comerç d’alta tecnologia entre els dos països. És a dir, reduir les restriccions a les exportacions dels Estats units a l’Índia.

A canvi, el president dels Estats Units, va demanar a l’Índia una reducció a les barreres del comerç i la inversió estrangera en els sectors de l’agricultura, el comerç minorista, les infraestructures i les telecomunicacions.

Tot i aquest apropament comercial amb aspectes molt positius, la realitat és que només un 10% dels béns importats per l’Índia provenen dels Estats Units i menys d’un 2% de les exportacions dels EEUU tenen com a destí el país asiàtic, que es troba en la dotzena posició de soci comercial amb EEUU.
Les tensions amb el Pakistan, la decadent infraestructura, la corrupció i l’extensió d’una perillosa guerrilla maoista a diferents regions del país, poden dificultar mantenir aquesta aliança. Però Estats Units dóna molta importància al llegat democràtic i a l’impuls de la cultura emprenedora en un país on han evolucionat grans empreses fortament competitives a nivell mundial. Un dels casos més coneguts és la major empresa d’acer del món, Tata, la gran marca d’automòbils que ara fabrica també els prestigiosos Land Rover.
Sembla, doncs que el demà de l’Índia es presenta amb bones oportunitats econòmiques i socials. Vist aquesta nova situació, potser ens podem plantejar si existeix una tendència a les aliances entre regions, fa un temps Xina-Àfrica i ara Estats Units-Àsia.

+ Consum o + Estalvi?

L’economia és una ciència lúgubre. En les definicions més famoses ens topem amb els termes “recursos escassos”. Semblant asseveració és en realitat molt dura i partir d’ella en l’estudi, desenvolupament i aplicació de tal ciència pot fàcilment crear insatisfaccions.

Augmentar consum o estalvi? No m’agradaria solucionar el dilema amb un “depèn”. Augmentar el consum en un context com l’actual és positiu i a més necessari. Consum és “conditio sine quo non” d’una economia. Només la caiguda del consum arrossega una economia a la misèria. Es comença no consumint, es continua no produint i s’acaba acomiadant.

Que hi ha de l’estalvi? L’estalvi, o prenguem la seva altra cara de la moneda, el deute públic, també té els seus efectes perversos que no es poden obviar. Molts la consideren com un “índex d’empobriment”. Quan un país emet deute públic a altres economies paga un preu: el “tipus d’interès”. Si augmenta la demanda, ceteris paribus, el tipus d’interès augmenta. Si es tracta a més de països amb cert deute acumulat ó baixos “ràtings” per part d’agències de qualificació, es cobra llavors un plus, anomenat “prima de risc”, que s’afegeix al tipus d’interès del deute.

Per tant, arribem al nucli del problema, quan una economia destina capital al servei del deute, deixa llavors de consumir, i per tant, d’invertir en infraestructures sobretot. Sí que cal afirmar i tenir en compte, però, de disminuir segons quines partides pot ser un llast per a una economia a llarg termini, sobretot la I+D en el cas espanyol.

Si ens situem en un context d’elevats tipus d’interès, les empreses no tenen tants incentius a la inversió. Que hi ha darrere d’això? Treballadors i per tant, consumidors. A aquest fenomen se’l coneix com efecte “crowding out” o “expulsió”. La crisi va començar financera, mutar a crisis en economia real i ara és en bona part crisi de confiança. I si no confiem, ni consumirem ni estalviarem.

Els fons capital risc guanyen el primer assalt als reguladors europeus

La lluita entre els “hedge funds” i de capital risc han guanyat la primera batalla enfront els reguladors europeus. Està previst que el proper mes de novembre es publiqui un borrador de la directiva sobre gestors de fons d’inversió alternatius (AIFMs), sense grans canvis amb l’anterior.
Els nous requisits per als fons d’inversió serà, entre d’altres, obtenir el permís de les autoritats nacionals i informar puntualment als holdings. Els gestors hauran de designar un guardià pels actius de “hedge fund” i realitzar taxacions independents.
S’ha de tenir en compte, que les disposicions més polèmiques i agosarades s’han retirat ó rebaixat considerablement: Mesures com establir un límit a l’apalancament del fons d’inversió i als requisits de capital al final no s’han tingut en compte. Pel que respecta als fons d’inversió de fora la UE seguiran tenint accés al mercat europeu. Aquests fons podran sol•licitar un passaport per a la UE si demostren certa equivalència regulatòria amb la normativa comunitària.
De tota manera la regulació vigent ho seguirà sent fins el 2015 almenys.

Informació Complementària:
(1) Europe Moves to Ease Rules on Hedge Funds – The New York Times – 19/10/2010
http://www.nytimes.com/2010/10/20/business/global/20euro.html?_r=1
(2) Hedge Funds Society – Fòrum global fundat el 2009 per acadèmics, comercials i gestors del sector. (http://hedgefundsociety.com/)

La locomotora alemanya

“Alemanya ha gestionat bé la crisi econòmica i financera i s’ha convertit en la locomotora de creixement europea”, així mateix ho ha dit la cancellera Angela Merkel durant el debat parlamentari dels pressupostos generals.

Merkel té raó: cau l’atur, augmenta la producció, els pronòstics per al 2010 auguren un creixement del producte interior brut (PIB) superior al 3% i les empreses presenten resultats excel·lents

El pessimisme de Schäuble i el pla d’austeritat

Tot i això, el 40% de les exportacions alemanyes van a parar a l’eurozona, i aquestes varen caure un 1,5% el passat juliol respecte al mes anterior. A més, la producció industrial només va avançar un 0,1%. És per això, que el mateix Ministeri d’Economia espera “una marxa més lenta” i el ministre d’Hisenda, Wolgang Schäuble, manté la prudència: “encara no hem sortit de la crisi”. Per als seus crítics, els temors de Schäuble no són més que excuses que permeten al seu govern aferrar-se al pla d’austeritat presentat per la cancellera aquest mateix estiu.

Amb els nous pressupostos, es preveu que Alemanya s’estalviï 80.000 milions d’euros en els pròxims quatre anys. El projecte contempla retallades socials, un impost especial als bitllets d’avió a partir del 2011 i un desmantellament dels privilegis de què gaudeixen les empreses pel que fa a impostos en l’energia.
Sobre les retallades socials, Schäuble va dir que aquests són inevitables a l’hora de consolidar un pressupost com l’alemany, on prop del 50% de les despeses estan dedicades a ajuts socials. Entre aquestes retallades, el més significatiu és l’eliminació del pagament de cotitzacions a la caixa de pensions per als receptors d’ajuda social, l’anomena’t subsidi d’atur II, que haurà estalviar prop de 7.000 milions d’euros en els propers quatre anys.

L’enquesta del Handelsblatt

Segons una recent enquesta a 800 executius del diari econòmic Handelsblatt, 90% d’ells considera “bona” o “molt bona” la situació dels seus negocis a Alemanya. El 86% dels exportadors respon igual. Més de la meitat dels enquestats creu que tot seguirà així durant els propers 12 mesos. El 40% espera millorar el resultat dels seus negocis fora del país.

La creació de llocs de treball

La contraposició entre Espanya i Alemanya és evident i fàcil: Mentre els nou rics espanyols segueixen pagant amb prou feines els terminis dels seus Audis i Mercedes fabricats a Alemanya, les petites i mitjanes empreses germàniques floreixen i comencen a contractar nous treballadors. La indústria pesada, la dels fabricants de peces, maquinàries i materials, fa el seu agost amb exportacions a països emergents. Un clar exemple són les exportacions de cotxes que han experimentat una pujada d’un 41% el primer semestre d’aquest any.

El diari conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) destacava diumenge passat, per exemple, com BMW “no troba suficients empleats per contractar”, mentre pugen els salaris i amb ells, la demanda interna.

La posició de l’oposició

Sigmar Gabriel, socialdemòcrata i cap de l’oposició, va acusar el govern cristià liberal de “clientelisme” i de fer uns pressupostos “poc sòlids i molt desequilibrats socialment”. “Vostè s’ha convertit en la cancellera dels consorcis”, ha retret Gabriel a Merkel. Es referia el president del SPD sobretot a l’acord que l’Executiu ha aconseguit per prorrogar la vida activa de les centrals nuclears que proporcionarà a les quatre grans elèctriques alemanyes beneficis estimats de 100.000 milions d’euros. Gabriel anà més enllà quan acusà Merkel d’haver pactat un “contracte secret” amb les elèctriques “que exclou el control del Parlament”.

La inversió i la demanda exterior: claus
La inversió i l’augment de la demanda exterior són els principals motors d’aquesta recuperació, contribuint cada una amb un 0,9%. Recentment hi ha hagut una dinamització del comerç global i una depreciació de l’euro, que ha fet més competitius els productes alemanys i ha afavorit les exportacions alemanyes (veure gràfica), que han crescut quasi un 25% interanual en el segon trimestre de l’any. La dada torna a posar de manifest la forta dependència de l’economia alemanya de l’evolució dels fluxos comercials exteriors. Els Estats Units i la Xina, principals consumidors de productes germànics després de la Unió Europea, han suavitzat el seu creixement en els últims mesos, és per això, que en el segon semestre de l’any es preveu que sigui la demanda interior, la dels alemanys, la que determini la magnitud de la recuperació alemanya.

Informació complementària:

(1) Turbocharged Germany – 13/08/2010 – The Economist

http://www.economist.com/blogs/freeexchange/2010/08/europes_economies

(2) Entrevista amb el Ministre d’Hisenda Wolfgang Schäuble – 19/04/2010 – die Spiegel

http://www.spiegel.de/international/europe/0,1518,689766,00.html
(3) Deutsche Wirtschaft wächst nachhaltig – 27/09/2010 – Frankfurter Allgemeine Zeitung
http://www.faz.net/s/Rub050436A85B3A4C64819D7E1B05B60928/Doc~E3FC8DA452EF34F0B8523EFECB91241A5~ATpl~Ecommon~Scontent.html

El iuan només s’aprecia un 1% tot i la nova política canviària xinesa

Des de que el govern xinés va anunciar al juny que permetria una major flexibilitat del tipus de canvi de la seva moneda, el iuan, la divisa només s’ha apreciat en relació al dòlar al voltant d’un 1% en aquests 3 mesos. Tots els mitjans de comunicació financers coincideixen en descriure l’atmosfera de frustració que hi ha dins l’Administració Obama, qui ha estat pressionant fortament els darrers mesos per un canvi en la política canviària de la Xina.

El resultat de la flexibilització que s’esperava a Washington era una forta i ràpida apreciació del iuan degut a que es suposava artificialment infravalorat. La moneda infravalorada permetia a la Xina exportar els seus productes amb més facilitat, sobretot al seu mercat principal: els Estats Units.

No només això, sinó que també s’espera que el balanç comercial xinés (el marge entre exportacions menys importacions) del mes d’agost, quan surtin les dades, sigui el major des de principis de 2009. Al contrari, el balanç comercial dels Estats Units seguirà sent fortament deficitari.

Això significa per molts analistes que la política canviària xinesa no s’ha flexibilitat tant com el govern va anunciar i que la Xina segueix competint deslleialment. Tot i això, sigui cert o no, des de Beijing es respon que dèficit comercials dels Estats Units no té res a veure amb el baix valor relatiu del iuan i que respon més aviat a deficiències estructurals de la indústria americana. A més, les declaracions oficials de funcionaris xinesos donen senyals de que la Xina no tornarà a concedir més flexibilitat a la seva divisa: segons declaracions d’una portaveu del ministeri d’exteriors xinés al Wall Street Journal, “la nostra reforma del tipus de canvi no serà accelerada per la pressió externa”.

Una batalla més de la pugna comercial entre Estats Units i la Xina

Històricament, el control canviari a la Xina ha estat ferm amb la finalitat de mantenir un iuan a tipus de canvi relativament fix respecte al dòlar. Aquest canvi estava fixat al voltant dels 7 iuans per dòlar, un punt que contribuïa a oferir els productes xinesos a un preu més atractiu del que hauria de ser en cas que la moneda fluctués lliurement (segons oferta i demanda). El comportament de la moneda, tal com es veu al gràfic, tan sols ha set d’una lleugera apreciació, dels 6.83 que marcava a principis d’agost als 6.72 actuals a mitjans de setembre.

El creixement de la Xina es basa fortament en les exportacions i l’atracció d’inversions, ja que això els permet crear els llocs de treball necessaris per absorbir l’èxode rural cap a les zones industrialitzades. És per això que un pilar d’aquesta estratègia és un iuan depreciat.

Degut a l’entrada massiva de productes xinesos als Estats Units i a la dificultat d’exportar a la Xina, s’han aixecat moltes veus de caire mercantilista al país americà. No només al sector privat i a la premsa, sinó sobretot al propi govern. Fruit de la intensa pressió, la Xina va permetre al Juny que institucions financeres estrangeres poguessin operar amb iuans dins el mercat de bons, a més de deixar que les empreses xineses puguin conservar moneda estrangera sense obligar-les a que ho converteixin al iuan.

Decisió històrica: Japó deprecia la seva moneda

Japó ha pres la decisió d’intervenir en el mercat de divises i depreciar el ien, per primera vegada des de 2004. L’objectiu que persegueix el govern nipó és defensar la seva moneda i frenar la seva apreciació enfront el dòlar, que cotitzava a nivells rècord en més de 15 anys. El ministre de Finances Yoshihiko Noda i el Banc del Japó (BOJ) van confirmar la intervenció, que ha provocat una apreciació del dòlar i un fort repunt de la Borsa de Tòquio.

Abans de la intervenció, el dòlar cotitzava a 82,87 iens, el nivell més alt des del maig de 1995, i, minuts després, s’apreciava fins als 84,36 iens, mentre el Nikkei, que va obrir a la baixa, s’enfilava un 2,34% en només 24h.

Encara que no han precisat l’escala de la intervenció, el ministre de Finances va confirmar que va ser duta a terme pel Japó de forma unilateral mentre el BOJ, en un comunicat, expressava el seu desig que aquesta mesura contribueixi a un tipus de canvi estable. El Sr. Noda va indicar que “Japó no pot tolerar els efectes de l’apreciació del ien en la seva economia” i va assenyalar que podrien prendre mesures addicionals si ho consideren necessari. A més, el Sr. Shirakawa, governador del BOJ, va indicar en el comunicat que hi ha hagut incerteses, especialment per a l’economia nord-americana, que han provocat inestabilitat en els mercats de divises.

La intervenció s’ha ordenat l’endemà que el primer ministre japonès, Naoto Kan, superés una elecció interna en el seu partit i fos confirmat al capdavant del Govern. Fins ara, Kan s’havia mostrat reticent a una intervenció, que afavoria el seu oponent en l’elecció, Ichiro Ozawa, tot i que sempre havia assegurat que prendria mesures en cas necessari per donar suport al ien. Les multinacionals nipones han acusat la ràpida apreciació de la seva divisa des del inici de la crisi econòmica, que fa les seves exportacions menys competitives, és per això, que des de fa temps els empresaris japonesos, sobretot Toyota i Cànon, reclamaven al govern una intervenció per frenar l’apreciació del ien.

Altres fonts del govern apunten que el principal problema no és la cotització del ien en si, sinó la volatilitat del seu canvi. A més, el principal motiu de la revalorització de la moneda japonesa és la poca confiança dels inversors internacionals en altres monedes com el dòlar o l’euro, el que al Japó li ha portat més problemes que beneficis, degut a la importància del seu sector exportador.