Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘inversions’

El dilema Estat-Inversor que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. Les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Anuncis

Oligopolis a Angola

Si parlem de creixement econòmic al Brasil hem de parlar del sector de la construcció, però no només localitzat al Brasil, sinó a altres punts del planeta. Aquest país sud-americà ha fet de les grans obres d’infraestructura un camí propi per a l’expansió internacional de la seva economia i sobretot de la seva influència. A Angola, antiga colònia portuguesa, és on més sobresurt el paper de les constructores brasileres. El país africà és un gran dependent de les exportacions petrolieres i té una alta corrupció, en un ambient on costa discernir les fronteres entre els interessos públics i els privats. Analitzem el cas de la Companyia de Bioenergia d’Angola.

L’endemà de la relació entre Repsol i YPF: la indústria petrolera argentina de nou al mercat?

Tot just l’endemà que el govern argentí anunciés la nacionalització del 51% del capital d’YPF, en mans de Repsol, eKonomicus va oferir un primer anàlisi dels fets “a vista d’ocell”. És a dir, sense entrar en valoracions de cap de les parts. El context era confús. Fins i tot, una setmana després, encara queden molts fils sense lligar, però sembla que aquest “nacionalisme de recursos naturals” del que parlàvem tot citant a Michael Klare ha deixat a la presidenta Cristina Fernández en una posició bastant clara: tan pel que fa als arguments que llencen mitjans econòmics internacionals com pel fet que dia rere dia apareixen potencials socis capitalistes per a la nova YPF estatal, tot plegat deixa entreveure fins a quin punt les arques argentines necessitaven aquest impuls financer.

Argentina, en qüestió d’anys, ha passat de tenir un superàvit de producció d’energia respecte el que consumia a ser deficitària energèticament (alguns mitjans apunten a que ara utilitza un 15% més d’hidrocarburs dels que produeix). No ha estat mai un gran productor, i l’impacte d’aquesta situació sobre la caixa pública és considerable. Per a explicar què és el que ha portat el país fins aquí, el setmanari britànic The Economist reparteix les culpes: argumenta que, si bé és cert que Repsol-YPF hagués pogut invertir més en augmentar la producció i no només en mantenir-la, Argentina no ha aplicat mesures clau com per exemple reformar els forts subsidis al preu de la gasolina per a evitar tantes importacions (el cost de la gasolina importada és molt superior al preu de venda a les gasolineres).

Nacionalització d’YPF: Argentina està determinada a governar la política energètica

“Segons el nou ordre energètic internacional, els països es poden dividir en nacions amb excés d’energia o nacions amb dèficit d’energia”. Això ho argumenta Michael T. Klare, un dels principals experts mundials en política energètica, al seu llibre Planeta sediento, recursos menguantes (2008). Afegeix, a més, que la posició d’un país depèn fortament de les seves disponibilitats de recursos energètics o, si no és el cas, de la seva capacitat financera per adquirir-ne dels altres. Aquest paradigma sembla realment adient per a enquadrar la recent acció del govern argentí de quedar-se amb el 51% de Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la joia de la corona de la petrolera Repsol-YPF (que ara veuria reduïda la seva participació a l’empresa del 57% al 6%).

No és senzill analitzar la situació hores després que la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, hagi anunciat la nacionalització d’YPF. El seu discurs, però, il•lustra un fet de vital importància: Argentina és l’únic productor de petroli d’Amèrica del Sud que no gestiona per ella mateixa els recursos fòssils, element clau de la geopolítica mundial. Per tant, la política que intenta dur a terme Fernández respon al context que s’ha creat durant les darreres dècades, on les empreses petrolieres estatals s’han fet amb el control del mercat mundial de producció i distribució de cru. Ha passat així al continent americà: el govern de Veneçuela compta amb Petróleos de Venezuela SA (PdVSA); el de Mèxic amb Pemex; el de Brasil amb Petrobras; el d’Equador amb PetroEcuador.

Nou impuls a les sancions econòmiques contra Iran: Estats Units pressiona el sector financer i industrial de Turquia i Azerbaidjan

En un nou capítol sobre la guerra econòmica i comercial contra Iran i l’aplicació de noves sancions sobre aquesta república islàmica, aquest cop unilaterals (sense consens a les Nacions Unides), els Estats Units focalitzen els seus esforços cap a dos països fronterers essencials en el comerç internacional de la zona d’Orient Mitjà: Azerbaidjan i, sobretot, Turquia. Però a diferència d’altres cops, l’estratègia actual no passa per una reunió entre els diplomàtics de cada país. Al contrari, l’enviat especial dels Estats Units, Stuart Levey, ha mantingut contactes al llarg d’aquesta setmana amb representants del sector privat turc i àzeri, especialment bancs, a més de trobades institucionals.

L’objectiu dels Estats Units segueix invariable. Segons declaracions de Levey abans de començar la ronda de contactes, “busquem seguir treballant en els passos necessaris per implementar les sancions de les Nacions Unides contra Iran alhora que compartir informació, especialment amb el sector privat, sobre les amenaces de la conducta il•lícita iraniana”.

L’alineació del sector bancari i industrial turc (aquest darrer sector inclou importants empreses dedicades al refinament de petroli i producció de gasolina, principal producte exportat a Iran) amb els interessos nord-americans a la zona és important en l’actual situació geopolítica. La conjuntura internacional ha allunyat Turquia de la seva tradicional aliança amb occident i el govern de Recep Tayipp Erdogan s’ha manifestat en contra del nou paquet de sancions anunciades per la Casa Blanca. Dins el camp polític turc, tal com s’informava al diari Wall Street Journal, hi ha unanimitat sobre el fet que les sancions no funcionen i que unes relacions estables amb Iran i la continuïtat del comerç bilateral estan més alineades amb els interessos nacionals de Turquia.

A més, el ministre de finances turc, Zafer Caglayan, ha denunciat pressions internacionals sobre els bancs turcs (molts dels quals tenen importants accionistes americans) per deixar d’operar amb Iran, fet que ha qualificat com “intolerable”.

Les dades semblen demostrar que la influència dels Estats Units tenen els seus fruits. Els contactes entre nord-americans i turcs sobre aquest tema es van començar a intensificar a l’estiu i des de llavors s’ha registrat una disminució de les exportacions de productes manufacturats de Turquia cap a Iran. El risc pel sector financer turc és perdre mercat dins els Estats Units i veure els seus actius a l’estranger paralitzats.

D’altra banda, el comerç entre Azerbaidjan i Iran és relativament petit, però de vital importància al ser una via de transport de gasolina molt transitada. Els llaços entre ambdós països són especialment estrets donat que un 25% de la població d’Iran és d’ètnia àzeri. Els esforços nord-americans s’han centrat bàsicament en aquesta via comercial.

Petrobras amplia capital i producció: el Brasil en risc de patir “síndrome holandès”

Petrobras, la potent empresa petroliera de Brasil controlada pel govern, ha anunciat recentment el seu pla de negoci fins a l’any 2020, en que espera doblar el ritme de producció diària de barrils de petroli i arribar fins als 5.4 milions de barrils/dia. Són importants notícies que esperen convertir el Brasil en un actor principal en el tauler d’escacs en que s’està convertint la política energètica mundial. Abans, però, caldrà fer front a un repte econòmic que apareix a tots els països amb abundància de recursos naturals: és el que es coneix com “síndrome holandès”.

Aquest efecte econòmic es va conceptualitzar per primer cop als anys 70 arrel d’una descoberta de rics jaciments de gas natural al mar del Nord que va beneficiar als Països Baixos. A partir d’aquest fet, es va demostrar com començaven a arribar enormes quantitats de divises estrangeres al país degut a l’atracció de noves inversions i l’increment de les exportacions de gas, fet que va provocar una forta apreciació de la moneda nacional. Aquesta apreciació, com assenyalen els principis econòmics, va fer menys competitius els productes manufacturers tradicionals i els va apartar dels mercats internacionals. Per tant, tota la indústria holandesa es va veure asfixiada i perjudicada.

En aquest sentit, el cas de Brasil és clar: l’estratègia de Petrobras passa per augmentar el seu capital (a dia d’avui ja ha captat més de 50.000 milions d’euros de nou capital a la borsa de Sao Paulo) i per doblar la seva producció, fet que suposarà incrementar la seva facturació en més de 60.000 milions d’euros anuals, una xifra que per si sola equival al 50% de les exportacions de tot el Brasil durant el 2009. Les xifres són immenses i s’és conscient del risc que la moneda brasilera, el real, pateixi una excessiva apreciació i perjudiqui altres sectors industrials en forta expansió.

A més, donat l’historial de polítiques populistes del país durant la segona meitat del segle XX, també existeix el risc de que la riquesa generada (molta part de la qual recaurà en el sector públic) es dediqui a incrementar la despesa pública de manera ineficient, vulnerable a les fluctuacions del preu del petroli, i no provoqui més que un increment descontrolat de la inflació.

Alternatives per protegir-se davant el síndrome holandès

El que tradicionalment es recomana en aquestes situacions és crear un fons amb vocació social que inverteixi en actius a l’estranger. D’aquesta manera, es pot reduir l’impacte de l’influx de divises estrangeres al país i mantenir a ratlla l’increment de la despesa pública. Aquesta estratègia està avalada per experiències amb èxit tan a Noruega, país al que li va succeir un fet similar, i Xile, el principal exportador mundial de coure.