Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Portugal’

Si l’austeritat no funciona, és a tot arreu o és només a Grècia?

Cada bàndol pro- i anti-austeritat té els seus aparadors. Letònia és presentada com un cas d’èxit que ha pogut entrar a l’euro després de capgirar de dalt a baix el sector públic. A l’altra banda, òbviament, hi ha Grècia, amb tal magnitud de destrucció de riquesa. Per tant, on és el problema? En l’austeritat o en Grècia en sí mateixa? És a dir, el tema és veure si l’austeritat no funciona per regla general o bé si només és a Grècia on no ha funcionat. Unes paraules clau que farem servir per a discutir tot això: multiplicadors fiscals i institucions.

Europa s’està passant amb Grècia o Grècia es fa la víctima davant Europa?

No fa ni un mes que va assumir el càrrec de ministre de finances de Grècia i Yanis Varoufakis no ha fet més que rebre negatives a qualsevol proposta que porti Grècia a desviar-se ni un mil·límetre del camí de l’austeritat. L’acord del 20 de Febrer entre Grècia i els creditors (Eurogrup, BCE i FMI), per exemple, impedeix que el nou govern grec pràcticament pugui aplicar cap punt del seu programa electoral. Alhora, és interessant veure com els governs de Portugal, Espanya i Irlanda, que també han passat per un rescat, són els més durs, dient que Atenes no està assumint les seves obligacions i alegant que ells no van rebre tanta facilitat. La pregunta, llavors, és obligada. Tot el que se l’hi està demanant a Grècia és desmesurat o no?

Les eleccions alemanyes: entrevista al Cònsol General (I)

El diumenge 22 de Setembre es celebren les eleccions federals a Alemanya. Amb quasi total seguretat, Angela Merkel repetirà victòria. La pregunta és, però, quins seran els seus socis de govern. En aquest marc, hem tingut la oportunitat d’entrevistar al Cònsol General d’Alemanya a Barcelona, el M. Hble. Sr. Bernhard Brasack i conèixer de primera mà la seva opinió sobre les eleccions i altres temes relacionats amb Alemanya.

La restricció al crèdit, un impediment per a les PIMES

Les petites i mitjanes empreses (pimes) objecten a les paraules de Botín del passat dimarts que les exigències dels bancs són desproporcionades i que no es tracta només de “problemes de solvència” dels que van a demanar un crèdit. El president de la patronal de petites i mitjanes empreses (Cepime) i vicepresident de la CEOE, Jesús Terciado, va replicar al president del Grup Santander, Emilio Botín, que les exigències de solvència demandades per les entitats financeres han augmentat “de manera exagerada i desaforada” en els últims temps, cosa que ha provocat que el crèdit estigui “pràcticament tancat” per a les empreses, no perquè no existeixi “demanda solvent”. Terciado reconeix que hi ha pimes menys solvents que fa uns anys, però nega que totes siguin insolvents. Terciado ha explicat en una entrevista a Radio Nacional de España (RNE) que el que passa és que perquè les entitats financeres donin crèdits a les empreses se’ls exigeix un suport de solvència personal, familiar o immobiliari. Terciado, però, admet que hi ha poca demanda creditícia per a projectes d’inversió, ja que la major part de les empreses el que necessiten ara és circulant, és a dir, diner per al seu funcionament diari. ”I és el que ara mateix està pràcticament tancat. Empreses que fins l’any passat o l’anterior funcionaven amb un compte de crèdit sense cap problema han vist reduïda a la meitat aquest compte de crèdit i se’ls ha deixat sense oxigen”, ha denunciat .

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2012/02/13/la-restriccio-al-credit-un-impediment-per-a-les-pimes/

Salaris mínims a Europa (2012)

A partir de l’article d’opinió escrit per Lluis Torrent, a la web United Explanations (www.unitedexplanations.com).

La diferència de salaris entre Bulgària i Luxemburg l’any 2012 se situa a 13,6 punts. Aquesta situació s’explica per factors macroeconòmics com el PIB en valor absolut (el PIB de Luxemburg es 1,15 vegades major que el PIB de Bulgària), i la competitivitat.

Com es pot veure en el gràfic hi ha sis països que superen els 1.000 euros en el salari mínim. De fet, aquests no són els únics països europeus que ho superen ja que hi ha alguns països que no estan inclosos a la mostra, com el cas d’ Alemanya, Dinamarca, Noruega o Finlàndia, ja que no disposen de salari mínim per llei, sinó que funcionen amb acords col·lectius.

D’altra banda, podem observar que hi ha 10 països amb un salari mínim inferior a 400 euros.

Salaris mínims a Europa (Font: Unitedexplanation.org)
Generalment, el salari mínim s’estableix per llei però en algunes ocasions els convenis col·lectius s’usen com un mecanisme per regular la quantitat mínima de diners que un treballador ha de rebre a canvi del seu treball. La quantitat del salari mínim no s’actualitza cada any, i no necessàriament sempre s’augmenta. A Espanya, el nou president del govern, Mariano Rajoy, ja ha revelat la seva intenció de no actualitzar el salari mínim, deixant-ho en el mateix valor que en 2011, com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquest no és l’únic país a fer-ho, ja que altres països com Portugal i Grècia han optat per fer el mateix.

Per actualitzar el salari mínim i els convenis col·lectius, els governs han de tenir en compte la inflació i la situació econòmica general. No obstant això, la decisió comporta uns forts efectes polítics. Per exemple, l’any 2011, Romania van augmentar el salari mínim un 11% tot i que la inflació a Romania era del 6%. Pel que fa a Bulgària, l’any 2012 ha augmentat el salari mínim en un 7,6%, tot i que la inflació s’ha mantingut per sota del 5% i les seves perspectives de creixement per part del Fons Monetari Internacional han estat d’un 1,9%.

L’article original es pot consultar a: http://www.unitedexplanations.org/2012/01/10/salarios-minimos-en-europa-2012/

La preocupació alemanya per l’euro

Tot i que l’euro és un projecte comú europeu, Alemanya, per ser la major economia del continent, sembla tenir l’última paraula sobre el seu futur. Per aquesta raó, els observadors miren amb preocupació el creixent escepticisme en l’ambient polític d’aquest país davant la necessitat o conveniència de continuar sostenint financerament la Unió Monetària Europea (UME) en la seva forma actual. En particular, els dubtes que tindria Alemanya davant de la possibilitat d’haver de estendre més ajuda a Grècia, han contribuït novament a deslligar la incertesa i la inestabilitat en els mercats.

Els darrers dies, molts diaris alemanys s’afanyen a publicar articles relacionats amb la “caiguda” de l’Euro i en com aquesta afectaria a l’economia germànica. Segons el Leipziger Volkszeitung (LVZ), per exemple, entre 400.000 i 465.000 milions d’euros estarien en risc en una suposada caiguda del preu de la moneda europea. Segons Hans-Werner Sinn, director de l’institut Ifo amb seu a Munic, “La crisi de l’Euro serà cada cop més cara per als contribuents alemanys” i afegeix que “El mercat es mostra absolutament nerviós i observa la participació alemanya en els plans d’estímul de Grècia, Portugal i Irlanda com un allargament i encariment de les primes que cobren les assegurances.”

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/09/20/la-preocupacio-alemanya-per-l%E2%80%99euro/

El BCE actua per protegir el deute públic europeu davant l’actuació de les agències de rating

Al novembre de 2008, el comunicat acordat pels països membres del renascut G-20 durant la seva primera reunió resava el següent: “Els Estats exercirem una forta supervisió sobre les agències de qualificació de deute –també dites de rating–, consistent amb el codi de conducta internacional acordat i reforçat aquí” [1]. (Recordem: el G-20 és un fòrum dels 20 principals països per a coordinar esforços amb l’objectiu de contenir els efectes de la crisi i superar-la, amb molta rellevància en els primers moments però totalment fora de focus des dels darrers mesos). I ara, més de dos anys i mig desprès, observem la següent declaració del president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, realitzada el passat 7 de juliol en relació a les agències de qualificació: “resta clar que tenir un petit grup d’agències, formant un oligopoli, no és el que probablement sigui desitjable a nivell de finances globals. […] Estem treballant en això, però seria ingenu pensar que hem arribat a una solució que és senzilla d’aplicar; tot plegat és complex” [2].

És a dir, més de dos anys desprès d’identificar un dels problemes més arrelats a l’espina dorsal de la crisi financera, que representa un dels defectes més greus del sistema financer internacional –estem parlant del sector de les agències de rating–, Europa segueix sent sacsejada al ritme que marquen les tres principals agències: Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch Investor Services.

Tot i que aquesta ha estat una situació llargament criticada pels líders europeus, hi ha hagut una manca d’iniciatives actives i tangibles: únicament hi ha constància de crides dèbils a una menor dependència de només 3 agències i algun breu comentari a favor d’una super-agència pública europea de qualificació. Aquesta falta d’operància a nivell europeu ha provocat que tot segueixi pràcticament igual i que les agències segueixin mantenint un paper central en les finances europees tot i el paper pervers que juguen, reconegut tant per la Unió Europea i els Estats Units com pel Fons Monetari Internacional. Així s’entén, doncs, que el BCE hagi acabat adoptant passos per protegir els sistemes financers dels països més afectats per problemes de deute i als que no se’ls deixa de revisar i rebaixar la qualificació creditícia.

D’aquesta manera, el dia 7 de juliol el BCE va decidir suspendre indefinidament, pel cas de Portugal, una norma significativa del seu procediment de préstec de fons a governs europeus, que consisteix en que el BCE només acceptaria adquirir deute públic en cas que complissin una nota mínima de qualificació de solvència, emesa per una agència de rating. Aquesta mesura ja va ser aplicada a Grècia i Irlanda sota l’argument que els països havien accedit al paquet de rescat de la UE i el FMI. En el cas de Portugal, ve motivada a causa de la recent rebaixa de la nota de solvència del tresor portuguès, rebaixa molt qüestionada per les autoritats europees ja que sembla no reconèixer els esforços realitzats fins ara pel govern de Passos Coelho.

En declaracions del banquer central d’Àustria, Ewald Nowotny, recollides pel Wall Street Journal, “aquesta acció demostra la independència del BCE de les opinions, sovint obscures, de les agències de rating”. Tot i això, és una mesura passiva que no modifica gaire l’escenari actual ni ajuda a avançar cap a un paradigma millor.

Mentrestant, però, als mitjans de comunicació es pot anar veient com gairebé diàriament alguna d’aquestes agències es converteix en notícia perquè rebaixa la qualificació creditícia d’algun país (Irlanda, Grècia, Portugal, Itàlia… i, fins i tot, podria ser que els Estats Units també). Potser, en el fons, és que les agències estan començant a adonar-se que l’austeritat draconiana que s’està aplicant no ajudarà a recuperar el creixement econòmic i, per tant, no permetrà millorar la solvència de l’Estat. Potser per això han baixat la qualificació creditícia de tres països que estan sota les tisores de, ni més ni menys, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional.