Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Reserva Federal’

El Banc Central Europeu, ancorat en l’estabilitat de preus enmig d’una caiguda industrial

Tot i el rebombori que hi va haver a Barcelona a causa de la visita del Consell de Govern del Banc Central Europeu (BCE), tot i el desig d’impulsar un debat necessari entre creixement i austeritat econòmica, el màxim òrgan decisor de l’autoritat monetària no podia més que proposar i decidir entre tres alternatives: pujar tipus d’interès, mantenir-lo o baixar-lo. En aquesta ocasió, el Consell de Govern va decidir mantenir-lo igual, a l’1%, després d’analitzar únicament els nivells d’inflació a l’Eurozona actuals i esperats a mig termini. I així va finalitzar la trobada. Ningú s’esperava cap política extra, no entra dins la lògica ortodoxa del BCE.

Queda clar, per tant, que l’objectiu essencial (i, oficialment, únic) que persegueix el BCE és el control de la inflació i que la seva principal eina per fer-ho és el tipus d’interès de referència, al que el banc presta reserves a les altres entitats bancàries comercials. Veurem aquí, primer, quines són les motivacions que han portat al BCE a mantenir el tipus d’interès intacte i, posteriorment, en què consisteix la filosofia d’aquesta institució, per què actua com actua i sembla que no es comporti de la manera que s’esperaria en una situació com l’actual.

El maletí d’Alan Greenspan i el valor monetari d’unes paraules

La compareixença de Bernanke

Ben Bernanke, president de la Reserva Federal nord-americana (FED), es va esforçar el dimarts de la setmana passada, per explicar davant del Capitoli dels Estats Units que no hi haurà recessió. Encara que va admetre que hi ha factors “persistents”, com la crisi del deute sobirà a Europa, que no acompanyen el creixement. Bernanke va assegurar que actuarà si les coses van a pitjor, però també va enviar un encàrrec a la Xina: que no es permeti una apreciació del iuan, moneda xinesa, que es troba un 15% per sota del seu valor real. Va recalcar que la política de tipus de canvi de la Xina “ha impedit fins a cert punt l’ajust econòmic global”. Bernanke va assenyalar de nou que la sortida de la crisi està sent més lenta i menys robusta del que esperava la FED i va indicar que la passada recessió va ser més greu del que es pensava mesos enrere. Això, va afegir, afectarà sens dubte a la marxa de l’ocupació i del consum del país. La seva previsió és que per al segon semestre “l’expansió sigui més ràpida que a la primera meitat”. Aquesta anèmia en l’arrencada del 2011 es pot atribuir a “factors temporals”, com l’alça del petroli per la “primavera àrab” o el terratrèmol al Japó.

La influència en les borses

Recordo les paraules d’un professor a la Universitat, com comentava que durant l’època d’Alan Greenspan com a president de la Reserva Federal, de 1987 a 2006, hi havia periodistes dedicats a observar i intentar calcular el pes del maletí del màxim dirigent de la Fed, l’anomenat“briefcase indicator” (l’indicador del maletí, en anglès) [Veure imatge adjunta]. Si Greenspan aquell dia arribava amb un maletí ben carregat significava que podia haver-hi un augment dels tipus d’interès, mentre que si pel contrari el duia amb pocs papers indicava una estabilitat de tipus.

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2011/10/11/el-maleti-d%E2%80%99alan-greenspan-i-el-valor-monetari-d%E2%80%99unes-paraules/

Japó: tsunami econòmic? (III) – de l’especulació monetària a la intervenció del G-7

Setmana frenètica al Japó, no només pel devastador terratrèmol i el perill nuclear, sinó també per les notícies a nivell macroeconòmic, derivades dels efectes de la catàstrofe. Als problemes que portem comentant, cal analitzar els impactes sobre la moneda del país, el ien, ja que ha patit fortíssims alts i baixos durant les darreres dos setmanes.

Això ha desembocat en dos fets notables: d’una banda, el ien s’ha apreciat fins a nivells històrics (al voltant d’un valor de 76 iens cada dòlar) i, d’altra banda, això ha provocat la ràpida intervenció dels Bancs Centrals del G-7 que s’han afanyat a vendre iens per combatre l’apreciació i l’especulació (el G-7 no actuava coordinadament en política monetària des de l’any 2000). Tot plegat incideix notablement en els problemes econòmics que arrossega la potència asiàtica i posa en perill, encara més, la seva recuperació.

Causes i conseqüències de l’apreciació: atacs especulatius o ajust natural?

Un país com Japó, potència exportadora i fortament dependent d’una divisa més aviat dèbil (és a dir, una divisa molt depreciada que faci atractius els productes autòctons als mercats exteriors), es veu molt perjudicat davant un ien enfortit. No només crea volatilitat i afecta a les exportacions, sinó també fa que les indústries japoneses perdin mercat i capacitat de reacció davant els competidors asiàtics de la regió.

Per exemple, a inicis de l’any 2007, el ien cotitzava a uns 115 iens per dòlar, en el moment del terratrèmol es situava a 82 iens, fins arribar al rècord de 76 iens per dòlar del passat dia 16 de març. Com s’ha generat aquest efecte tan ràpid i implacable sobre la divisa japonesa?

Si mirem els diferents mitjans de comunicació financers, sembla no haver-hi consens sobre si és un ajust natural davant la nova situació de l’economia o una especulació que anticipa aquests canvis. De totes maneres, el que ha succeït és que s’ha dut a terme una massiva compra de iens en un període de temps molt curt. Aquest excés de demanda tindria l’origen en que fa falta enormes quantitats de iens per reconstruir el país i, per tant, fons d’inversió i companyies asseguradores estarien repatriant capital cap al Japó i venent actius a l’estranger a gran escala (implica vendre la moneda en que estiguessin valorades les inversions i canviar-la per iens). Els especuladors podrien tenir un paper important a l’anticipar aquests moviments per part de les institucions japoneses. Comprar iens a 82 iens/dòlar per vendre’ls a 76 iens/dòlar, sabent en endavant que la moneda augmentarà de valor, és la forma més senzilla i ràpida d’obtenir guanys.

En definitiva, el Banc del Japó, l’autoritat monetària del país, no va dubtar ni un moment a fer ús de la política monetària per frenar la volatilitat. El problema és que, per si sol, no podia influir sobre l’apreciació del ien; la seva venda de iens no tenia influència als mercats. I és així com, al matí de divendres 18 de març, el G-7 va acordar una actuació conjunta en suport del Banc del Japó. El gràfic mostra l’evolució dels esdeveniments.

Els efectes de l’actuació del G-7: un ien al voltant de 80 iens/dòlar

El que es busca amb l’actuació coordinada del G-7 és a frenar els atacs especulatius que provoquen una apreciació de la moneda i estabilitzar-la, en principi, al voltant del valor de 80 iens per dòlar. El comunicat era el següent: “en resposta als recents moviments del tipus de canvi del ien associats als tràgics esdeveniments al Japó, i sota sol·licitud de les autoritats japoneses, les autoritats dels Estats Units, el Regne Unit, Canadà i el Banc Central Europeu s’uniran al Japó, el 18 de març, en una intervenció concertada als mercats de divises”.

Per efectuar aquesta intervenció, es tracta de fer el contrari del que ha causat l’apreciació. Es tracta de vendre quantitats massives de iens al mercat. Existeixen estimacions, recollides per l’agència Reuters, que xifren la venda duta a terme pel Banc del Japó en uns 2 bilions de iens (gairebé 18.000 milions d’euros). El Banc Central Europeu i el Banc de Canadà, conjuntament, haurien venut iens per valor de més de 5.000 milions d’euros; dades per la Reserva Federal americana i el Banc d’Anglaterra no estan disponibles. Aquesta actuació i la confiança en que el G-7 actuarà de nou en cas de noves pressions alcistes sobre el ien fa que la moneda japonesa s’hagi mantingut més o menys durant tota la setmana al voltant dels 80-81 iens per dòlar, que és l’objectiu implícit de les autoritats monetàries.

Per tant, sembla clar que això no és tan sols una acció aïllada i d’un dia particular, sinó que l’alerta es pot mantenir durant varies setmanes, probablement de forma satisfactòria. Cal tenir en compte, però, els efectes que comenta David Mann, cap de recerca de Standard Chartered, a Reuters: “amb cada intervenció, s’acaben generant uns resultats marginals decreixents. És a dir, el primer cop acostuma a generar el major impacte i es té èxit. La següent ronda d’actuacions té un impacte menor. Serà progressivament més difícil que les intervencions siguin eficaces”.

Possible pujada de tipus d’interès en la Zona Euro a l’abril

La pujada del preu del cru i el repunt de la inflació en alguns països de la zona euro no han estat motius suficients perquè el Banc Central Europeu (BCE) (http://www.ecb.int/ecb/html/index.es.html) modifiqui la seva política monetària, i manté així el tipus d’interès oficial en l’1%. El seu president, Jean Claude Trichet, ha assegurat que una pujada de tipus a l’abril “és possible”, encara que no segura. “No seria apropiada una àmplia pujada” de tipus a l’abril ha declarat Trichet davant les insistents preguntes dels periodistes. Això situaria l’increment en un 0,25, fins al 1,25%.

Pel que fa a la inflació, si fins ara augurava que la taxa mitjana anual a finals de 2011 estaria al voltant d’un 1,1%, a hores d’ara es calcula que arribarà al 2,3%, de manera que sobrepassa l’objectiu del 2% que, per mandat, el BCE ha de fer complir, pel que Trichet ha assegurat que “estem preparats per actuar quan faci falta”, en relació al creixent augment de preus. El president del BCE considera que els riscos per evolució dels preus són alcistes, un comentari que ha provocat una pujada immediata de l’euro front el dòlar, +0,95%, fins als 1,394 dòlars per cada euro. Trichet ha subratllat que és “fonamental” evitar efectes de segona ronda i ha alertat dels riscos alcistes que per a la inflació suposen l’alça dels preus de l’energia i de les matèries primeres. A més, ha afegit que les últimes previsions de la inflació no tenen en compte la recent pujada del preu del cru, que l’han portat a tocar els 120 dòlars en el cas del Brent, de referència a Europa. Sobre la diferència entre la política monetària del BCE i la de la Reserva Federal nord-americana (Fed), Trichet s’ha limitat a assenyalar que “nosaltres tenim la nostra responsabilitat, la Fed té la seva”.
Els analistes no esperaven una pujada dels tipus, que indefectiblement incidirà l’alça en els preus dels hipoteques i resta de crèdits, fins a la sortida de Trichet de l’entitat, que acaba el seu mandat a l’octubre. Al costat de la carestia del petroli, els aliments tampoc donen treva. Segons ha advertit avui la FAO, els preus dels productes bàsics ha marcat al febrer un nou màxim històric per sobre dels antics rècord d’estiu de 2008. Llavors, la combinació d’ambdós fenòmens van desembocar en revoltes en una trentena de països.

Un dels governadors de la FED dimiteix

Kevin Warsh, membre del grup de set governadors de la Reserva Federal nord-americana (més coneguda com a Fed), va anunciar el passat 10 de febrer la intenció d’abandonar la Reserva Federal el proper 31 de març. El 2006, Warsh es va convertir en el governador més jove de la història, després de ser designat sota el mandat de George W. Bush. Amb la seva marxa, tan sols quedarà Elizabeth Duke com l’única governadora que procedeix de l’anterior govern liderat pel l’ex-president Bush.

Kevin Warsh va ser l’únic membre del consell que es va oposar frontalment a la denominada QE2, la segona ronda de compra de bons per part de la Reserva Federal per valor de 600.000 milions de dòlars. Si no hagués presentat la renúncia, Warsh hauria d’haver acabat el seu mandat el 2018. Alguns mitjans nord-americans l’han definit com “l’últim gran falcó”, degut a que es considerava el membre més proper a Wall Street i als republicans, per tant, de polítiques més neoliberals. De fet, ja s’especula que el futur de Warsh està en el mateix partit republicà.
Les decisions de la Fed es prenen en el Comitè Obert de Política Monetària (FOMC, per les sigles en anglès), i hi participen els set governadors, el president de la Reserva Federal de Nova York i quatre dels onze presidents regionals de la institució, que roten de manera anual.

Informació Complementària

(1) Press Realase – FED – 10/11/2011

http://www.federalreserve.gov/newsevents/press/other/20110210a.htm

(2) Què és el QE2 i la seva importancia – eKonomicus – 23/11/2010

https://ekonomicus.com/2010/11/23/que-es-el-qe2-i-la-seva-importancia/

Krugman preveu un futur negre per a Europa

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia el 2008 i professor a la Universitat de Princeton, és una persona donada a sortir als mitjans de comunicació. Fruit d’això, són segurament el seu blog al New York Times, les nombroses entrevistes que sol concedir i els 21 llibres tant científics com de divulgació publicats.

L’últim exemple, però, és segurament les declaracions fetes el passat 11 de Juliol en un article d’El Pais, on comenta “No em sorprendria veure a un o dos països forçats a sortir de l’euro”. “Crec que hi ha una possibilitat plausible que Grècia es vegi obligada a sortir [de l’euro] i aquest contagi provocaria seriosos problemes en tots els altres, especialment a Portugal, i després possiblement Espanya i Irlanda es veurien atrapades”

Krugman està mantenint un dur enfrontament intel·lectual i dialèctic contra els qui defensen que ha arribat l’hora d’imposar l’austeritat als comptes públics, tot retallant les despeses estatals, després dels estímuls massius que s’han aprovat aquests anys per combatre la recessió. La recepta, segons la seva opinió, no és altra que més estímuls.

El paper d’Alemanya i Espanya

Segons el Premi Nobel, Alemanya “està adoptant una posició que no només no és bona per a Alemanya sinó que és realment dolenta per a Europa”. “Alemanya està jugant un paper realment destructiu. S’està empenyent a si mateixa i a la resta d’Europa per la via de l’autodestrucció”, sentencia. Tot perquè “part del problema de la zona euro és que hi ha moltes vies de contagi, de manera que l’austeritat d’un país porta a la depressió als altres països” i “l’austeritat pot semblar bé per a un país perquè redueix el seu deute, però no té en compte el cost que imposa als seus veïns amb una política restrictiva “.

[paul_krugman]
font: saladehistoria.com

Krugman admet que “clarament Espanya no està en una posició de dur a terme una política expansiva en solitari, però això podria funcionar si altres ho fan”.

Crítiques al Banc Central Europeu i l’Euro

Compara les apel·lacions a la necessitat d’ajust fiscal del president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, amb les que va fer el president nord-americà Herbert Hoover el 1932, que no van fer res més que agreujar la recessió.

Es tracta dels problemes que comporta una unió monetària “que, en certa manera, mai complia els criteris per compartir una moneda única”. “Els problemes que ens van assegurar que no serien tan severs han resultat ser més severs del que fins i tot els més pessimistes podien imaginar”, apunta.

Si alguna cosa ha posat també en evidència aquesta crisi, afirma Krugman, és que la possibilitat que l’euro fos la moneda de reserva mundial alternativa al dòlar s’ha esvaït. “El mercat de bons europeu és profund i ampli en tant que els bons denominats en euros siguin considerats iguals. Quan estàs en una situació en la qual el mercat estableix marcades diferències entre els bons francesos, els alemanys i no cal dir els bons espanyols i els grecs ja no parlem d’un mercat únic sinó de mercats nacionals individuals que ni de lluny tenen la magnitud del mercat nord-americà, el que significa que el paper especial del dòlar com a moneda de reserva s’ha ampliat”, adverteix.

Les propostes de Krugman

Què fer, doncs? Paul Krugman defensa una major integració fiscal, encara que reconeix que alguns plantejaments “no formaran part de l’agenda ni en els propers 10 anys ni a les generacions futures”. “La situació seria menys severa si, per exemple, les pensions espanyoles estiguessin cobertes per una espècie de seguretat social [a nivell federal], com als Estats Units”. Un objectiu que ell mateix admet com irreal, encara que sí defensa avenços en aquesta direcció.

A això caldria afegir una política econòmica més expansiva i una major permissivitat amb la inflació per part del BCE. “Una eurozona amb una taxa d’inflació del 3% o del 4% tindria molt més fàcil fer els ajustaments que amb una taxa de l’1% o del 2%” i és precisament, en la seva opinió, la manca d’integració de la zona euro el que dóna més arguments perquè el BCE fixi l’objectiu de preus per sobre del de la Reserva Federal dels Estats Units, actualment en el 2%.

Informació Complementària

(1) Blog de Paul Krugman – anglès

http://krugman.blogs.nytimes.com

(2) “Alemania juega un papel destructivo” – Alicia González (El Pais) – 11/07/2010

http://www.elpais.com/articulo/economia/Alemania/juega/papel/destructivo/elpepueco/20100711elpepieco_1/Tes

(3) “Las sanciones a China que propone Krugman las pagaría el consumidor americano” – Luis S. Galán (Cinco Dias) – 26/06/2010

http://blogs.cincodias.com/a-un-clic-de-china/2010/06/las-sanciones-a-china-que-propone-krugman-las-pagar%C3%ADa-el-consumidor-americano-1.html