Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Sistema financer’

La manipulació fraudulenta dels tipus d’interès interbancaris arriba a una escala global

A la City de Londres, màxim epicentre financer mundial, encara els fa mal el titular del Financial Times del passat 7 de febrer: “L’escàndol de manipulació dels tipus d’interès bancaris sacseja 3 continents”. Aquests continents són Àsia, l’Europa continental i el Regne Unit (bé, això si entenem Regne Unit com un continent per sí mateix, com fan ells). També cal incloure els Estats Units, ja que molts dels escàndols afecten a les operacions nord-americanes dels bancs d’inversió europeus involucrats. No pot ser més contundent.

La manipulació ha consistit en que algunes entitats bancàries han estat alterant durant els darrers anys el valor real del tipus d’interès que s’anomena “interbancari”, és a dir, aquell al que els propis bancs es presten diners entre ells per a quadrar els balanços (normalment són préstecs a un o dos dies). L’escàndol es va destapar a meitats del 2012 amb Barclays –tot i que les autoritats bancàries dels Estats Units van reconèixer que estaven assabentats d’aquestes pràctiques des del 2007. L’alteració a penes era de dècimes (0.1 o 0.2%), però suficient com per a suposar milions de més o de menys. Tan important són aquests tipus d’interès? Aquests tipus mouen incomptables contractes financers a tot el món, des dels préstecs universitaris a les pòlisses de les empreses, passant per les hipoteques. El més important és el LIBOR, fixat a Londres i que globalment mou fins a 350 bilions de dòlars. A Europa predomina l’EURIBOR. I al Japó tenen el TIBOR, fixat a Tòquio.

Reunió dels ministres de finances representats al FMI, amb la directora general al mig. Imatge: bloomberg.com

El Fons Monetari Internacional evadeix una reforma més equilibrada del seu funcionament

Des dels darrers anys de la dècada dels 90, en plena crisi financera del sud-est asiàtic, la relació entre els països “emergents” i les institucions econòmiques internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) no és la mateixa. Hi ha desencís i frustració i, a mesura que aquests països en vies de desenvolupament van guanyant pes econòmic, cada cop la relació grinyola més. No es senten representats dins d’aquesta institució, sense poder de decisió, i es veuen només com a receptors d’unes polítiques imposades per un FMI dominat pels interessos occidentals que, com va ser el cas durant la crisi asiàtica dels 90, impliquen unes condicions i reformes molt severes. Per exemple, el intent dels països no-occidentals (liderats per Brasil, Rússia, Índia i Xina) per a intentar elegir un Director del FMI que no fos europeu per primer cop a l’història, sota l’argument que així s’aconseguiria una major legitimitat i es reconeixeria el nou rol d’aquests països al món, es va veure frustrat per l’elecció de la francesa Christine Lagarde.

Per a acabar-ho d’arrodonir, la darrera reunió conjunta del FMI i el Banc Mundial a mitjans d’octubre passat va estar fortament monopolitzada pels problemes dins Europa. Aquest fet i l’absència de debat sobre la manca d’influència dels països emergents en la forma en que funciona el FMI, va fer que el ministre d’economia brasiler digués que la cimera era decebedora i que “en cada reunió hi ha sempre els mateixos problemes a discutir”. És a dir, comença a fer-se sentir un debat entorn a com assolir una governança més equilibrada en institucions com el FMI o el Banc Mundial. Assolir-la sembla ser clau no només per legitimitat sinó perquè la solució d’aquesta crisi i les futures ja no està únicament en mans d’Europa i Estats Units.

La unió bancària europea avança: proposta en ferm i amb candidat a dirigir-la

La sobirania compartida per la zona Euro en assumptes tals com el sistema financer es va fent realitat poc a poc però amb pas ferm, per damunt de les veus, a vegades discordants, dels presidents dels Estats membres. En particular, es tracta del projecte de crear una agència regulatòria comuna per als bancs a nivell de zona Euro, tal com va anunciar aquest juny passat el comissari europeu Michel Barnier. La reforma es va fent sòlida: s’espera una proposta en ferm a meitats de setembre i ja s’ha proposat la candidatura de Vitor Constancio, mà dreta de Mario Draghi al Banc Central Europeu (BCE), per a dirigir aquest organisme independent.

Debat: L’euro, moneda sense Estat, i el futur del projecte europeu

El futur de l’euro, o més ben dit, les estratègies que caldria seguir per no enterrar ni la moneda comuna ni el projecte europeu, no generen consens en alguns punts. I el principal punt de fricció sobre aquest tema és la gestió del problema del deute grec. Així ho van deixar palès els professors Jordi Gual (IESE) i Jaume Ventura (UPF i Graduate School of Economcis) en l’acte organitzat per la Fundació Catalunya Europa a l’ESEC Toulouse Business School el passat 29 de setembre, que portava per títol “Es pot salvar l’euro? Inestabilitat financera i disparitat nord-sud a Europa”.

Tots dos van defensar maneres contraposades que té a l’abast la Unió Europa i, en concret la Zona Euro, per a superar la crisi, tot i que van coincidir en la necessitat d’avançar cap a més unió política i fiscal a Europa. No es va parlar en cap moment, per tant, d’aplicar polítiques a nivell nacional, sinó sempre de polítiques europees, de més Europa, de crear uns mecanismes dignes d’un Estat i prou potents com per llençar una senyal que la inestabilitat i la disparitat comença a passar a la història.

Continuar llegit la resta de l’article a ekonomicus.com.