Posts tagged ‘Sistema financer’

Els bancs xinesos es troben en ràpida expansió financera: objectiu actual, els Estats Units

Intel•ligentment, nombrosos bancs xinesos estan aprofitant els temps de crisi per entrar a mercats on en situacions normals tindrien l’accés molt restringit o aixecarien suspicàcies. Més concretament, el principal camp d’expansió són els Estats Units: “hem arribat en el moment més fosc”. Aquestes eren declaracions del mànager principal a Nova York del banc xinés Industrial & Commercial Bank of China (ICBC), Wu Bin, recollides en una entrevista al Wall Street Journal. ICBC és un banc majoritàriament control pel govern xinés (70% del capital).
Aquesta ambició xinesa per créixer en mercats tan potencials a curt termini és possible gràcies a la immobilitat de les entitats bancàries i financeres nord-americanes i, sobretot, a la reluctància que mostren a estendre nou crèdit a les empreses en un moment en que l’economia està patint tants problemes. Moltes entitats encara estan cobrint les pèrdues originades per la bombolla immobiliària i hi ha riscos de que se’ls apliqui regulacions més fortes. Tot i que la Reserva Federal els ha limitat a realitzar operacions dins el món empresarial, el capital provinent de la Xina s’està posicionant com una sortida i un accés al finançament per moltes empreses americanes (i xineses que volen entrar a Estats Units).
Així, per exemple, el banc que a finals de 2009 va prestar 400 milions de dòlars a l’americana General Electric no va ser cap entitat nacional, sinó la pròpia ICBC. Això va ser decisiu per evitar la suspensió de pagaments per part del gegant elèctric. Juntament amb això, ICBC va finançar més de 300 milions de l’adquisició d’una gran cadena d’hotels americana per part d’un consorci privat xinés.
ICBC (1r banc en tamany de la Xina) és relativament recent als Estats Units ja que no va obrir la seva sucursal a Manhattan fins a finals de 2008. Des de llavors, ha acumulat uns actius als Estats Units per valor de 1.000 milions de dòlars. No és l’únic, ja que China Construction Bank (2n banc) i China Merchants Bank (6é banc), que també van entrar al mercat nord-americà al 2009, acumulen 370 i 200 milions de dòlars en actius, respectivament. El líder xinés en aquest àmbit, però, és el Bank of Communications, amb presència als Estats Units des de 1991 i que gestiona més de 1.400 milions de dòlars (només en el 2009 va créixer un 55% en volum d’actius).
En conclusió, la tendència mostra un incessant augment de la presència de la banca xinesa als Estats Units, aprofitant la debilitat de l’economia. El punt fort és que tots es basen en una estratègia clau: es centren en captar líders industrials i es mantenen al marge de productes “exòtics” com són els derivats financers.

De la cimera del G-20 a la recuperació: els desequilibris comercials com a crisis pendents

Les crisis econòmiques són, a vegades, el moment més oportú de que disposen els governs per canviar les regles del joc del sistema econòmic i per millorar aquells mecanismes, aquelles corretges de transmissió, que podrien fer trontollar tota la societat a mig o llarg termini. A la cimera del G-20 (fòrum dels 20 països més industrialitzats amb l’objectiu de coordinar les receptes per superar la crisis actual) del cap de setmana passat, per exemple, van començar a sortir idees sobre com hauria de reformular-se el sistema financer internacional per recuperar el camí del desenvolupament i no caure en els mateixos errors.

Juntament a propostes contra la caiguda del sistema financer, de la reunió del G-20 en sorgeixen altres conclusions que serà necessari que els governs les revisin, ja que estan en el centre dels futurs desequilibris que puguin tornar a comprometre el desenvolupament en el futur. En el llarg termini, està, per descomptat, el sistema de comerç internacional. Però en el mig termini s’han identificat dos problemes provinents de dos dels països econòmicament més significatius: la Xina i Alemanya.

Per un cantó, la Xina ha aconseguit erigir-se com un país molt competitiu internacionalment gràcies a que disposen d’una divisa, el iuan, molt devaluada de forma artificial (lligant el iuan al dòlar a un valor fix i constant). Aquest fet ha estat el centre de moltes crítiques ja que provoca molts desequilibris interns als països importadors. A més, molta part de la riquesa que generen les exportacions xineses és utilitzada, per part del govern xinès, per emmagatzemar enormes quantitats de dòlars i adquirir bons del Tresor americà. Molts analistes apunten a que aquesta abundància de diners provoca, de nou artificialment, que els tipus d’interès als Estats Units siguin excessivament baixos i alimenti bombolles que poden arribar a ser perilloses (tal com s’ha vist).

D’altra banda, Alemanya és un país que sempre ha moderat la seva demanda interna, per evitar excessives pressions inflacionistes, i ha potenciat les exportacions com a motor de creixement. Sobretot des de la creació de la moneda única europea, ja que ha permès guanyar en competitivitat els seus productes dins del mercat europeu. Alemanya ha exportat molt a la Zona Euro i ha prestat molts diners, també, per a que aquests països poguessin importar, de manera que donava incentius a que gastessin més enllà de les seves possibilitats. El fet que, tot just fa pocs dies, el govern d’Angela Merkel hagi aprovat un conjunt de mesures d’austeritat social que afectaran a la majoria de la població alemanya, reduint en certa manera el seu poder adquisitiu, indica que Alemanya seguirà sense confiar en la seva demanda interna.

Tim Geithner, durant la cimera del G-20, va parlar de “un increment més fort de la demanda interna”. Això significaria no dependre tant de els exportacions i més de la capacitat interna dels consumidors per crear riquesa. Això és quelcom que ni Alemanya ni la Xina han promogut excessivament. Les conseqüències, vistes pels més pessimistes si els comportaments d’ambdós països no canvien, és el retorn de polítiques proteccionistes i una nova crisi comercial, a menys que els problemes de competitivitat es solucionin per altres vies.

Juncker, president de l’Eurogrup: “ens hem comportat com economies nacionals, però les economies nacionals han deixat d’existir”

Tot i que no és un personatge gaire conegut ni manté excessiva presència a la part sud del continent europeu, Jean-Claude Juncker és un dels polítics més rellevants i més influents de la Unió Europea: va ser un dels principals arquitectes del Tractat de Maastrich (el procés de portaria a l’Euro) i clar partidari del federalisme europeu. A més de ser actualment Primer Ministre de Luxemburg, el càrrec més destacat a nivell internacional és el que ocupa com a President de l’Eurogrup, el fòrum europeu semi-informal que reuneix els 16 ministres de finances dels estats amb euro com a moneda única. Tot un actiu polític de primer nivell.

Les seves paraules pronunciades com a líder econòmic de la Zona Euro reflecteixen molt bé els principals problemes que afecten a molts països. En aquest sentit, és destacable l’entrevista que el passat 6 de juny va realitzar pel canal francès TV5 Monde. Centrant-se en eixos com l’origen de la crisis, la necessitat de superar el concepte d’economia nacional, l’estat de la moneda única i les polítiques d’austeritat, Juncker proposa un camí clar per recuperar el creixement econòmic: més Unió Europea.

Canvi de paradigma: economies interconnectades i…

“Les economies nacionals no existeixen més; ara som unes economies governades per la moneda única”. Així de contundent es mostrava Juncker respecte les polítiques, al seu parer, errònies que han adoptat la majoria de països de la Zona Euro des del 2006 i l’esclat de la crisis. Aquest comportament es basava precisament, en el sentiment d’economia nacional, és a dir, en accions individuals sense concert comú, per evitar o sortir de la recessió.

Caldria superar, per tant, aquest concepte i que cada país fos conscient ara que “amb l’existència d’una moneda única ha de tenir en compte el comportament dels altres països de l’Eurogrup”. En aquest sentit, Juncker identifica com a problema el fet que no ha existit un debat òptim a nivell de conjunt sobre els problemes de competitivitat que ara afecten la Zona Euro.

…i harmonització fiscal

Juncker es mostra favorable d’anar més enllà: “jo sempre he estat favorable a un govern econòmic a la zona Euro”. Així, posa sobre la taula l’existència de spillovers (és a dir, els efectes que produeix una acció política en un Estat sobre els altres) dintre de la moneda única. L’exemple clar és el problema dels dèficits fiscals en molts països, ja que els efectes contraproduents que generen van més enllà de les pròpies fronteres i arriba a afectar a les economies dels altres Estats: la crisis grega així ho ha posat de manifest.

Partint d’això, la solució proposada és treballar per una major harmonització de les polítiques fiscals (és a dir, aquella política econòmica derivada bàsicament dels pressupostos generals de l’Estat) entre els diferents països que tenen la moneda única. En aquest sentit, Juncker suggeria que els principals eixos de la política fiscal i dels pressupostos nacionals fossin debatuts dins de l’Eurogrup (recordem, els 16 ministres de finances dels països amb Euro), o com a mínim, es fessin conèixer en aquest nivell.

En definitiva, els Parlaments nacionals han de ser conscients que els pressupostos que decideixin afectaran les polítiques d’altres Estats.

Aquesta nova “manera de fer” és la defensada, en certa manera, per moltes veus econòmiques europees i, de forma més propera, pels economistes catalans Xavier Vives i Jordi Gual. En concret, les mesures adoptades fins ara (rescat millonari de Grècia i dotació d’un fons per estabilitzar els mercats financers) aconsegueixen solucionar el problema de solvència de molts bancs i molts governs. Però no solucionen el problema de fons, que precisament consistiria en una descoordinació de les polítiques fiscals que afecten l’Euro.

La contradicció entre reducció de deute públic i creixement econòmic

Com reduir el deute públic sense posar en risc la recuperació econòmica? Aquesta és una de les grans preguntes, que va quedar sense una resposta clara al respecte. Va quedar clar que calia retirar els estímuls fiscals a mig termini, però s’havia de fer en el moment concret amb la finalitat de donar marge de maniobra a l’economia productiva. De fet, al 2011 tots els països de l’Eurogrup haurien d’haver retirat aquests estímuls.

Però Juncker sí que es va mostrar contundent a l’afirmar que cal disminuir el deute públic dels països: “la lluita contra el deute públic implica no acumular deute fiscal any rere any, ja que sinó, encara perdem més competitivitat de la que ja s’ha perdut”.

L’origen de la crisis i la desregulació

Juncker va afirmar que, segons el seu parer, la crisis econòmica és va iniciar als Estats Units. D’allí, es va transferir a Europa i la resta del món; de l’economia irreal, a l’economia real. Tot i això, per la part europea, va llençar un retret col•lectiu: “ens hem adormit massa temps davant les sirenes de desregulació i liberalització”. D’aquesta manera, tota frase mal reflectida en un moment determinat ha acabat provocant moviments irracionals d’especulació financera. Juncker, en definitiva, és un ferm defensor de la regulació eficient.

Reguladors vs. Especuladors (primer assalt)

Els problemes de Grècia i altres països perifèrics d’Europa, la davallada de l’euro i les turbulències de la borsa han fet que governs i reguladors europeus tornin a concentrar les seves crítiques en els especuladors financers, grans culpables per a molts de l’actual crisi econòmica.

La U.E. ha donat el primer pas per a regular els coneguts com hedge funds[1]. El Parlament i la Comissió Europea han plantejat la creació d’un “passaport” per als operadors, empreses, que siguin de fora la U.E., sempre hi quan es compleixin una sèrie de requisits previs.

En concret, la directiva es basa en:

– Ampliar la transparència dels hedge funds.

– Reduir el seu palanquejament[2].

– Millorar el control del seu risc.

– Limitar la remuneració dels gestors, que molts cops sol ser exorbitant.

Tot i això, el Consell de Ministres Europeus, menys el Regne Unit[3], han dit que no estan d’acord amb la mesura presa. Això és així, degut a que 2 dels fronts més crítics contra la directiva europea de gestió alternativa provenen dels EEUU i del Regne Unit. Els nord-americans es queixen que amb la nova regulació i l’entrada en funcionament d’aquest “passaport”, suposa un desavantatge competitiu per als seus hedge funds, molts dels quals no podran comercialitzar a Europa. El secretari nord-americà del Tresor, Timothy Geithner, ha qualificat aquest fet com a discriminatori.

Per la seva banda, els britànics temen que aquestes normes moguin a molts gestors de Londres a Suïssa, on no haurien de suportar els majors costos que exigirà la regulació.

Merkel al capdavant de la regulació

Tanmateix, Alemanya ha prohibit temporalment les posicions curtes al descobert[4]. Evidentment, els grups financers s’han mostrat frontalment contraris a totes aquestes mesures. En paraules de l’escola de negocis alemanya EDHEC-Risk Institute: “Una vegada més, han pres decisions financeres basades més en idees preconcebudes i postures populistes que en l’anàlisi objectiu dels fets”, assenyalen.

Precedents
No és la primera ocasió en què els governs imposen mesures contra les posicions baixistes. Les turbulències que es van produir després de la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008 van fer que molts reguladors reticents a regular com els EEUU i el Regne Unit posessin límit a les inversions a curt termini.

[1] Els hedge funds són fons d’inversió que inverteix en productes financers amb un elevat risc. No estan disponibles sobre el públic en general, ja que són necessaris imports mínims molt elevats. A més, quasi no estan regulats, per això se’ls coneix com “Fons d’inversió lliure”. És ben conegut que els hedge solen buscar paraïsos fiscals per a dipositar els seus actius.

[2] Proporció d’actius totals que s’han finançat amb deute.

[3] Aproximadament un 80% dels hedge funds que operen a Europa són britànics.

[4] Evidentment les posicions financeres a curt (inferiors a 6 mesos) són les que es consideren com a més especulatives, ja que permeten, a especuladors per uns i inversor per altres, invertir en més quantitat de productes financers diferents.

Al “descobert” és aquella part del deute que no està compensada per res, ni tant sols per un crèdit.

Tensió econòmica a les eleccions angleses: els mercats de futurs obriran a la matinada

Les eleccions generals al Regne Unit s’estan celebrant avui mateix envoltades d’una incertesa enorme sobre el seu resultat. La preocupació i ànsia sobre el futur econòmic immediat del país és tan patent no només entre la societat, sinó també entre els inversors de la City londinenca (potser més entre aquests) que aquesta nit tindrà lloc un fet bastant inusual. La borsa de futurs de Londres, anomenada LIFFE (London International Financial Futures and Options Exchange), obrirà les portes a la una de la matinada hora del Regne Unit, tot just 4 hores desprès del tancament de les urnes, a fi de poder-se anticipar als resultats de les eleccions i a les conseqüències econòmiques que això comporti.

El LIFFE és una borsa que comercia amb Futurs, és a dir, apostes moltes vegades de caire especulatiu sobre el valor que tindran en un futur productes com les divises, els bons de deute públic o índexs borsaris (com el FTSE 100 de Londres). Aquests productes van néixer per possibilitar la cobertura davant la incertesa del futur, és a dir, assegurar a un preu fix d’avui les operacions a realitzar en un endemà incert. Però uns productes que van ser dissenyats per aportar seguretat, com els Credit Default Swaps, s’han convertit en una font molt important d’inestabilitat i volatilitat per l’economia financera. Si la decisió d’obrir un mercat de futurs hores desprès d’unes eleccions generals incertes millorarà o empitjorarà la situació, es coneixerà demà mateix.

D’aquesta manera, amb la LIFFE a ple rendiment a altes hores de la matinada, els corredors de borsa podran operar amb aquests productes financers (bàsicament es permet l’intercanvi de futurs sobre valors com lliures esterlines, bons públics a llarg termini, l’índex FTSE i contractes amb Euribor) a ritme de resultats parcials i manifestacions dels líders polítics. La raó s’explica en la mateixa nota informativa que ha publicat la LIFFE:

L’obertura extraordinària de la LIFFE “està dissenyada per permetre als usuaris del mercat poder realitzar contractes sobre Futurs a mesura que els resultats de les eleccions generals al Regne Unit es vagin fent públiques. Inevitablement, esdeveniments com les eleccions poden provocar increments de la incertesa i/o volatilitat sobre els mercats financers i, per tant, els membres del mercat i els seus clients haurien de poder ser conscients dels efectes que aquesta incertesa/volatilitat poden tenir sobre els productes oferts al LIFFE” (veure referència [1]).

No hi ha dubte que, per una raó o altra, el resultat de les eleccions comportarà grans canvis econòmics a curt termini. El que no està clar és si seran deguts a les polítiques aplicades pels vencedors de les eleccions o degut a canvis profunds en les inversions i tendències dels mercats financers. Les pors davant un govern dèbil són manifestes: s’espera que el fet de requerir una coalició amb moltes contrapartides (els liberal-demòcrates hi tenen molt a dir) impedeixi realitzar de forma clara i directa totes les reformes que els mercats estan exigint, sobretot pel que fa a una dràstica retallada del dèficit fiscal de l’Estat.

En aquest sentit, els centres de poder financers han estat especulant (sobretot amb Futurs) que una victòria contundent del Partit Conservador contribuiria a reduir ràpidament aquest dèficit públic, fet que ajudaria, diuen, a una recuperació econòmica més ràpida. Al contrari, una victòria laborista o uns resultats molt ajustats obligaria al Banc d’Anglaterra a augmentar tipus d’interès amb la finalitat de frenar una inflació en augment degut a l’aplicació de mesures molt més tímides contra aquest dèficit.

Citigroup, per exemple, estimava que davant aquest darrera opció, els interessos dels deute públic anglès podrien augmentar fins a un 5%, dos punts percentuals superiors als bons alemanys. Atacs sobre la lliure esterlina també es preveuen.

Si bé és cert que un govern fort, de majoria absoluta i amb un mandat electoral clar, pugui semblar la millor opció per atacar els greus problemes econòmics i estar en sintonia amb els mercats (que demanen un govern d’aquest tipus i són reticents a una altra cosa), hi ha opinions en sentit contrari. The Times així ho expressa: un govern en coalició pot portar a prendre decisions amb un fort suport polític i, per tant, social, almenys de forma molt més clara que en cas d’un partit que actuï en solitari i individualment. Aquest partit amb majoria absoluta (que no significarà pas majoria en el vot popular donades les característiques del sistema electoral anglès) haurà d’enfrontar-se en solitari als poders socials i sindicats per treure les reformes endavant. A la vegada, haurà de calmar els mercats financers que, tal com s’intueix davant aquesta decisió d’obrir de matinada, estan força inquiets davant el que pugui succeir tan ara com en el futur.

Israel també es proposa importants reestructuracions al sistema financer

Sembla que els Estats Units no són l’únic país que té com a proposta de reforma immediata una reestructuració profunda del seu sistema financer, tal com pretén l’administració Obama davant l’acció legal que la Securities Exchange Commision (té les funcions de regulador financer) està portant a terme en contra de Goldman Sachs. Al contrari, a Israel s’ha iniciat un debat força similar, que pretén aplicar una reestructuració amb el mateix motiu de fons tot i que de forma diferent: acabar amb el desmesurat poder que algunes entitats financeres tenen sobre l’economia real del país.

Als mitjans de comunicació israelians apareixen detalls de la proposta que ha llençat el governador del Banc Central d’Israel, Stanley Fischer, en aquest sentit. El control de grans corporacions bancàries per part de grans conglomerats empresarials, és a dir, empreses no-financeres, no és adequat i, per tant, impedeix el correcte funcionament de l’economia. Aquesta és la idea de base de la que parteix l’equip de Fischer. En el fons, busca separar els dos àmbits de l’economia, el financer i el productiu, per evitar que xocs econòmics negatius en un dels sectors es transmeti irremediablement a l’altre a través de les interrelacions dins d’una mateixa corporació massa gran, potent i crucial com per ser eficientment regulada, en un exemple similar a Goldman Sachs.

Segons es vegi, és una forma de repartir el risc entre més agents de l’economia israeliana i que no només depengui de pocs. D’aquesta manera, es preveu que es puguin suavitzar els efectes d’una recessió i poder-ne sortir més ràpid al sustentar el creixement i la recuperació en diversos focus.

L’única regulació que existeix sobre aquest tema a Israel és justament pel mecanisme contrari: es va limitar el control d’empreses no-financeres per part dels bancs, de tal manera que només poden estar presents en un conglomerat i amb un capital no superior al 20%. La implementació d’aquesta mesura pot resultar complexa i llarga, però als mitjans de comunicació d’Israel no dubten en afirmar que si el governador Fischer (antic professor a la MIT i autor de diversos manuals d’economia al costat de Dornbusch i Blanchard, molt recurrents a les Facultats) s’ho proposa, aquest tema estarà sens dubte a l’agenda política immediatament.