Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘tipus de canvi’

Com ha passat Ucraïna d’economia en fallida a centre de la lluita de poder a Europa?

Ucraïna era a finals de l’any passat una economia pràcticament fallida, abocada a ser financerament rescatada. Els esdeveniments posteriors han portat a qüestionar Ucraïna no només com a economia viable, sinó com a nació viable. Si el país no hagués estat en aquesta situació econòmica, potser no hauríem assistit a la lluita de força entre la Unió Europea i Rússia, ni a veure la gent prendre el carrer per exigir un canvi de rumb. No hi ha res com ser un país econòmicament sa i autònom per a no haver de dependre de tercers ni perdre la capacitat de decisió. I la història econòmica d’Ucraïna durant la darrera dècada és una història de com no s’ha de gestionar l’economia d’un país i de com es pot acabar sent un apèndix polític de terceres forces, sigui Europa o sigui Rússia. Traçar aquests lligams pot ajudar a entendre millor els pasos que ha de fer ara Ucraïna i el que ha d’evitar.

Anuncis

Austràlia no controla el comportament de la seva divisa, ho fa la Xina

Probablement el titular sigui exagerat, però avisa de la complexitat que pot adquirir la política de tipus de canvi en un país, com en aquest cas, Austràlia. Mitjans de comunicació financers, com Bloomberg o Reuters, s’han fent ressò de l’enorme descontrol que pateix el dòlar australià. I no només a causa dels canvis recents (oscil•lacions a la baixa i a l’alta molt brusques en pocs dies), sinó tenint en compte el comportament dels darrers anys. Aquest és el preu que cal pagar, s’acostuma a sentenciar, quan més del 25% de les teves exportacions van íntegrament destinades a un gegant com és la Xina.

Retorn al patró or?

A partir de l’article escrit per Adrià Rodriguez, a la web United Explanations (www.unitedexplanations.com). El retorn al patró or va ser una de les principals propostes…

La inflació provoca un allau d’augments dels tipus d’interès a Àsia

La política monetària restrictiva s’ha posat a la moda al sud-est asiàtic. En què consisteix? Doncs en que moltes de les economies emergents de la regió han augmentat els tipus d’interès de referència (els que marca el Banc Central de cada país) des de que va començar l’any 2011. Des de Corea del sud fins a Indonèsia, passant per la Xina, aquests darrers mesos han estat un degoteig constant de notícies respecte el canvi de rumb de la política monetària d’aquests països. Tot el contrari d’Europa i Estats Units, on és virtualment impossible baixar més encara els tipus d’interès.

El sud-est asiàtic, però, pateix uns problemes totalment diferents. Els augments dels tipus d’interès s’acostumen a dur a terme per les autoritats monetàries del país amb l’objectiu d’evitar un sobrecalentament de l’economia (molt consum intern, molta arribada de capitals i inversions de l’exterior, etc.) i, per tant, lluitar contra la inflació.

Així doncs, el gran problema que tenen és una inflació causada per un ràpid creixement econòmic, una política monetària molt expansiva durant els darrers dos anys, l’arribada de grans volums de capital forans (provocant l’aparició de “bombolles”) i l’impacte de l’increment dels preus dels aliments i béns bàsics als mercats globals. Fem una ullada als principals canvis cap a una política monetària més restrictiva per contenir la inflació:

* A la Xina, El Banc Popular Xinès ha augmentat el tipus d’interès de referència del 5,81% al 6,01%, efectiu des del 9 de febrer. En els darrers cinc mesos ja ha augmentat un significatiu 0,75%, tot i semblar poc. No és l’única acció: també va obligar als bancs a augmentar el seu coeficient de caixa, és a dir, a que haguessin de mantenir més diner en efectiu (provoca una disminució dels crèdits concedits i, per tant, menys consum i inversions).
* Corea del sud també ha incrementat un 0,25% els seus tipus d’interès de referència, cosa que porten fent regularment des de finals de 2010.
* A Indonèsia no hi havia cap variació en la política monetària des d’agost de 2009. Al febrer, però, hi va haver un augment del 6,50% al 6,75% en els tipus d’interès. Indonèsia, fins i tot, ha acceptat i motivat una apreciació de la rupia més forta amb la finalitat de ser més efectius en la lluita contra la inflació.

En canvi, altres països com Malàisia, Singapur o Filipines han mantingut els tipus d’interès sense variar en els darrers mesos. De fet, en el cas d’aquests dos darrers països, ha restat invariable durant tot el 2010.

A més de la inflació, també es vol actuar sobre el tipus de canvi

Tot i els problemes de la inflació, un altre gran factor que ha mogut molts banquers centrals asiàtics a modificar la política monetària és l’apreciació crítica de les seves divises. Tots aquests països són potents exportadors i depenen molt d’un tipus de canvi baix i atractiu respecte el dòlar o l’euro per poder vendre als mercats exteriors. I darrerament s’ha registrat com la rúpia, el baht o el ringgit han augmentat el seu valor relatiu, fet que ha propiciat l’actuació dels governs.

Els augments del tipus d’interès aconsegueixen frenar la tendència a apreciar-se de les monedes. No és l’única mesura: els bancs centrals també poden vendre quantitats massives de la moneda nacional. Així doncs, el que volen les autoritats és devaluar la moneda. Es compta amb casos com els següents:

* Segons el Wall Street Journal, es sospita que el Banc Central de Corea del Sud intervé en els mercats de divises per comprar dòlars i vendre wons, la seva moneda. S’estima que durant el mes de gener es van comprar entre 300 i 500 milions de dòlars. Tot i això, sobre el won recau una crítica del Departament del Tresor nord-americà que la moneda està entre un 5 i un 20% artificialment infravalorada (és a dir, que el seu preu real hauria de ser superior al preu de mercat).
* El Banc Central de Malàisia també ha intervingut amb la compra de 200 milions de dòlars durant el mes de gener, des del moment que la seva moneda va marcar uns màxims històrics en 13 anys respecte el dòlar.
* Tailàndia ha augmentat el tipus d’interès del 2,25% al 2,50% a principis de març, seguint amb la tendència a augmentar-los que ja va iniciar al juliol de 2010. Fins llavors, s’havien mantingut invariables des de març de 2009. En aquest cas, no és fa per frenar la inflació, ja que és estable, sinó per evitar que el baht es segueixi apreciant respecte el dòlar i l’euro.

Però cal estar atents als efectes indirectes contradictoris. Si ho emmarquen en allò que fa uns mesos es va anomenar “guerra de divises”, trobem que l’elevat flux de capital que marxava dels països occidentals per anar a economies emergents amb millors oportunitats podria intensificar-se. Aquests capitals poden veure’s atrets pels alts tipus d’interès a Àsia i causar tot el contrari al que es desitjava: una apreciació del tipus de canvi i una major volatilitat.

En aquest sentit, per exemple, es troba l’avís llençat per Frederic Neumann, cap de recerca de l’entitat financera HSBC, en un article d’opinió al Financial Times. Segons Neumann, la política monetària no és ja efectiva i, fins i tot perversa, i cal actuar més des del cantó de la política fiscal.

La proposta americana per establir límits als desequilibris comercials, al descobert: el G-20 ho va refusar

El passat 20 d’octubre, hores prèvies a l’inici d’una intensa cimera de governadors de Bancs Centrals i ministres de finances del G-20, el departament del Tresor nord-americà, dirigit per Timothy Geithner, va fer circular a totes les delegacions participants un document de dos planes en que proposava un marc de referència amb polítiques orientades a evitar la guerra de divises i a avançar cap a un sistema comercial equilibrat. És a dir, atacar de cara els desequilibris comercials persistents, on uns països, com Estats Units, el Regne Unit i Espanya, cada cop importen més que no pas exporten, i altres països, tot el contrari, com el cas d’Alemanya, la Xina i Rússia. Aquesta proposta, arriscada, no va prosperar durant la cimera, però tothom va reconèixer que era un primer pas que oferia solucions conjuntes entre tots els membres del fòrum de potències econòmiques.