Europa, líder tecnològic: Per què la seva tecnologia de TV digital ha superat tots els competidors?
No tots els països disposen de la mateixa tecnologia de televisió digital terrestre (TDT) que nosaltres a Europa. De manera similar al que va passar amb els reproductors de vídeos i de DVDs, els japonesos i els americans tenen la seva pròpia tecnologia que la fa incompatible a l’europea, i totes tres regions han competit per imposar-la com a tecnologia estàndard al món i erigir-se com a líders tecnològics, fet que aporta un enorme benefici industrial. Passada una dècada, la guanyadora indiscutible sembla ser la tecnologia europea, la més competitiva i la que s’ha sabut posicionar millor políticament. El següent mapa ho demostra, on l’estàndard de TDT desenvolupat per la indústria europea, el DVB/T, està present a la major part del mercat mundial (cobreix el 55% de tota la població mundial amb TV digital). Japó, d’altra banda, ha pogut establir la seva tecnologia a la majoria de països llatinoamericans gràcies a una aliança estratègica amb Brasil, mentre que la tecnologia nord-americana únicament està present als mercats més propers. Per últim, la Xina ha preferit desenvolupar el seu propi estàndard de TDT.
Implantació de les diverses tecnologies de TV digital al món. La tecnologia europea (DVB) suposa un 55% de tota la població.
eKonomicus explica en el següent document les claus per entendre aquest procés competitiu entre potències tecnològiques i quins són els factors determinants que han permès a la Unió Europea guanyar aquesta cursa tecnològica. Les principals conclusions es troben, a més, a continuació.
Descarrega’t el document a la secció NOTÍCIES EN DETALL.
Competència global entre regions i filosofia política cap a una unió a Europa
L’estructura de mercat de l’estàndard tecnològic comú per la TV digital a nivell mundial és fruit de dos processos competitius. En un primer moment, d’una competència intra-regional (dins el propi país o regió), basada en un procés on el regulador d’una regió particular amb prou base tecnològica selecciona la tecnologia més innovadora i eficient d’entre els productors industrials regionals. A aquest consorci guanyador, el regulador li atorga el monopoli dins la regió.
Posteriorment, s’entra en la competència inter-regional, on els diferents estàndards regionals competeixen per a que els països sense possibilitat de desenvolupar la seva pròpia tecnologia es converteixin en els seus usuaris, guanyant d’aquesta manera poder de mercat i posant de relleu la importància del first-mover (l’avantatge competitiu del que actua primer). En aquest sentit, les externalitats de xarxa indirectes (la utilitat que un consumidor rep d’usar aquella tecnologia TDT concreta incrementa amb el número d’altres consumidors adquirint la mateixa tecnologia gràcies a la major disponibilitat de béns o serveis complementaris que suposarà) quedarien esmorteïdes comparat amb un escenari de competència monopolística on els ciutadans, usuaris finals, poguessin escollir l’estàndard de TDT que més s’adeqüi a les seves característiques.
D’aquesta manera, l’adopció d’un estàndard de TDT comú i compatible a Europa (en comptes d’actuar individualment francesos, alemanys, anglesos, etc.) s’ha d’entendre com una voluntat de voler competir amb força dins un mercat mundial, on pocs països han estat capaços de desenvolupar els seus estàndards propis (bàsicament Estats Units, Japó i, en certa manera, la Xina i Brasil). També respon a motivacions internes, com pot ser el fet d’aprofitar l’impuls donat a l’espai comú europeu i a la integració econòmica, fet que representava un avantatge competitiu important si les potències europees amb base tecnològica s’unien per desenvolupar i adoptar un únic estàndard. A nivell polític, i en paral·lel a l’anterior argument, rau la possibilitat que, a llarg termini, la compatibilitat en el sector de les telecomunicacions jugui un paper important per avançar en una unió política i social.
eKonomicus 
Deixa un comentari