Competitivitat i creixement: els deures pendents de la Unió Europea (I)

José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, presentant les grans línies de l’estratègia Europa 2020, el març del 2010 a Brussel·les. L’aplicació de l’agenda 2020, que es centra en l’assoliment d’un creixement econòmic sostingut i sostenible per a tots els països de la UE, ha quedat aturada per la gravetat de la crisi que afecta a l’Eurozona. Font: Euroxpress.

Els vents a Europa han virat substancialment de rumb després de l’arribada a l’Elisi del socialista François Hollande, fet que posa fi al tàndem Merkozy i obliga a la cancellera alemanya a cercar solucions intermèdies si no es vol quedar aïllada. L’ortodòxia de l’austeritat – sustentada sobre el dogma de la inflació zero i l’equilibri pressupostari com a objectius macroeconòmics per excel·lència – no només no ha generat creixement sinó que de fet l’està frenant, deprimint les economies perifèriques i, conseqüentment, perjudicant les expectatives de creixement del nord. I sense creixement (ni perspectives de creixement) no només perilla l’Euro, sinó també els llocs de treball, les pensions, la sanitat i l’educació públiques i, en definitiva, el model d’estat del benestar que Europa ha construït les darreres dècades. Així doncs, estimular la moribunda economia europea és, en aquests moments, la prioritat número ú, i amb aquest objectiu els Caps d’Estat i de Govern es reuniran el proper 23 de maig a Brussel·les, en la ja coneguda com a “cimera pel creixement”.

El vell problema del creixement

Als articles que aquesta revista va dedicar al desè aniversari de la moneda única, el passat mes de febrer, ja s’argumentava per què ni el deute ni el dèficit que arrosseguen alguns països de l’Eurozona, i ni tan sols el propi Euro – actualment al punt de mira dels més apocalíptics – són els causants de la crisi d’aquesta. No s’han de confondre causes i conseqüències: la crisi de l’Eurozona no l’ha causada el deute, sinó que aquest ha estat conseqüència de la crisi econòmica. I aquesta, a la vegada, ha estat propiciada per causes estructurals amb orígens més antics que el propi Tractat de Maastricht.

Des dels anys vuitanta, la mitjana del PIB per càpita dels països de la UE-27 no només és menor, sinó que divergeix respecte a la mitjana dels països de la OCDE i dels Estats Units:

Gràfic I: Evolució comparada del PIB per càpita en dòlars, 1980-2010. Font: World Economic Outlook Database (www.imf.org).

“(…) aproximadament un terç de la diferència entre el PIB per càpita de les dues economies [l’americana i l’europea, mesurada com a mitjana de la UE-15] es pot atribuir a la baixa producció per hora treballada, un altre terç al menor nombre d’hores treballat per empleat i l’altre terç a la baixa taxa d’ocupació dels països de la Unió Europea”. [Pg. 381]

L’agenda europea senzillament ha obviat aquests problemes els darrers anys, en pro d’altres projectes no menys importants: la integració cap a l’est i la posada en marxa d’un política monetària única, liderada pel Banc Central Europeu i plasmada en l’Euro. No obstant això, tant el disseny de la Unió Monetària, divergent al d’una zona monetària òptima, com la rigidesa del BCE, únicament centrat en la doxa antiinflacionista, no només no han resolt el problema de creixement i competitivitat a nivell europeu sinó que sembla que han amplificat les divergències entre les economies productives del nord i les especulatives del sud.

Això no implica, però, que l’Euro hagi estat un error; la moneda única no és una fi en sí mateixa sinó que és un mitjà, i com a tal ha acomplert la seva funció: reduir els costos de transacció entre els diferents estats membres de l’Eurozona i convertir-se en moneda reserva de referència (actualment és la segona, després del dòlar).

Però el fet de tenir una moneda única només té sentit si es disposa d’una política econòmica també única per fer-la funcionar. La política econòmica es recolza sempre sobre dos pilars: la política monetària i la política fiscal. No cal recordar que l’Eurozona no ha gaudit d’una política fiscal unificada, però tampoc es pot afirmar que hagi estat sustentada per una política monetària plena. El Banc Central Europeu (BCE), a diferència de la majoria de banc centrals, no es pot plantejar cap altra política que la del control de preus via la modificació del tipus d’interès de referència (vegis darrer article publicat a l’eKonomicus, sobre el funcionament del BCE).

La resposta del BCE a la crisi de l’Eurozona

L’actuació del BCE els darrers mesos ha demostrat que és molt complicat, si no impossible, acomplir objectius com el creixement econòmic sostingut i la plena ocupació sense disposar d’una política econòmica única i completa. La màxima autoritat monetària ha esgotat tots els cartutxos que li quedaven aplicant les polítiques més intervencionistes que el seu codi de conducta li permet.

• Comprar deute sobirà als mercats secundaris, fet que té per objectiu controlar els moviments especulatius que afecten a la prima de risc dels bons de les economies més vulnerables.

• Injecció de liquiditat als bancs europeus; en concret, es van injectar 489.000 M€ el desembre del 2011 i 529.500 M€ el passat mes de març en forma de bons a tres anys a un tipus d’interès molt baix. Teòricament aquesta injecció de liquiditat havia de repercutir en les petites i mitjanes empreses i als particulars, assedegats per la manca de crèdit. Els bancs, però, han dedicat aquests fons a obrir dipòsits al BCE amb una elevada rendibilitat, de forma que, paradoxalment, els diners han retornat a l’emissor. Una altra gran part dels fons s’ha dedicat a la compra de deute sobirà, també amb una rendibilitat molt superior, inferint així en una pràctica coneguda com a carry trade: demanar prestat un tipus d’interès molt baix i invertir aquests diners en bons a un tipus d’interès molt més elevat. Concretament, amb els préstecs a tres anys del BCE, obtinguts a l’1%, els bancs han comprat deute sobirà al 5-6% (cas d’Espanya i Itàlia), obtenint així com a benefici la diferència entre la rendibilitat rebuda i la rendibilitat adquirida.

Amb l’aplicació d’aquestes mesures, doncs, es pot dir que el BCE ha guanyat temps possibilitant, indirectament, que els estats amb les primes de risc més elevades col·loquessin part del seu deute i, de passada, ha permès als bancs europeus solucionar les seves necessitats de liquiditat, tot fent arbitratge mitjançant diner públic. Tot i així, en termes reals no s’ha acabat guanyant res: els particulars i les petites i mitjanes empreses, especialment dels països de la perifèria, continuen sense poder beneficiar-se del crèdit, i per tant es pot concloure que aquesta política per part del BCE no ha  solucionat, ni tan sols mitigat, el problema de la recessió i de l’atur que afecta a aquests estats.

Aquestes actuacions han suscitat crítiques, precisament pel seu curt abast. Actualment, el mateix Bundesbank – estendard de la política monetària antinflacionista des de la seva creació, el 1957 – reconeix el que molts experts ja fa temps que evidencien: en un moment econòmic més pròxim a la deflació, amb taxes d’atur molt elevades i nivells de consum al mínim, l’increment generalitzat dels preus, més que un problema, podria arribar a ser una benedicció. En la segona part de l’article s’argumentarà com.